Tag Archives: euros

67_vivim temps mediocres

publicat el divendres 2 maig 2014

M’empipa molt això d’anar pels ‘puestus’ a gastar (alegrement) els pocs euros que guanyo i trobar-me amb un servei ineficaç i deficient —quan no, directament absent—, al qual la gran majoria de vegades has de reclamar que t’atenguin (un arribar a pensar que, de cop, s’ha tornat invisible). Sobretot em passa a bars, pubs i cafeteries, però també en certs restaurants, on et dona la sensació que al cambrer/a de torn li fas nosa. I certament, la cosa comença a agafar dimensions de plaga bíblica. És un escàndol! Però en realitat no és un tema de professionalitat, sinó (de falta) d’actitud. Potser és degut al desànim general que ho envaeix tot d’ençà finals del 2008, però jo, en gran part, ho atribueixo a l’actual intrusisme laboral, que cada cop afecta a més gremis i sectors (començant pel nostre estimat govern, que se suposa hauria d’estar en mans dels més ben preparats del país… en fi). Concretament em refereixo al fet que qualsevol es veu amb esma de servir taules o posar-se darrera la barra, com si fos la cosa més fàcil del món, quan resulta que no hi ha tasca més difícil que atendre (degudament) als clients. I tot perquè hi ha un munt de gent, i cada dia més, que treballa únicament pel sou que en rep a finals de mes, sense una mínima vocació o interès per la comesa a la qual dediquen cada dia 8 hores (o més). I sí, entenc perfectament que, tal com està el panorama, un es vegi obligat a agafar la primera feina que li surti per poder pagar factures, però això no et dona dret a treballar amb desgana o evident incompetència, fruit d’aquest mal tan contemporani anomenat “odio mi trabajo, odio mi trabajo, odio mi trabajo…”. El gran problema és que una vegada comences a fer feines que no són estrictament del teu àmbit (d’estudis o formació), està comprovat que cada cop et serà més difícil aconseguir la que en teoria et pertocaria, malaurada circumstancia que s’incrementa amb el pas del temps. Total, que al final un acaba procurant —en la mesura del possible— freqüentar locals on t’atengui directament el propietari per així estalviar-te disgustos. I al contrari del que pugui semblar, no es tracta d’una qüestió de preu, que el bon tracte no hauria d’estar condicionat a si el lloc és car o econòmic: un servei exquisit és, senzillament, que et facin sentir especial.

Anuncis

12_el nou mercat de la carn

publicat el divendres 26 febrer 2010

Avui és la nostra primera cita i estic molt nerviós. Només han passat 2 setmanes des del primer correu electrònic i encara no me’n faig a la idea. Tot ha anat tan ràpid. La trobada és un pub cèntric, fàcil de trobar i poc freqüentat a aquestes hores del vespre. Ella és de fora, se suposa que de Barcelona, i per damunt de tot busca discreció. Jo també, que a mi tampoc m’interessa que se sàpiga lo desesperat que estic. Quan apareix per la porta em reconeix de seguida perquè no hi ha ningú més a la barra, i abans de dir-me res, demana una altre aigua amb gas al barman, que remuga lleugerament per la feinada que ja ha tingut a trobar la meva. Aprofito el moment per fer-li una repassada furtiva. Mmmmhh… Finalment es presenta. Jo també. Les primeres impressions son bones, almenys les meves. Parlem tontament fins que li serveixen l’aigua amb aspecte de gin-tònic (per deformació professional del cambrer, que en realitat és l’amo) i ens desplacem a una de les taules del fons per gaudir de més intimitat. Fent-me el galant, la deixo passar al davant, així me la puc acabar de repassar. Seiem cara a cara. Ufff… M’encanta la seva mirada… I el seu escot suggerent. Amb les primeres frases de contacte me n’adono que és una noia de caràcter, decidida, segura de si mateixa, i no puc evitar que prengui la iniciativa de la conversa. En una de les meves breus possessions de micròfon li confio que ella ha estat l’única que ha respost al meu anunci, i automàticament sento que m’he precipitat, que no li hauria d’haver dit, que sóc burro; però això no sembla incomodar-la, tot el contrari. La conversa és molt més fluida del que hauria imaginat, i sense masses dificultats, les preguntes es tornen més personals i directes. Ella mostra especial interès per la meva afició a la mountain bike i valora molt positivament que no fumi. De moment, la meva devoció pel whisky, la cervesa negra i el bon vi l’he convertit en mera simpatia. Demanem una segona ronda d’aigües per a desesperació del barman, que és d’aquells que si no serveixen alcohol no se senten realitzats. Mentrestant, m’explica que és advocada en un gran bufet de la capital, un d’aquells amb clients de molta pasta, però que no ha trepitjat mai un jutjat. La seva feina és limita als temes particulars d’aquests clients, com gestionar les seves propietats, herències, etc. Em confessa que ja ha patit un parell de ‘desenganys’ i que no es pot permetre més errors, d’aquí el test inicial de compatibilitat anterior a la nostra cita. Inevitablement acabem parlant d’aquesta maleïda crisi, de les seves conseqüències i de com alguns ens hem vist obligats a arribat a solucions extremes per no perdre-ho tot. Llavors m’allarga la targeta d’una clínica privada de la capital, amb el dia i l’hora de la nostra pròxima trobada escrits a l’anvers. Si tot va bé, el seu client em pagarà 70.000 euros per un dels meus ronyons. El dret o l’esquerra, a triar.