Tag Archives: estupidesa

54_un mal hàbit

publicat el divendres 25 d’octubre 2013

Cada dia els suporto menys, als fumadors. I mira que durant anys he sigut un sofert i estoic fumador passiu, donat que fins no fa pas gaire tots els meus amics ho eren. Però precisament d’ençà la llei que prohibeix fumar als recintes públics, ara em molesta d’allò més aguantar el seu fum. Sobretot, m’emprenya que quan els invites al teu piset, s’indignen perquè han de sortir a fumar a la terrassa… quan ells a casa seva fan l’esforç d’abstenir-se’n!!! A sobre, tenen la punyetera costum de posar-se just davant la porta i deixant aquesta entreoberta, amb la frustrant conseqüència que el corrent d’aire sempre empeny el fum cap dins. Almenys quan era legal fumar a tot arreu, encara hi havia qui tenia el detall de demanar-te permís. Però avui ja ningú es preocupa de si et pot molestar. Per no parlar de l’arrogància i la desídia amb la que solen desprendre’s de les burilles, que per norma acaben al terra malgrat tinguin un cendrer al costat. De fet, molts ni tan sols es dignen a apagar-les: senzillament les tiren lluny —amb força estil, s’ha de reconèixer— emprant els dits a mode de catapulta. Però especialment lamentables són l’altiva actitud que tenen a l’encetar un nou paquet, llançant precinte i ‘forro’ al terra com si fos la cosa més normal, o les manies particulars de cadascú, com colpejar amb força el paquet contra un dels palmells de la mà per tal de compactar el contingut de les 20 cigarretes. Suposo que el fet que jo mai hagi fumat influeix molt en que no els tingui cap mena de simpatia; però francament, ho trobo d’allò més estúpid. A sobre, és car (pels abusius impostos). Tot i així, encara n’hi ha que cometen l’estupidesa de comprar el tabac a la maquina del bar en comptes d’adquirir-lo per cartrons a l’estanc. Però quan els ho comentes, sovint et repliquen que sinó encara en consumirien més. I ja els pots advertir que fumar no en té res de saludable, que sempre et surten amb la boutade ‘d’alguna-cosa-s’ha-de-morir’. Com si lluitar 2 anys contra un càncer que t’acabarà portant a la tomba fos una bona manera d’abandonar aquest món. És més: amb totes les nefastes conseqüències que ara en coneixem, no entenc com les noves generacions segueixen fumant compulsivament; sobretot les noies, de qui no puc evitar pensar: “nena, per més que fumis, no resultaràs més interessant”, que petonejar un mossa d’aquestes és com amorrar-se a un cendrer ple. Sí, és gairebé tan desagradable com quan parles cara a cara amb algú que tot just ha fet una cigarreta i que l’única precaució que ha tingut, abans de posar-se a conversar amb tu, ha sigut aquell gest tan característic —com inútil— d’expirar amb força la darrera calada alhora que n’ha ventat lleugerament el fum amb la mà oberta. Però el més trist de tot plegat és que si algun dia vull arribar a cobrar la meva (minsa) pensió, necessito —jo, però sobretot l’Estat— que tota aquesta colla segueixi fumant a diari.

Anuncis

49_apatia estival

no publicat (inèdit!)

Porto setmanes donant-li tombs a un nou article del que únicament tinc molt clar que començaria amb un contundent “La gent és idiota…”. Sí, ja sé que és una gran obvietat, un recurs fàcil per captar l’atenció i l’empatia del lector potencial, el qual de seguida se sentiria identificat amb el meu neguit vers l’elevat i preocupant nivell d’estupidesa regnant —encara!— en ple segle XXI (una situació que lluny de minvar, malauradament, sembla agreujar-se per moments). A continuació, seguint el fil de la premissa plantejada, donaria un parell o tres d’exemples recents —dels 4 milions i mig que se m’acudeixen ‘a-bote-pronto’— per refermar la meva hipòtesis i alhora establir una connexió emocional amb el lector, qui pel sol fet d’estar llegint el meu article, d’immediat assumiria que ell no pertany pas a aquest nombrós grup d’indesitjables (els idiotes sempre són els altres, mai nosaltres). Evidentment, però, el redactat hauria de ser prou curós per no ferir sensibilitats escrupoloses ni tampoc la dels possibles al·ludits —que algun n’hi hauria, t’ho ben asseguro—, en especial aquells de nul·la autoestima i querella fàcil (em refereixo als que a la mínima t’interposen una demanda judicial ‘de cal ample’). Així doncs, amb tacte però també amb decisió, miraria de teixir una trama in crescendo fins assolir tal enteniment amb el lector, que aquest gairebé estigués disposat a sortir al carrer per impartir justícia (divina) contra la idiotesa a cops de destral —o del que sigui— a la menor insinuació meva. Però llavors, arribats al clímax de l’autocomplaença i del ”endiosamiento”, li donaria un inesperat tomb a la meva disertació i començaria a bastir una breu però elaborada argumentació per demostrar —i sobretot, convèncer-me a mi mateix— que la frase inicial no deixa de ser un tòpic fraudulent que, a base de repetir-se, s’ha convertit en falsa veritat, procurant desmuntar en unes poques línies la suposada certesa irrefutable que se li atribueix a tal afirmació. I aquí rau el gran repte: aconseguir capgirar el desenvolupament de l’article, que tan ben travat i encarrilat semblava, i com ja és habitual en mi, rematar-lo amb una última frase magistral que faci adonar al lector que la gent en realitat no és idiota, que sap veure més enllà del seu nas, que és capaç de pensar a llarg termini, amb actitud positiva i gens influenciada per rancúnies o velles disputes, perquè ja hem après a construir el futur buscant els punts d’unió més que els de separació.
Doncs no sé si és per les poques ganes que un té de fotre res en plena canícula, però la veritat és que tot plegat em fot molta mandra i no hi ha manera que trobi el moment de posar-m’hi (a escriure’l, vull dir), suposo que perquè malgrat les bones intencions i les milers d’hores de reflexió que he dedicat al tema, sé perfectament, irremediablement, com conclouria l’article en qüestió: recuperant la frase inicial.