Tag Archives: força

47_mala praxis?

no publicat (inèdit!)

L’altre dia apareixia al diari —secció “sucesos”— un breu amb la resolució judicial del cas d’un jove i prometedor boxejador de Móstoles a qui el 2007 havien intervingut d’una petita lesió —sembla ser que bastant recurrent i sense més complicació— a la mà equivocada (!). Resulta que el problema el tenia a la mà esquerra, però un cop al quiròfan de l’hospital de Getafe li van operar la mà dreta per un lleu malentès (el cirurgià va assumir que havia d’operar la mà lliure de catèter: la dreta), una malaurada circumstància que el pacient va descobrir amb horror un cop recuperat el coneixement, a les poques hores d’abandonar el quiròfan. Aquell mateix dia, i donada la magnitud de la cagada, el traumatòleg que l’havia acabat d’intervenir va optar per tornar-lo a sedar sense el seu consentiment i realitzar-li de nou la operació (a la mà correcte). El pitjor de tot plegat fou que, superat el període de recuperació pertinent, es va fer evident que cap de les dues operacions havia resultat satisfactòria, amb l’agreujant que el jove va haver de deixar prematurament la boxa arran de les seqüeles d’ambdues intervencions. De fet, amb prou feines pot per fer una vida normal a l’haver perdut pràcticament tota la força a les mans (sobretot a la mà ‘bona’).

Lògicament, el jove va denunciar al traumatòleg per flagrant negligència mèdica (ja que segons sembla, aquest es negava a assumir la seva responsabilitat), litigi que ara s’ha resolt amb una indemnització de (només) 11.400 euros per al demandant, i una inhabilitació de 6 mesos per imprudència professional més una condemna d’any i mig de presó per al “matasanos” que el va operar (2 cops, i malament!).
Doncs què vols que et digui; no és el primer cas d’aquestes característiques que surt a la llum, en que t’operen un braç o una cama que no toca (o pitjor encara, te l’amputen!). I segurament no serà l’últim, ja t’ho ben asseguro, que tal com tenim la sanitat avui dia, amb tantes retallades i reduccions de personal, no m’estranyaria gens que es tornés a donar un cas similar. És més, trobo que situacions com aquesta encara són molt poc freqüents.
Però ben mirat, trobo que gran part de la culpa és del pacient… per confiat! I si jo fos el metge que el va operar, el denunciaria a ell per descuidat i irresponsable, que recordo perfectament un episodi de la sèrie (de tv) ‘House’ en que el protagonista havia de passar per quiròfan per solucionar d’una vegada el problema al quàdriceps que li provocava la famosa coixesa. Doncs el mateix doctor Gregory House, ben conscient que als hospitals poden passar aquests tipus d’incidents, just abans d’entrar a quiròfan agafa un marcador permanent gruixut per escriure —repetidament i amb lletres majúscules— ‘aquesta cama no’ en una cuixa i ‘aquesta cama si’ en l’altre. Però llavors veus una foto del citat boxejador i t’adones que porta tots els avantbraços tatuats de dalt a baix.

Anuncis

00_hola!

Cada cop tinc més assumit que per escriure bona literatura en català, aquest (idioma) l’has d’haver mamat des de petit, l’has d’haver viscut, l’has d’haver ‘patit’. Certament, no és un idioma fàcil (només cal fixar-se en l’enorme dificultat que comporta dominar els pronoms febles), i diria que per a desenvolupar-lo correctament es requereix d’un considerable esforç intel·lectual. És més, fins i tot sospito que només els natius el podem arribar a copsar totalment, ja que malgrat semblar sec, poc expressiu i fins i tot aspre (a diferencia d’altres idiomes, com el castellà, que són més donats a les floritures, en especial al parlar-lo), en realitat conté (inconscientment) un munt de missatges subtilment amagats entre línies que s’han de saber interpretar. Al mateix temps, i pels motius abans esmentats, trobo que el català no és gens agraït per a les traduccions, tant al traduir-lo a una altra llengua com a l’inrevés, però potser més en el primer sentit. En cap cas, no és que n’estigui renegant, ni molt menys, que precisament tots aquest factors el fan tant especial, inspirador i nostrat; senzillament és una reflexió personal. Segurament, a molts altres idiomes els deu passar el mateix. O no…
Aquesta breu filosofada a mode d’introducció em serveix per presentar els meus articles, que amb una extensió limitada a 2.900 caràcters (espais inclosos), sempre intento que tractin un tema atractiu i alhora de forma interessant, procurant també que siguin fàcils i ràpids de llegir, però difícils d’oblidar. Malgrat tot, sospito que el lector que em desconegui necessitarà llegir-ne un mínim de 3 o 4 per començar a entendre i assimilar el meu peculiar estil, i per tant, no sentir-se ofès o escandalitzat pels meus comentaris, on la ironia i l’humor una mica negre acostumen a tenir-hi un pes considerable, especialment en l’últim tram de cadascun d’ells. Al mateix temps, recomano a tothom llegir-los amb molta mesura —un màxim de 2 al dia— per tal de degustar-los com es mereixen (sense presses ni pressions, gairebé com si es tractés d’un ritual), ja que del contrari es corre el risc de no pair-los bé o digerir-los precipitadament, un fet que els restaria força i eficàcia. Per últim, advertir a  tothom que ningú es prengui massa seriosament els meus articles, donat que aquests són un simple divertimento, un entreteniment, però sempre amb la il·lusió i el desig d’ajudar a fomentar el bon hàbit de la lectura. Gràcies!