Tag Archives: feina

64_vides paral·leles

no publicat (inèdit!)

Dos amics de tota la vida —als que anomenarem A i B—, superades les respectives carreres universitàries i després d’adquirir certa experiència professional en un parell o tres d’empreses, segueixen camins ben diferents. El primer, donada la bonança econòmica d’aquell moment, opta per tirar-se a la piscina i obrir el seu petit negoci; el segon, aconsegueix una bona feina en una empresa solvent del mateix sector. Per començar a treballar, l’amic A necessita demanar un quantiós crèdit bancari per condicionar una nau de lloguer i poder comprar eines, maquinària i vehicles, així com constituir una societat (limitada), contractar treballadors i pagar impostos. Per contra, a B només li cal superar un breu període de prova i aprenentatge. Almenys ambdós coincideixen en que de seguida es veuen obligats a sumar hores extra, amb la única però gran diferència que A les pagarà (als seus assalariats) mentre que B les cobrarà (del seu patró). En qualsevol cas, tant un com l’altre es treuen un bon sou a final de mes, que ben aviat els permet independitzar-se: només que A ho fa compartint pis amb 3 desconeguts perquè es veu obligat reinvertir pràcticament tots els seus diners a la pròpia empresa, quan B podrà estalviar ja des de la paga inicial i anar a viure sol. També difereixen en el fet que, durant 4 anys de molta feina, A no té altre remei que sacrificar la major part de les seves vacances en virtut del negoci, mentre que B no es perd ni un dels seus dies de festa. Per més inri, i com qualsevol autònom, A no es pot permetre de posar-se mai malalt, circumstància que B pot assumir sempre que li calgui i sense necessitat de gaire justificació. Però llavors arriba l’actual crisi i, al cap d’un any de penúries, A no veu altra opció que tancar la seva petita empresa per evitar caure en un espiral de deutes; malauradament, desprès de liquidar tots els càrrecs pendents, es troba amb un impagat de 15.000 € per part d’un ‘bon’ client, precisament la quantitat que encara li resta pagar del seu crèdit personal. Uns 18 mesos més tard, i malgrat una severa reestructuració, l’empresa de B també acaba tancant portes: això sí, en treu una quitança (“finiquito”) prou generosa i d’immediat comença a cobrar la prestació per desocupació; una ajuda que se li nega a A donada la seva condició d’autònom, així que per poder afrontar les quotes pendents amb el banc, s’ha de resignar a tornar a viure a casa dels pares. En clar contrast, B pot seguir amb el seu ritme de vida acomodat i ara vivint en parella, que durant dos anys cobra puntualment de l’atur; i un cop esgotat aquest, passa a rebre el subsidi. Per contra, A encara avui no es pot permetre d’anar a viure amb la seva mossa (tan treballadora com la de B), i quan queda amb la colla de sempre, només perquè la seva xicota de tant en tant li fa algun regal o l’invita a sopar, s’ha de sentir a dir —en boca de B— que és un “mantenido”.

