Tag Archives: futur

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?

Anuncis

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!

03_la caixa negra

publicat el divendres 3 juliol 2009

Sempre que s’estavella un avió i es parla de les famoses caixes negres (que en realitat són de color taronja), em recordo d’un petit projecte personal per al que mai trobo temps. La idea és crear-me una mena de caixa negra pròpia, amb tot d’instruccions i les dades necessàries, a utilitzar en cas que mori d’accident sobtat. No és que m’obsessioni el tema de la mort, però ja és prou complicat dur les teves coses al dia en vida, com per esperar que d’altres se’n facin càrrec correctament quan ja has traspassat. Trobo del tot assenyat prendre’m aquestes molèsties. Particularment em preocupa la cerimònia de l’enterrament: hi ha un munt de detalls que no m’agradaria deixar al criteri d’altres. Qui parla (important), qui calla (més important), on es fa, la música, la frase lapidaria, les últimes paraules… Uf! Son molts temes a deixar resolts, però sens dubte, els més importants son els oficials, com assegurances, testament, voluntats, comptes bancaris, escriptures, subscripcions, drets d’autor, bons, accions, participacions, …, més copies de les claus de la vivenda habitual, també segones residencies, pàrquings, trasters i de tots els vehicles (cotxes, motos, iots, …); una llarga llista que es multiplica si entrem al terreny laboral. Entre els extra oficials, i a criteri personal, tindríem: fills il·legítims, crims no confessats, amants, amors fingits, amors pendents, etc. A part, fora interessant facilitar els codis d’accés als e-mails i comunitats virtuals (facebook i similars), o del contrari, tots els amics-web no sabrien de la meva mort fins passats uns mesos, això si ho arriben a saber algun dia. Seria molt trist. Al mateix temps, em plantejo la realització d’aquesta caixa negra com un exercici de síntesi vital, l’epíleg previ que em pot ajudar a afrontar el passat, entendre el present i enfocar millor el futur, sempre que el resultat no m’acabi deprimint. En resum, que sí, que és una feinada, i precisament per això no trobo mai el moment de començar, però si algun dia m’hi poso de debò i l’acabo, llavors, el gran dubte és a qui donar aquesta caixa (que lògicament no puc guardar jo mateix, a risc que no la trobin). D’entrada penso en un bon amic, però, i si ell palma abans que jo? O pitjor encara, i si morim alhora? En el mateix accident avió, per exemple. L’opció d’un familiar directe també sembla adequada, sempre que sigui més jove; encara que tampoc és garantia de res. L’altre gran problemàtica és que aquesta caixa s’haurà d’anar actualitzant, almenys cada 6 mesos. Ben mirat, sembla una bona oportunitat de negoci: crear una empresa especialitzada en l’elaboració i custodia de caixes negres per a mortals. A part dels serveis bàsics al futur difunt a dalt esmentats, també podria oferir l’escriptura d’unes memòries, la creació d’àlbums de fotos i la realització de vídeos personals, uns complements ideals per a deixar-ho tot lligat i ben lligat.