Tag Archives: equipatge

56_la (p***) mania de comprar ‘baratu’

publicat el divendres 22 novembre 2013

Comences deixant-te enlluernar pels preus ridículs de volar en companyies aèries low cost —de cada cop més dubtosa fiabilitat—, encara que sigui (maltractat) en unes condicions que ni els animals, havent de sortir i/o d’arribar a l’aeroport a hores intempestives i creuant els dits perquè a la mínima no s’acabi cancel·lant el teu vol o bé et clavin una morterada per sobrepès a l’equipatge; però ho acceptes amb bona cara perquè d’aquesta manera pots conèixer racons del món on mai abans hauries pogut volar (que al cap i a la fi, a tu el que t’interessa és viatjar, no el com hi arribes). A més, així pots estalviar per al que realment t’importa, com podria ser anar de restaurants. Però també gràcies a la xarxa aconsegueixes descomptes per sortir a dinar o sopar en una bona selecció de locals, els quals segurament no tornaràs a freqüentar a menys que sigui altre cop amb una bona oferta (perquè seria d’idiotes pagar el preu sencer). I sinó, tens l’opció d’acudir a qualsevol antre o fast food —amb viandes vingudes de vés a saber on—, que mentre sigui ben econòmic ja t’està bé, que has de gastar menys. També al fer la compra de queviures setmanal, que per norma realitzes a la gran superfície, de preus molt més competitius que el petit comerç local gràcies a la marca blanca, encara que de menor qualitat. Però total, tu el que vols és omplir el carro al millor preu. Com quan necessites mobles o complements de decoració: ja saps on trobar-los a preus de saldo, malgrat l’inconvenient d’haver-los de muntar tu mateix. I de fet, igual actues davant qualsevol proposta d’oci: ni et planteges d’anar-hi sense una bona promoció que, com a mínim, t’estalviï la meitat de l’entrada. Perquè la cultura en aquest país és ‘gratuïta’ i només cal una bona connexió a Internet per descarregar-se qualsevol pel·lícula, sèrie de tv, llibre o cançó, sense pagar ni un euro; que tothom ho fa. També online pots contractar un munt de tractaments d’estètica i salut amb descomptes exclusius, així com apuntar-te a grups de compra de grans marques de moda en roba, sabates i complements, a preus d’outlet. I quan no, directament d’imitació, que malgrat de seguida es fa malbé i per tant et veus obligat a renovar vestuari cada temporada, gairebé que millor, ja que així sempre vas a la moda. Encara que sovint, la millor opció és visitar qualsevol franquícia global de roba interior, casual o esportiva, on trobaràs preus tan minsos que sembla mentida. Però tu ni et preguntes com s’ho fan (és a dir, a qui exploten), que aquest no és el teu problema; sinó, no ho vendrien. A més, t’han fet creure que les teves despeses en totes aquestes grans empreses internacionals —que ni tan sols tributen aquí per estalviar-se imposts— contribueixen a millorar l’economia nacional… Fins que un (mal) dia acabaràs cobrant un salari de merda, perquè com tu, ja ningú està disposat a assumir el cost real de les coses.

Anuncis

20_oh! Europa

publicat el divendres 27 agost 2010

El meu vol, el darrer del dia, ha arribat amb força retard sobre l’hora prevista i m’ha fet perdre l’últim bus a la ciutat, així que no he tingut més remei que agafar un taxi fins al centre, a un cost de gairebé la meitat del bitllet de l’avió que m’acaba de deixar en aquest racó d’Europa. Això em passa per viatjar amb dubtoses companyies de baix cost; però no em puc queixar, almenys aquesta vegada no m’han perdut l’equipatge. Arribo a l’hotel a quarts de dues de la matinada i efectuo el check-in amb la parsimònia que imposa el recepcionista. Aprofitant l’ambient distès li pregunto pel meus ‘veïns’, argumentant que he vingut a passar uns dies de tranquil·litat. M’adverteix que no em preocupi, que a una banda hi tinc l’escala d’emergència i a l’altre una parella de jubilats que encara si quedarà un dia més que jo. D’acord. S’acosta el grum per acompanyar-me a la meva habitació, però de camí a l’ascensor, i alhora que li allargo la targeta d’accés amb un bitllet de sotamà, li demano si seria tan amable de pujar-hi sol amb les meves maletes i ordenar-ne al contingut a l’armari, que jo abans d’anar a dormir prendré una copa al bar de l’hotel. Cap problema, amb un ràpid gest es guarda el bitllet a la butxaca de l’armilla i m’informa que deixarà la tarja a recepció. Accedeixo pausadament al lounge bar, fent una llarga mirada a la solemne decoració que impera al local, observant a la resta de parroquians sota una tènue il·luminació de tons ocres, fins que arribo a l’enorme barra. Encara no m’he assentat al tamboret que l’atent barman ja m’hi espera amb un posa gots a la mà i amb aquell gest de celles com indicant: què prendrà el senyor? Sense dubtar, li demano un got generós del tercer whisky més car que tingui. Mentre me’l serveix aprofito per tornar a repassar la fauna del lloc, majoritàriament femenina i solitària. Abans que li pregunti res, el barman m’avisa que no son professionals, només son noies maques que esperen que algú els pagui una copa que amb els seus sous no es poden permetre. Perfecte, just el que necessito. Després d’analitzar-les detingudament, em decideixo per la quarta més atractiva, que a la meva insinuació s’apropa amb caminar insegur fins a seure al meu costat. Ella es demana un Cosmopolitan i jo un segon Malta, que junt amb l’anterior, carrego a l’habitació dels jubilats. Superades les presentacions i els dubtes inicials, la noia resulta d’allò més agradable i amb un nivell d’anglès suficient per fer-li entendre la meva proposta: no hi vull sexe, simplement la necessito uns dies com a guia de la ciutat però simulant al mateix temps ser la meva xicota… a canvi d’una compensació econòmica, és clar. Accepta encantada i ens acomiadem fins l’endemà a l’hora de dinar.
I pensar que tot aquest muntatge és tant sols per, d’aquí a 5 dies, poder tornar a casa amb un grapat de boniques fotos per penjar al puto Facebook.