Tag Archives: errors

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

Anuncis

63_un bon diagnòstic ressol mig problema

publicat el divendres 7 març 2014

Totes les persones d’aquest planeta tenim algun habilitat exclusiva que ningú més posseeix, alguna raresa que ens fa extraordinaris. Totes, sense excepcions; ara, la gran dificultat és descobrir-la (a temps). I molt més difícil encara, és treure’n un profit (econòmic). En el meu cas, he arribat a la conclusió que el meu talent inusual és una mirada escrutadora especialitzada en detectar incoherències i errors allà on vagi; una irrefrenable fixació que manifesto en tot moment —sovint, de forma inconscient— i que, a base de practicar, ja resulta gairebé infalible. Però precisament per culpa d’aquest innat afany perfeccionista que em persegueix arreu, no me’n puc estar d’analitzar-ho tot contínuament, fins a l’extrem d’obsessionar-m’hi. Així que la meva peculiar singularitat és en realitat una maledicció, ja que m’impedeix gaudir de les coses amb plenitud: sempre hi trobo alguna pega. Puc entrar a qualsevol lloc i amb uns pocs segons en tinc prou per detectar què sobra, què falta, qui fa nosa (per norma, el/la que mana) i qui és imprescindible (per norma, el/la que cobra menys). Res s’escapa al meu ull clínic, res passa per alt al meu ‘escàner’ visual; que sóc observador de mena i un maniàtic dels petits detalls reveladors, atributs que sumats a la meva memòria fotogràfica, donen també una excepcional perícia a detectar canvis, per ínfims que siguin. A més a més, una intuïció ‘educada’ i un fi olfacte em resulten d’allò més útils per confirmar certes primeres impressions. Però sens dubte, haver cursat estudis de disseny (industrial) m’ha ajudat a desenvolupar un sensibilitat especial vers tot allò que m’envolta, i sobretot, a mirar-m’ho sempre des de l’òptica del dissenyador: replantejar-s’ho tot constantment i no donar res per suposat. I bé, sempre m’ha agradat això de ‘rajar’ dels altres sense contemplacions, sovint procurant que sigui (o que sembli) una crítica constructiva, però quan no, deixant-me endur pel simple plaer de desballestar algú —o quelcom— amb cruel i sagnant eficàcia. Però tal com he dit al principi, el gran repte es treure’n un rendiment, del teu talent específic. I sí, tothom t’afirma i et reafirma que desitja millorar, però a ningú li agrada que posin en evidència les seves misèries amb brutal sinceritat, i que a sobre, li pretenguis cobrar.

41_déjà vu

no publicat (inèdit!)

Darrerament em passa que tinc molts déjà vu’s, aquest conegut fenomen en que experimentes l’inquietant sensació de (re)viure una situació que estàs del tot convençut que ja has viscut abans, malgrat no pugui ser o et pugui semblar impossible. El cas és que ara porto uns mesos en que en pateixo com a mínim tres cada setmana, molt sovint de manera consecutiva (com si un primer déjà vu en comportés un segon, i aquest altre, un tercer, en una cadena que per moments intueixo infinita). La veritat és que em resulta esgotador, ja que contínuament em sento com si repetís diferents seqüències de la meva vida, però sempre amb el mateix resultat en que va acabar la que podríem anomenar l’escena original. I per increïble que et sembli, a vegades fins i tot anticipo les frases que estan a punt de pronunciar les diferents persones que interactuen en un d’aquests déjà vu’s, talment com si assistís al rodatge d’una pel·lícula, el guió de la qual m’he estudiat prèviament a fons. Això si, almenys no repeteixo contínuament els successos d’un únic dia, com si la meva existència fos un bucle etern a l’estil “El dia de la marmota”, reiterant sense descans les mateixes situacions. Però sí hi ha una sèrie de llocs comuns i conflictes quotidians molt recurrents que conformen el gruix del fenomen, i no n’acabo d’entendre el perquè. Però el més fotut de tot és que, per norma, i malgrat en sigui un dels principals protagonistes, poques vegades intervinc directament en l’acció: senzillament em limito al paper d’observador, incapaç d’alterar o modificar el curs dels esdeveniments. Quina ràbia! Per algun motiu insondable, sempre em quedo bloquejat, immòbil, callat i amb cara de tòtil, veient com ocorren els fets just davant meu (sovint amb aquella sensació que de sobte el temps passa molt més a poc a poc, com si presenciés la seqüència en càmera superlenta), però sense poder intercedir-hi. I és molt frustrant, certament, perquè m’agradaria poder crear un nou final per a aquella situació en concret o mirar de provocar una resolució alternativa a la predefinida, a la predestinada, ja que aquesta no acostuma a beneficiar els meus interessos. A sobre, en les comptades ocasions en que puc participar activament o dir alguna frase, és per empitjorar la situació i/o provocar reaccions exaltades dels altres protagonistes. Quins nassos: a sobre que no em lliuro de cometre els mateixos errors una altre vegada, quan tinc ocasió d’esmenar-los… en creo de nous!
Reflexionant sobre el tema, m’he adonat que no és el primer cop que em passa; vull dir, que periòdicament al llarg dels últims anys, alternats entre etapes de calma i serenitat, se’m repeteixen aquests episodis de déjà vu’s en sèrie. És més, d’aquesta última fornada en particular he detectat que hi ha una altre persona, a part de jo mateix, que també intervé en totes les escenes: la meva nova xicota des de fa uns mesos.