Tag Archives: funcionaris

36_el meu conte de Nadal

publicat el divendres 28 desembre 2012

Critiquem als nostres ‘estimats’ polítics i funcionaris per la seva demostrada incompetència i/o nul·la empenta, però resulta que quan realment són prou audaços i diligents com per ‘generar riquesa’ —llàstima que sigui només en benefici propi i empesos per la cobdícia—, llavors no els aplaudim, si no tot el contrari: encara els maleïm més. I mira que alguns arriben a fer uns negocis ben lucratius, amb tal nivell d’eficàcia que ni el millor empresari seria capaç d’igualar. De fet, trobo gairebé admirable l’enorme quantitat de diners que es poden ‘despistar’ amb uns recursos tan limitats com són: un càrrec públic mínimament rellevant, un mòbil i una agenda de contactes. Malgrat tot, per mi no deixen de ser una colla d’aficionats que han incomplert la regla d’or del ‘bon’ lladre: desaparèixer amb els diners. A part, sempre cometen l’altre gran error del furtador inexpert: lluir, presumir, malgastar, … En resum: fer el merda.
Vaja! Que si jo fos un d’ells, a mi això no em passaria; t’ho ben asseguro!
Suposem per un moment que descobreixo la manera de ‘desviar’ fons aliens… No sé… Generant rebuts falsos —de petits imports— contra milers i milers de comptes corrents aleatoris prèviament (t)robats… Sí! Podria funcionar… Sempre que les quantitats fossin prou minses com per passar desapercebudes, almenys fins que fos massa tard per retornar el rebut. Però es clar, per garantir un bon cop, caldria emetre’n el major nombre possible i en el menor temps possible. Així que, abans de res, hauria d’obrir-me comptes als diferents bancs i caixes existents per emetre’ls (i cobrar-los!) D’una tacada, traspassant llavors tot el líquid recaptat a un paradís fiscal (les illes salomó, per posar un exemple). Millor encara: per dur a terme l’entramat delictiu podria aprofitar l’empresa que ara fa 3 anys vaig haver de tancar i que actualment tinc sense activitat comercial.
Està clar que necessitaria molt temps i molta paciència per planificar l‘operació fins a l’últim detall, diria que mesos; però millor, així alhora també podria organitzar tranquil·lament la meva desaparició: aprofitaria per millorar el meu nivell d’anglès, aprendria la llengua del meu nou destí i em crearia una nova identitat per encarar el meu nou futur (així com una tercera identitat, a utilitzar en cas que la segona es veiés compromesa). I a diferencia de tota aquesta colla de cràpules malversadors de fons públics que de tant en tant apareixen a les portades dels diaris, jo no disposaria d’un sol euro del meu desfalc massiu fins al dia de tocar el 2. És més, faria creure a tothom que estic travessant serioses dificultats econòmiques per no cridar l’atenció en uns moments tan delicats com els actuals. Però la gran jugada seria que, arribada la gloriosa jornada de desaparèixer per sempre més d’aquest (puto) país, em permetria el luxe d’explicar-ho tot en un article publicat just aquell mateix dia al setmanari local.

04_demanar calés

publicat el divendres 31 juliol 2009

No es pot anar als bancs (o caixes) a demanar diners: és un mal vici que hem agafat els últims anys. I literalment, ara tampoc te’ls deixarien. Un només hauria d’acudir a les entitats bancàries quan necessita una hipoteca. La resta —fins i tots els vehicles— s’hauria de pagar al comptat o a curt termini, i sense interessos! Ens hem acostumat a viure de crèdits, gaudint d’uns diners que encara no hem guanyat —fins a l’extrem de demanar un préstec per les vacances— i això ens ha convertit en els seus esclaus. Però no tota la culpa és nostra: a resultes de crisis anteriors, els successius governs van apostar per anar rebaixant els tipus d’interès —llavors a un 18% (!)—, fins a uns recents mínims històrics, per reactivar el consum (la base del capitalisme, no ho oblidem), però sense preveure el progressiu endeutament, també fins a nivells històrics, d’una població enlluernada pel baix preu del diner. Paral·lelament, la banca va optar per anar ampliant perillosament el nombre d’operacions creditícies —fins i tot a clients de dubtosa solvència— per compensar el menor rendiment d’aquestes i evitar una reducció dels seus beneficis (que malgrat tot, continuen publicant per trimestres donada l’obscenitat de les xifres anuals). Qualsevol amb una nòmina era apte per obtenir una hipoteca, i en molt casos, d’un import superior a la finca, empesos pel mateix banc i unes taxacions inflades. Així també és podia canviar el cotxe i anar de viatge, tot promocionat pel banc, que a part n’obtenia les pertinents assegurances de llar, vida i vehicle. Era tal la demanda de crèdit, que les mateixes entitats financeres van haver d’acudir al Banc Central Europeu i endeutar-se. De sobte, amb el diner fàcil, tothom es sentia inversor, tots érem els més llestos i ningú es volia quedar enrere, quan la realitat és que la majoria no tenim una mínima formació econòmica, amb prou feines sabem gastar i l’únic que hem aconseguit és convertir-nos en simples especuladors. Les grans inversions s’han de deixar en mans de professionals, d’experts en el tema, que tot i ser gent degudament formada, més tard o més d’hora es toparan amb el Madoff de torn que els demostrarà que l’autèntic origen d’aquesta crisi és una preocupant falta d’ètica. Ara, passats tots els excessos, els que realment necessiten líquid per sobreviure no hi poden accedir perquè la banca ha tancat l’aixeta en el pitjor moment i només es preocupa d’eixugar el seu deute. A més, sembla que ja ningú recordi el munt de milions d’euros que el govern els va injectar amb 2 objectius clars: garantir els estalvis dels ciutadans i mantenir l’accés al crèdit a particulars i empreses. Paradoxalment, avui dia només els funcionaris poden obtenir préstecs, mentre que les PIMES, qui realment fa rutllar l’economia del país i manté tots els organismes públics, ni tant sols poden renovar les pòlisses de crèdit o les línies de descompte. És lamentable.