Tag Archives: frustració

71_en defensa del vi de taula

publicat el divendres 4 juliol 2014

Molt s’està parlant darrerament del dramàtic descens, al llarg dels últims 20 anys, del consum de vi a nivell estatal. Resulta que malgrat la nostra arrelada tradició com a productors, en xifres anuals bevem la meitat que a altres països europeus on, a sobre, és molt més car. Així doncs, està clar que tenim un problema, i aquest no és altre que la progressiva pèrdua de la cultura del vi. Al meu entendre, tot va començar en el moment en que es va perdre la costum d’anar al sindicat, garrafa en mà, a aprovisionar-se de vi a doll per acompanyar els àpats de cada dia, ja que d’aquest hàbit precisament sorgien els futurs consumidors. Així que hem passat d’un escenari dominat per cooperatives i les habituals quatre grans marques, a un sector clarament atomitzat en centenars de petits cellers amb propostes molt variades i engrescadores (llàstima que aquesta gran virtut de la diversitat n’és alhora el seu punt feble, donat que en dispersa la força a l’hora de lluitar contra el principal competidor: la cervesa). Evidentment, la qualitat d’aquells vins d’abans no té res a veure amb els magnífics caldos contemporanis, però, paradoxalment, s’ha arribat a tal nivell d’excel·lència en la seva elaboració, que només uns pocs escollits els saben valorar en la seva justa mesura, fet que provoca frustració en la resta, que al no estar al dia de les successives novetats i anyades, se’n sent exclosa. A més, una visió massa romàntica del negoci per part dels winemakers, amb aquell punt egocèntric i narcisista d’elaborar els vins segons els seus propis gustos i sense pensar gaire en allò que realment demanda el consumidor actual, ha provocant que el jovent actual mostri ínfim interès per aquest apassionant món. L’altre gran problema del vi és que consumir-lo en les condicions òptimes no és senzill; començant per un correcte emmagatzematge, continuant per una adequada temperatura de servei i acabant per la copa adient, que gairebé n’hi ha un tipus per a cada vi. A part de tota la litúrgia que comporta obrir l’ampolla, servir, ensumar, observar i tastar, duta a terme amb un major o menor grau d’esnobisme. Total, que tot plegat s’ha acabat complicant massa, quan la gent d’avui vol les coses fàcils i sense esforç. En canvi, la cervesa no presenta dificultats a l’hora de consumir-la: només cal que estigui ben freda (i quant més, millor). De fet, ni tan sols necessites got o copa per degustar-la, ja que te la pots veure directament del recipient. Vaja, com quan bevíem el vi amb porró.

65_James Moriarty

publicat el divendres 4 abril 2014

Si és veritat que «el valor d’un home es valora pel seu nombre d’enemics» (segons cita que s’atribueix al filòsof Arthur Schopenhauer), això vol dir que no jo sóc ningú; perquè, que sàpiga, ara mateix no en tinc cap, d’enemic. Ni un! Però com pot ser que, amb gairebé 7.500 milions d’habitants al puto planeta, ni un de sol m’odiï amb totes les seves forces? És horrible! És increïble!… Està clar que, si no tens enemics, és que no li importes a ningú o bé ets del tot inofensiu; per tant, ningú et considera un rival. I això és molt frustrant! Gairebé indignant, insuportable!!! De fet, ni tan sols tinc algun conflicte irreconciliable amb cap membre de la meva família! I mira que som colla (uns 30 només en el cercle més proper). És més, a data d’avui, fins i tot em parlo amb totes les meves ‘ex’ (que tot sigui dit, no són gaires). Pitjor encara: resulta que qui em va clavar “la paliza de mi vida” continua sent un dels meus millors amics. Tampoc en l’àmbit laboral —com a professional del design management— tinc rival; pel què sembla, sóc l’únic consultor de disseny freelance que opera al Gran Penedès. I això em representa un greuge enorme! Doncs com puc transcendir sense un rival digne? Perquè només per comparació, a un li reconeixen el valor i el talent. És com les ties bones, que surten de festa amb l’amiga menys agraciada del grup per tal de captar encara més l’atenció dels nois. Per tant, s’ha de realçar i cal elogiar el paper dels enemics. Benvinguts siguin! Que són ells els que t’obliguen a rendir al màxim i a superar-te. Així que quants més enemics millor. De fet, el mateix els passa als superherois; sense cap contrincant a qui enfrontar-se, no tindrien necessitat d’actuar com a tals. Perquè els bons només sorgeixen quan han lluitar contra el mal, i d’aquí el paper fonamental de les grans ments criminals. Deu ser per aquest motiu que els trobo molt més interessants als supermalvats: solen ésser personatges turmentats, obsessionats i alimentats per alguna rancúnia del passat o bé per l’enorme frustració de no sentir-se prou valorats. Doncs a la llum de tot l’argumentari exposat, potser m’hauria de replantejar a la inversa la qüestió dels enemics i dedicar els meus esforços a convertir-me en un geni del mal, que llavors ja em sorgirà el Sherlock Holmes de torn.

