Tag Archives: feliç

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

73_bourbon sol

publicat el divendres 1 agost 2014

Ho he comentat amb diferents persones i tots coincidim en que la primera vegada que el tastes és sens dubte una de les millors vivències que pots gaudir a la teva vida, que poques llepolies et poden fer tan i tan feliç. En el meu cas, confesso que més d’una vegada hi he anat a dinar només per triar-lo al final de l’àpat, doncs és intrínsec del menú diari d’ençà van inaugurar. De fet, no tinc clar que el puguis demanar a la carta, doncs sospito que se’l reserven exclusivament per als migdies laborables, com a tret distintiu del restaurant. Jo, per fer l’experiència encara més intensa, procuro anar-hi sol, que no vull pas que ningú em distregui quan m’arriba a taula, que aquest és un d’aquells petits plaers que prefereixo gaudir en serena solitud. Però abans de clavar-li la primera cullerada amb decisió, sempre dedico uns instants a contemplar la seva esplendorosa forma oval, d’una simetria i precisió que t’encisa, i recoberta per una fina capa de xocolata calenta que de seguida s’escampa pel plat; harmònica composició que queda potenciada gràcies a la suau il·luminació del local, la qual li confereix una aspecte encara més temptador, talment com si es tractés d’una gran joia exposada. Llavors, davant d’aquesta obra d’art culinària que començaria a endrapar sense mesura, per a mi el gran repte és precisament procurar arribar a l’últim mos encara amb una mica de xocolata desfeta, que m’encanta anar dosificant-la amb cada nova cullerada, repetint aquest ritual fins a deixar el plat lluint únicament un sembrat de llargues cullerades que n’han manllevat alegrement el contingut; si ho aconsegueixo, em sento profundament realitzat. Però em costa molt, sobretot perquè quan tinc a tocar dels llavis aquell petit primer mos que em transportarà a un món millor, se’m fa la boca aigua només d’olorar la seva equilibrada quantitat de cacau respecte al pa de pessic. I de seguida que te’l poses a la boca, t’adones que les proporcions dels ingredients son les ideals per aconseguir que no resulti ni sec ni empallegós, amb el punt just de cocció que li confereix la textura perfecte i la consistència idònia: ni massa flonjo ni massa ferm. L’únic inconvenient és que cada vegada he d’implorar que me’l serveixin sense el puto ‘cagallonet’ de nata de pot (!) que li posen d’acompanyament.

53_”el caballero de la triste figura”

no publicat (escrit a finals del 2009)

Tinc una amiga que s’ha proposat fer de mi una persona més sociable, ves quina cosa. Diu que em passo el dia queixant-me i que només sé criticar (als altres). Vaja, que sóc un paio d’allò més pessimista. I que sobretot, hauria de canviar la meva actitud: no he de remugar ni he de maleir tan sovint, sinó procurar ser més positiu i més alegre, que sempre porto com una mena de neguit a sobre que em fa semblar una persona molt distant… Però si jo sóc “la alegria de la huerta”!! El problema són els altres, que em posen de mala llet. Que jo no la suporto gens, la hipocresia imperant en la nostra societat. Que aquí tothom predica una cosa i desprès en fa una altre, sense remordiments ni sentiments de culpabilitat, i sovint forçant aquell somriure fals que tan em rebenta. I jo penso: «perquè collons haig de fer l’esforç d’intentar socialitzar amb tota aquesta trepa d’arribistes i interessats?» Que a mi la seva vida no m’importa gens ni mica. Però alhora no puc evitar que m’afecti, perquè és precisament la seva falta d’ètica i de moral la que m’indigna i em treu de polleguera. I el més fotut de tot plegat, és que sembla una tendència clarament a l’alça, “que todo lo malo se pega”. Talment diria que aquesta globalització —que tan es predica— només serveix per socialitzar les coses dolents i/o negatives. Però esclar, la meva amiga, que és una d’aquelles persones de tarannà despreocupat i feliç de mena, insisteix en que m’hi he d’esforçar, que sóc jo el que ha de fer un pas endavant i el que ha de donar abans de rebre, que en aquesta vida s’ha de ser generós. En definitiva, que primer s’ha de cultivar abans de collir. Sí, molt fàcil de dir (i de manar!), però complicadíssim de dur a terme.
El cas és que la tal amiga va al mateix gimnàs que jo, un de relativament nou, equipat amb piscina, jacuzzi i un parell de saunes (la de vapor i la seca), a part de les habituals sales de tonificació i fitness. Doncs resulta que una tarda, tot xerrant fent bicicleta estàtica un al costat de l’altre, de cop se li va il·luminar la cara —com quan tens una gran idea— i em va proposar un repte. O més ben dit, una penitència (vist des del meu punt de vista). Segons ella, aprofitant que almenys un cop per setmana faig piscines, m’aniria molt bé obligar-me a mi mateix a fer una sessió de sauna setmanal amb l’autoimposada condició de no sortir-ne fins a tindre un bon pensament (vers els altres, s’entén). La qüestió és que li he fet cas, no sense abans oposar un certa reticència inicial, i ara ja fot unes 3 setmanes que practico aquesta (sàdica) rutina. I certament, cada vegada m’hi he d’esforçar molt, que si un no hi està gens avesat, costa trobar arguments positius vers la resta d’integrants de la raça humana. De fet, l’últim dimarts vaig necessitar més de mitja hora per generar una pensament positiu. Molt em temo que, a aquest pas, qualsevol dia m’hi quedo “pajarito”, allà dins…

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?