Tag Archives: formació

67_vivim temps mediocres

publicat el divendres 2 maig 2014

M’empipa molt això d’anar pels ‘puestus’ a gastar (alegrement) els pocs euros que guanyo i trobar-me amb un servei ineficaç i deficient —quan no, directament absent—, al qual la gran majoria de vegades has de reclamar que t’atenguin (un arribar a pensar que, de cop, s’ha tornat invisible). Sobretot em passa a bars, pubs i cafeteries, però també en certs restaurants, on et dona la sensació que al cambrer/a de torn li fas nosa. I certament, la cosa comença a agafar dimensions de plaga bíblica. És un escàndol! Però en realitat no és un tema de professionalitat, sinó (de falta) d’actitud. Potser és degut al desànim general que ho envaeix tot d’ençà finals del 2008, però jo, en gran part, ho atribueixo a l’actual intrusisme laboral, que cada cop afecta a més gremis i sectors (començant pel nostre estimat govern, que se suposa hauria d’estar en mans dels més ben preparats del país… en fi). Concretament em refereixo al fet que qualsevol es veu amb esma de servir taules o posar-se darrera la barra, com si fos la cosa més fàcil del món, quan resulta que no hi ha tasca més difícil que atendre (degudament) als clients. I tot perquè hi ha un munt de gent, i cada dia més, que treballa únicament pel sou que en rep a finals de mes, sense una mínima vocació o interès per la comesa a la qual dediquen cada dia 8 hores (o més). I sí, entenc perfectament que, tal com està el panorama, un es vegi obligat a agafar la primera feina que li surti per poder pagar factures, però això no et dona dret a treballar amb desgana o evident incompetència, fruit d’aquest mal tan contemporani anomenat “odio mi trabajo, odio mi trabajo, odio mi trabajo…”. El gran problema és que una vegada comences a fer feines que no són estrictament del teu àmbit (d’estudis o formació), està comprovat que cada cop et serà més difícil aconseguir la que en teoria et pertocaria, malaurada circumstancia que s’incrementa amb el pas del temps. Total, que al final un acaba procurant —en la mesura del possible— freqüentar locals on t’atengui directament el propietari per així estalviar-te disgustos. I al contrari del que pugui semblar, no es tracta d’una qüestió de preu, que el bon tracte no hauria d’estar condicionat a si el lloc és car o econòmic: un servei exquisit és, senzillament, que et facin sentir especial.

Anuncis

22_ànima de franctirador

publicat el divendres 22 octubre 2010

Diuen que en èpoques de crisi toca reciclar-se, reinventar-se, però el que no m’hauria imaginat mai és que acabaria formant part d’una tropa de mercenaris, i a sobre, totalment subvencionats per l’estat. Això sí, desprès de superar amb èxit una llarga i rigorosa selecció entre centenars de candidats a la plaça, fins a quedar-ne només 15. Un grup reduït, però bastant heterogeni i multicultural, d’homes d’acció i dones guerreres (sí, també n’hi han) que compartim una mateixa —diguem-ne— ‘afició’, comandats per un ex-militar xilè de mirada severa, cap rapat i ampli historial bèl·lic a les espatlles. Iniciada fa 1 mes, la nostra formació consta d’una bona instrucció teòrica tres cops per setmana, amb constants demostracions i exercicis pràctics, més 3 o 4 ‘sortides lúdiques’ mensuals. L’objectiu final és convertir-nos en uns bons professionals; ràpids, eficaços i solvents, capacitats per acomplir qualsevol missió que ens proposin. Per aquest motiu, se’ns ensenya tant la utilització de l’arma curta en el cos a cos, com la del teleobjectiu (la meva especialitat) en dispars de precisió a llarga distancia, escollint l’arma més adequada per cada situació i calibrant-la correctament tenint en compte les circumstancies ambientals, especialment la llum, els reflexos i les ombres, controlant la respiració en tot moment per poder mantenir el pols i a saber esperar l’instant decisiu per disparar. Sobre el terreny, també dediquem especial atenció a no deixar cap rastre de les nostres accions, a esborrar qualsevol traça que ens pugui delatar, a ser metòdics i ordenats, però alhora sent creatius i sense perdre la nostre vessant més artística. I tot això, malgrat que no utilitzem l’última tecnologia ni els equips més avançats del mercat. Però tot arribarà. A mi, particularment, m’agraden les ‘sortides d’esbarjo’ que fem. Sempre s’inicien amb un reagrupament en un lloc prèviament assenyalat i a l’hora indicada, on l’instructor ens encomana les diferents tasques a realitzar en un temps limitat. Al principi eren objectius assequibles, però mica en mica les missions es van complicant i la dificultat augmenta. Normalment actuem en petits grups o de forma individual, pentinant la zona escollida, sempre sota l’atenta mirada del nostre caporal. Després de cada treball de camp repassem amb detall tots els objectius assolits, valorant la tasca dels companys i aportant noves idees o solucions. De moment encara no hem sortit del país, però ben aviat espero realitzar missions internacionals: sento que he nascut per fer aquesta apassionant feina que em fa sentir realitzat. Malauradament, en el transcurs d’aquest últim mes hem tingut 2 baixes que han minat lleugerament la moral de la tropa. Però bé, és una situació que tots teníem assumida i ens hi resignem. En fi, a finals d’any acabo la formació, i per llavors ja m’hauré convertit en un bon professional de la fotografia i el Photoshop.