61_taula rasa

publicat el divendres 7 febrer 2014

Durant molts anys, cremar la biblioteca municipal fou la gran fantasia —no sexual— que m’ofuscava els pensaments. Sí, era superior a mi. I no ho podia evitar: cada vegada que entrava a la ‘biblio’ per fer una nova recerca de documentació (que en aquells temps Internet tot just estava a les beceroles), m’agafaven unes ganes irrefrenables de reduir-ho tot a cendres. Per norma, en el llarg recorregut des de la porta d’entrada fins a trobar un seient lliure en una de les taules d’estudi arrenglerades al segon pis, m’imaginava a mi mateix traginant un enorme bidó de gasolina que a vigoroses sacsejades anava buidant per damunt de totes les fileres de prestatgeries. Llavors, un cop assegut en una de les incòmodes cadires, de la meva motxilla n’extreia una petita capsa de llumins amb la il·lusió de qui, amb un sol gest, realment està en posició de convertir l’edifici en una dantesca foguera de Sant Joan. Evidentment, no n’estic orgullós d’aquella dèria (que ara ja he superat, tot sigui dit), però he de precisar que fou durant la meva etapa d’estudiant escolar, quan tens aquella edat en que tot et sembla gran i inabastable, i l’única manera de simplificar l’enorme complexitat d’allò que t’envolta massa sovint passa per la violència i la destrucció. En el meu cas, no podia suportar estar-me allí dins rodejat de llibres i més llibres als que, per més hores que els dediqués, mai els podria llegir tots (només l’apartat d’enciclopèdies ja em provocaven taquicàrdies, per no parlar de la secció d’història i geografia). I davant l’evidència que necessitaria més d’una vida per assimilar tant coneixement al meu abast (mitjançant el préstec gratuït!), m’assaltava una sensació d’ofec. És més, allò em provocava tal frustració i malestar, que l’única opció que hi veia per mirar de salvar la meva dignitat, era calar-hi foc (donada la facilitat amb la que crema el paper). Afortunadament, amb el temps vaig comprendre que no calia llegir-ne tots els llibres, que molts probablement no m’agradarien i que una gran majoria ni tant sols són del meu interès. En resum, que n’hi ha prou de fer una bona tria segons els gustos i les preferències personals. Però és clar, per seleccionar bé cal una gran dosis d’aquesta qualitat que tant escasseja avui dia (i malauradament, cada cop més): criteri.

35_la cultura del zàping

publicat el divendres 23 novembre 2012

Vivim en l’època de la immediatesa i la velocitat, absolutament immersos en una carrera d’obstacles infinita que no sabem on ens porta; però sempre amb presses, corrent d’aquí cap a allà, atabalats com gallines sense cap que no saben on van. Però la qüestió és anar ràpid, encara que desconeguis on vols anar a petar… Senzillament perquè no tens temps per parar i raonar-ho bé.
Irremediablement, ens hem convertit en una societat d’immadurs antisocials que no tolera la frustració: tot ho volem ara-i-aquí, sense excuses, sense demores, que els nostres desitjos i les nostres demandes s’han de complir “right now!”, talment com si s’acabés el món. Però alhora, som uns acèrrims procrastinadors, postergant eternament les tasques que ens pertoquen, donat que som incapaços d’assumir responsabilitats: només sabem parlar dels nostres drets i privilegis —i a sobre, amb exigències—, però no en volem saber res dels nostres deures i obligacions. Per tant, actuem com una colla de nens malcriats que únicament saben consumir, però amb l’agreujant que sempre tenim aquella descoratjadora sensació que hi ha quelcom millor, quelcom més plaent o quelcom superior a obtenir. Per aquest motiu, no gaudim mai del present i ens passem la vida canviant de canal amb l’esperança de trobar quelcom més divertit o interessant, contínuament demandant novetats més i més gratificants per saciar els nostres sentits. Però aquesta conducta ens ha convertit en una societat terriblement insatisfeta, deshumanitzada, superficial i d’allò més impulsiva, a part d’egoista i egocèntrica. A més, s’ha acabat imposant el mantra de “¡porqué yo lo valgo!” Fins al punt que ens creiem els reis del mambo pel sol fet d’haver nascut, i en conseqüència, assumim que ho podem tenir tot, que ho hem de tenir tot!, simplement perquè ens pertoca. A sobre, ens creiem lliures i sobirans, però en realitat som éssers purament emocionals que només reaccionem per pur instint, esclaus dels nostres anhels i presoners de les nostres pròpies voluntats, incapaços ja de racionalitzar mínimament el nostre comportament malgrat vivim en l’era del coneixement; paradoxalment, i precisament per culpa d’aquesta incessant sobredosi d’informació que ens envaeix dia rere dia sense pietat, mai abans com avui dia havíem estat tan desinformats i tan desorientats. Una situació que, lamentablement, no fa sinó que empitjorar degut a la cada cop més greu falta de bon criteri i personalitat, dues eines essencials per sobreviure a aquest magma d’incerteses que ens sobrevé cada nova jornada. Per acabar-ho d’adobar, hem caigut al parany de considerar prioritari allò urgent en comptes d’allò important; quan ben mirat, no hi ha res urgent… Si tothom complís la norma de resoldre abans els afers importants que els temes urgents.
Però el més trist de tot plegat és que qualsevol discurs polític és com aquest article: saturat de queixes i lamentacions… Però sense propostes o possibles solucions. Ara: t’ha entretingut, oi? Doncs ja està! Que d’això es tracta!