Tag Archives: esforç

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

Anuncis

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…