Anuncis

42_problemes d’identitat

publicat el divendres 26 abril 2013

Malgrat no vaig gens sobrat d’autoestima, l’altre dia, arran d’un comentari casual fet sobre la meva persona (i dit per algú que em coneix molt bé), em vaig adonar que en el fons em crec molt millor individu del que en realitat sóc. Renoi! Aquella fou una revelació inesperada i terriblement colpidora.
Però és veritat: analitzant-me amb rigor i deteniment, se m’ha fet evident que tinc un altíssim concepte sobre mi mateix que no es correspon a la realitat, ni de bon tros (sense anar més lluny, llegeixo molts menys llibres dels que tenia assumits i consumeixo més televisió de la que juraria m’empasso). Encara que, de fet, segurament tothom es creu més guapo, més simpàtic i més intel·ligent del que és en veritat (i les mares hi tenen molt a veure, en això), però jo estava del tot convençut que en el meu cas no era pas així, sinó tot el contrari. Doncs resulta que no, no pas.
Però potser aquesta errònia percepció pròpia que tinc només és tracta d’un mecanisme natural del meu cervell per evitar caure en depressions i mirar de ser feliç; o bé és una subtil estratègia innata de la meva ment per arribar a convertir-me en qui m’agradaria ser traçant-me l’objectiu a assolir. Llàstima que moltes vegades aquest mateix —i autoimposat— aire de superioritat m’indueixi a relaxar-me i creure que ja tinc la feina feta, i per tant, a no seguir esforçant-me quan encara em queda un llarg camí per recórrer. De totes maneres, no acabo d’entendre com pot ser que tingui un altíssim concepte de mi mateix i alhora la meva autoestima sempre estigui 2 metres per sota de les rajoles que trepitjo, que malgrat a vegades pugui semblar un sobrat i un prepotent, a la mínima que grates, la gran façana que em construeixo s’enfonsa irremediablement… davant l’evidencia que sóc una gran mentida! Un frau majúscul!
Està clar, es tracta d’això! “¡Madre mía del amor hermoso!”. És com si portés anys interpretant un paper, fent-me passar per qui no sóc, vivint en un estat d’autoengany permanent i projectant una imatge fictícia, inventada, irreal! Hosti tu, quin desencís més gran… Em sento sabotejat pel meu propi intel·lecte!
Però sigui voluntària o involuntàriament (no ho tinc gens clar, la veritat), no hi ha cap dubte de que m’he creat un personatge. És més: aquest, mica en mica, s’ha anat apoderant de la meva essència i s’ha convertit en la personalitat dominant del meu ego, donat que gràcies al seu tarannà resolutiu, i sobretot, al seu encant impostat, resulta molt més interessant i seductor que l’autèntic Jaume.
S’ha de dir, però, que de moment no presento el símptoma inequívoc de que el personatge se m’ha cruspit definitivament, que és quan comences a parlar de tu mateix en 3a persona. Per tant, roman la possibilitat de revertir la situació i recuperar el meu jo original…
No hi ha volta de full: he de potenciar encara més al personatge per aconseguir que es mengi d’una vegada a la persona.

38_triomfar a la vida

publicat el divendres 22 febrer 2013

Cada cop és més complicat aconseguir feines interessants, sobretot si ets vols guanyar les garrofes com a professional autònom de caire creatiu (creative freelance). Però alhora, gràcies a Internet i les xarxes socials, ara tens més facilitats per fer sobresortir el teu talent enmig de la multitud i reeixir en l’intent. Això sí, primer t’hauràs de treballar una bona reputació per consolidar la teva ‘marca personal’ i així guanyar ‘visibilitat’.
Jo, per aprendre a ‘generar confiança’, he assistit a algunes sessions en grup a càrrec de reputats gurus i coachs especialitzats en el tema, i d’entrada tots et diuen que t’has de ‘posicionar’ com un expert en la teva matèria, la que realment t’apassiona (i que no sempre coincideix amb els estudis que has cursat, per cert), malgrat que encara no ho siguis! I la millor manera de començar és penjant el teu currículum al web LinkedIn, una plataforma estrictament per a professionals que se suposa és molt útil per establir bons contactes, i amb una mica de sort i molta constància, trobar-hi feina adient al teu perfil. Sí, és molt fàcil de dir, però t’hi pots passar 3 dies sencers fins que el tens complert… A part, no està de més que també pengis el teu currículum a borses de treball online, com Infojobs i similars. En qualsevol cas, hauràs de tornar a introduir totes les teves dades en cadascuna d’elles, i a sobre, per poder optar a qualsevol oferta laboral, necessitaràs redactar l’imprescindible ‘carta de motivacions’ i l’habitual ‘carta de presentació’.
Arribats a aquest punt, és molt recomanable obrir compte al Facebook i al Twitter —si és que encara no n’ets usuari!— per començar a bombardejar la xarxa amb petites píndoles d’informació que et consolidin com un autèntic ‘crack’ en el teu camp; però és clar, abans et caldrà crear un bloc personal on publicar posts amb les teves reflexions i/o experiències. Doncs au, a dominar l’art del blogging i a parir-ne un de ben atractiu, que no et pots pas permetre ser un “cutre”.
Però resulta que tot això no és suficient, perquè ara no ets ningú sense un bon portafolio, una mena de carpeta online —a la vista de tothom— on exposar els teus treballs anteriors i projectes futurs. Però donat que ens estem convertint en éssers purament audiovisuals, els hauràs de resumir en vistoses imatges, preferiblement en moviment; així que com a mínim t’hauràs de treballar unes bones fotos, i si és possible, dedicar unes quantes hores a editar un vídeo ben parit (això sí, no superior al minut de duració, que sinó, ningú se’l mirarà!).
El cas és que, per quan finalment has enllestit tots els teus avatars i demés collonades, resulta que fot més d’un any i mig que perds el temps a Internet, actualitzant els teus perfils i veient què fan els altres, així que amb prou feines has creat res de nou. És llavors quan t’adones que els que triomfen en aquesta vida són precisament els que es concentren a fer allò que més els agrada i punt.

