Tag Archives: Estats Units

28_estic molt indignat!

publicat el dijous 21 abril 2011
Nota de lectura: a qui el conegui, que s’imagini el següent text amb la veu del Mohammed Jordi, personatge del programa La Competència (Rac1).

Estimats amics… Però què està passant!!?!??! Perquè la meva vida és tant insípida, avorrida i monòtona?!? Perquè no és una successió constant d’explosions, ties bones i persecucions?!? On són l’èxit i la fama que ja m’hauria d’haver guanyat? Quan m’arribarà el reconeixement i la glòria que em mereixo? (bé, si he de ser franc, em conformaria només amb l’èxit i la glòria, que la ‘visibilitat’ que comporten la fama i el reconeixement és molt empipadora). Però què ha passat amb l’espiral d’emocions i d’acció trepidant que se suposa hauria de ser el meu dia a dia?!? N’estic fart! No ho puc suportar més! Excepte per ínfims i puntuals moments de felicitat, la resta de la meva existència és una acumulació de desenganys i despropòsits!! No em passa mai res destacable o mínimament engrescador. Ningú espera que salvi el planeta cada setmana o que eviti un atemptat contra el president en només 24 hores. No sóc membre de l’MI6, no treballo per de la CIA, no sóc un agent secret del Mosad ni tampoc m’han reclutat les unitats especials de l’exèrcit. Però el més fotut de tot és que no puc sortir de casa armat amb el meu AK-47 (Kalàshnikov) per resoldre ‘petits conflictes diaris’, com ara liquidar zombies… Perquè a la meva vida no hi ha zombies!!! (bé, sí que n’hi han, però no del tipus ‘morts vivents’). Per no haver-hi, ni tant sols hi ha ninjes assassins que m’intentin matar cada dos per tres!!! (només Crisis Ninja). Però com puc suportar la meva existència amb tantes carències?!? Com puc continuar vivint així?!? Com és possible que a aquestes alçades encara segueixi compartint pis amb sis compatriotes més, quan hauria d’estar vivint jo sol en un impressionant loft de 1.500 m2 amb muntacàrregues industrial en comptes d’ascensor?!? Perquè no disposo d’un apartament a la platja i d’una casa a la muntanya? O pitjor encara, perquè cada matí quan surto al carrer no em veig assetjat per espectaculars MILF’s, imponents ebonies o sensuals barely legals amb la clara intenció d’enllitar-se amb mi? És que no tinc dret a fornicar cada dia del món?!? Qui és el malparit que s’està beneficiant les 7 dones que per estadística em pertoquen? No hi ha dret! Això és del tot intolerable!!! Les meves amigues no són strippers de moral distreta o madams d’alt standing, no vaig de vacances per ses illes en un veler ben acompanyat de noies maques, no em passo les nits rodejat de velinas en festes exclusives, no toco en una banda de jazz, no practico el paracaigudisme ni viatjo als racons més increïbles del planeta. És que no m’ho mereixo pel sol fet d’haver nascut quan ningú m’esperava? A qui ho he de reclamar tot això?!? Com a consumidor, sempre he fet tot allò que se m’ha demanat… I més! Però no n’he rebut mai la recompensa esperada. Cabrons!! Als Estats Units ja els hauria fotut una demanda “que-te-cagas”, però ara en aquest país molts jutjats no tenen pressupost ni per comprar paper on redactar sentències!!! És molt trist…

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…