Tag Archives: família

57_algú ho havia de dir

no publicat (inèdit!)

Ras i curt: ser mare està molt sobrevalorat. Però no em refereixo al fet en sí de ser mami, vull dir a donar a llum a una nova vida, sinó al fet d’actuar com a tal; que no és pas tan complicat. A més, total, això de portar una criatura al món només són 6 mesos d’embaràs —que els 3 primers no compten, ja que amb prou feines els noten— més un part que, gràcies a l’epidural, s’ha convertit en un mer tràmit. No com abans, que es paria a casa i amb l’única ajuda d’una esforçada llevadora, quatre tovalloles i una palangana d’aigua calenta. Però escolta tu, les mares d’avui et parlen com si elles fossin les primeres de la història que han tingut fills, donant-li una transcendència d’allò més exagerada. Hi ho dic amb coneixement de causa, que des de fa 3 anys les parelles dels meus amics de tota la vida estan immerses en un autèntic baby boom, del qual algunes ja van per la segona ronda, i del que, com sempre, els 3 ‘perles’ de la colla —de moment— en quedem al marge. Però tornant al que et deia, trobo que les mares primerenques no paren de posar-se medalles, convençudes que sense elles el pare no se’n sortiria pas. Però alhora es passen el dia queixant-se de que “ho han de fer tot” i de que no els queda temps per a res més, ni tan sols per a elles mateixes. Perquè de seguida que han parit, totes es lamenten que és molt dur ser mare, que cuidar al nadó és una gran responsabilitat i que la seva vida personal —per no parlar de la vida de parella— queda totalment monopolitzada pel nounat. Però si aquest es passa el dia dormint! I quan no, tenen a mitja família disposada a quedar-se amb ell tot un vespre per tal que puguin sortir a fer un mica de vida social. A més, disposen d’una llarga baixa maternal per poder-s’hi dedicar en cos i ànima, que al cap i a la fi és el seu fill, que a vegades en parlen com si fos un càstig diví. I jo em pregunto: com s’ho feien les mares d’abans, que tenien camades de com a mínim 7 fills? Doncs tot és qüestió d’organització i de mantenir la calma, que sinó els teus nervis s’acaben transmeten al bebè. I sí que els primers mesos del recent nascut poden arribar a ser terribles, amb anades i vingudes a l’hospital per còlics, excursions a la farmàcia de torn i nits en blanc, però un cop superat l’any, tot es pendent avall. Així que ja n’hi ha prou de victimisme (i sinó, com diu l’amic Monsarro, haver-ho pensat abans!), que amamantar-lo és l’única cosa que l’home no pot fer. Però sempre hi ha madrones disposades a oferir un bon parell de pits; i en cas de necessitat, també al sofert pare. Perquè de fet, el gran damnificat és ell, que de la nit al dia es veu relegat per darrera del nouvingut en quan a prioritats de la mare. Per tant, per mi el gran mèrit s’hauria d’atribuir al pare, que igualment ha de ‘patir’ a la criatura en qüestió, però que a més a més, ha d’aguantar estoicament a la histèrica de la mare en plena depressió postpart.

Anuncis

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…