19_la recepta de l’èxit

publicat el divendres 6 agost 2010

De com organitzar un sopar d’estiu per a 200 afamats i guanyar una pasta gansa. Primer de tot, buscar l’entorn adequat (de lloguer, és clar): una gran casa amb solera, a poder ser una finca catalogada i restaurada, preferiblement allunyada de nuclis habitats i una mica amagada (però alhora de fàcil accés per als ‘urbanites’), que disposi d’un enorme pàrking (encara que sigui ocupant un camp de conreu del veí), i sobretot, equipada amb una piscina de mides olímpiques i uns amplis jardins al voltant. Seguidament es contracta el personal (i un servei de neteja) que sigui professional i discret, a raó de 1 per cada 20 comensals (incloent un parell de cuiners de brasa i un ‘punxa-discs’ eficaç), que bàsicament es dedicaran a controlar l’accés i a servir copes. Repartides per la gespa del recinte s’hi munten una quinzena de taules (sense cadires) amb idèntic menjar fred preparat i es distribueixen mitja dotzena de neveres plenes de refrescs i cerveses (algunes sense alcohol), tipus bufet lliure. També es prepara una gran barra ben assortida d’espirituosos i licors, es forma un llarg taulell ple de vins i caves en gel, i s’instal·la una petita carpa amb la graella per fer carn de xai i botifarres al moment. A part, es munta l’equip de música i es reparteixen algunes làmpades, però no masses, que s’ha de crear ambient. En acabat, es condiciona la zona d’entrada i no gaire lluny s’hi col·loquen uns quants chaise lounge en filera per als 4 ‘desfondats’ que necessitin seure. Ah! Molt important: que tota la coberteria, vaixella i cristalleria sigui de plàstic, per així estalviar-nos feina i disgustos amb els vidres trencats. Finalment, però bàsic per a l’èxit de la vetllada, es crea una llista d’invitats estricta i exclusivament a partir d’amistats i amics íntims d’aquests, procurant una majoria femenina i buscant un públic més aviat adult i solvent, a qui es cobrarà per avançat mitjançant transferència bancària. Llavors s’acorda dia i hora sota qualsevol excusa, per exemple una de dress code, com seria l’obligació per tothom de dur avarques (la tradicional espardenya menorquina), i es convoca amb caràcter anual segons les diferents modalitats que se’ns ocorrin. En quant a la tarifa, s’imposa un preu elevat però assequible tenint en compte que s’ofereixen viandes a dojo i barra lliure, tot en un marc incomparable i envoltat de la més selecte i ‘glamurosa’ companyia. A més, es procura captar a algun conegut de la tv(3) per esvalotar el galliner i s’inclouen algunes ‘escorts’ que t’escalfin al personal. Arribat el dia, només caldrà deixar que la naturalesa segueixi el seu curs, vigilant que ningú s’ofegui a la piscina ebri d’entusiasme i sent permissius amb tot allò que succeeixi als lavabos. I si un cop acabat l’esdeveniment t’has de desfer d’un inesperat cadàver incòmode, fes-ho enterrant-lo sota terra i ben fons, que si l’incineres, pot estar 2 dies cremant…