Tag Archives: esgotador

32_delegar funcions

publicat el divendres 28 setembre 2012

A la meva època d’estudiant vaig començar a desenvolupar una tècnica per ‘evadir-me’ de mi mateix davant circumstàncies poc desitjables, com per exemple, un avaluació. Recordo que un matí, en ple examen del sr Besolí, vaig assolir un estat d’autocontemplació, allò que els místics anomenen “visió a través del 3er ull”, per tal d’evitar fer aquell examen en concret (més per mandra que per falta de coneixements matemàtics, tot sigui dit). De totes maneres, ‘algú’ l’havia de fer, és evident, així que se’m va acudir assignar-ne la realització a un jo alternatiu creat allí mateix, a qui vaig anomenar Jimbo. Així doncs, a punt d’iniciar la prova, transcendeixo del meu cos per deixar pas al tal Jimbo, a qui m’encomano a l’encoratjador crit intern de: “apa nanu, tot teu!”. Finalitzada la prova recupero la meva essència principal i, vist l’èxit, decideixo seguir aplicant la mateixa tècnica en successius exàmens. Llàstima que em van caldre 2 trimestres per adonar-me que també calia emprar-la a l’estudiar, que el pobre Jimbo —malgrat metòdic, aplicat i molt més disposat que jo a trencar-se les banyes per obtenir un bona nota— anava ben perdut.
Superat el període de ‘pràctiques’ m’adono que, a part del bo d’en Jimbo, puc derivar altres facetes de la meva vida —i segons la meva conveniència— a personalitats complementaries, que ser un mateix tot el sant dia és esgotador. Així que amb el temps he anat incorporant nous personatges, amb diferents habilitats i/o especialitats, per desenvolupar tasques que a mi no em venen de gust o bé no estic disposat a acomplir. En Jimmy, sense anar més lluny, és el meu aliat perfecte quan toca treballar de valent, en especial si la feina és monòtona, repetitiva i avorrida, que el paio té una paciència infinita. Però també delego per temes d’oci: si toca anar de festa tota la nit, sovint dono carta blanca a en Séamus (Jaume en gaèlic), a qui cedeixo el ‘lloc’ també durant l’inevitable ressaca de l’endemà, que com a bon irlandès no té gens de mesura amb l’alcohol. Igual procedeixo a l’hora d’agafar el cotxe: sempre confio amb en Jay, que és ràpid i decidit, amb un punt de temerari. I només quan és estrictament necessari, la meva vessant psicòpata l’assumeix en Jacob, impulsiu de mena i sense escrúpols. Per sort, el resolutiu ‘J’ s’encarrega de la feina bruta, és a dir, s’ocupa de fer desaparèixer amb gran eficàcia i diligència tots els ‘cadàvers’ que en jacob pot arribar a acumular. En James (o sir James, com li agrada que l’anomenin, al molt ‘senyoritu’…), és el perfecte gentleman, de modals exquisits i refinats coneixements, i per tant, el més indicat per resoldre situacions que requereixin tacte i elegància. Però és que sóc tan manta que fins i tot he arribat a crear-me un alter ego per als temes de seducció, en Jamie, més que res per poder culpar a algú dels meus fracassos… El gran problema és que el meu preferit, en Jake ‘sexmachine’, ben poques vegades pot demostrar tot el seu potencial per culpa de l’inepte d’en Jamie… Espavila babau!!

Anuncis

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…