Tag Archives: gimnàs

58_’brand victim’

Dilluns, vora dos quarts de vuit del matí, a tot just tres setmanes del Nadal, en un apartament de luxe de 180 m2 al centre de la ciutat. L’altiva silueta de l’Enric es passeja amb aires magnànims pel seu sobri i elegant bany de disseny mentre trafica entre cremes hidratants, exfoliants i sèrums, tot un reguitzell d’envasos —a com a mínim 50 euros la unitat— que li confereixen l’aspecte d’algú uns 10 anys més jove, els quals desprès ordenarà metòdicament a l’armariet vertical a tocar del rentamans Axor dissenyat per Philippe Starck. Fidel a la seva rutina diària, s’ha alçat ben d’hora per iniciar una nova setmana que, si tot va segons el previst, ja anticipa serà tan gloriosa com l’anterior… i igualment rematada al reservat vip del seu club nocturn preferit, entre ampolles de champagne Veuve Clicquot. Mentre s’ho imagina amb lasciva, convençut que la vida li somriu a cada instant, s’aplica un generosa dosi de fixador als cabells per pentinar-los enrere i amb ratlla al mig, deixant alguns flocs desenfadats penjant pel front. Com a modern ‘home de negocis’, també llueix una manicura impecable i una dentadura perfectament blanquejada, així com una figura esvelta i tonificada malgrat ja supera els quaranta, fruit de les llargues hores de gimnàs que hi dedica cada tarda amb devoció religiosa. Un cop finalitzada la sessió de cures personals, emanant litres de perfum Versace Pour Homme i abillat només amb una enorme tovallola negra Ralph Laurent que el cobreix de cintura en avall, per no mencionar les seves caríssimes sabatilles d’anar per casa Bottega Veneta de cuir amb el seu nom brodat amb fil d’or (‘KI’ a la dreta i ‘KE’ a l’esquerra, que és així com realment es fa anomenar l’Enric, malgrat la seva família pertany a l’alta burgesia catalana des de fa 6 generacions), s’atansa a l’enorme cambra que acull el seu vestidor, a triar la indumentària per a una nova jornada al seu despatx amb fabuloses vistes al mar. Obre l’armari principal amb un gest enèrgic, de persona segura de si mateixa, i un cop mirat i remirat l’extens contingut, amb estudiada indiferència en selecciona un conjunt d’americana i pantalons Dolce & Gabbana gris fosc, que combinarà amb una camisa Valentino slim fit de blanc immaculat i d’enormes punys i coll contrastats en color rosa xiclet, també exquisidament planxada per l’assistenta filipina que té cura del seu apartament cada dimarts i divendres al matí. Per rematar el conjunt, escull una corbata estampada de Hermès, en estudiada combinació amb la bufanda Fendi de jacquard de llana de fil tenyit i seda de doble cara en tons platejats que agafarà a continuació. Abans, però, els imprescindibles boxers negres Emporio Armani i un parell de mitjons d’executiu, igualment negres, per calçar els seus habituals mocassins Prada, avui concretament els de vellut de color verd pàl·lid. Amb exasperant parsimònia, es va vestint alhora que somriu al seu magnífic mirall de peu cada vegada que s’hi veu reflectit, satisfet per la imatge de triomfador mascle alfa que li retorna. A continuació, regira entre els seus 18 cinturons perfectament ordenats al calaix pertinent; n’acaba agafant un de negre ben lluent de Roberto Cavalli, concretament el Just Cavalli, d’exuberant sivella platejada que quedarà sensacional amb el seu “peluco” TAG Heuer Mònaco 24 Calibre 36 d’esfera desproporcionadament gran i peculiar caixa quadrada, una edició limitada d’aquest model en el qual —ell diu— hi va invertir 1 sou sencer (en realitat, part dels quantiosos beneficis obtinguts arran d’una tèrbola operació financera). Llavors, impecablement vestit i empolainat, retorna al seu ampli i ben il·luminat dormitori d’austera decoració —a excepció dels 3 grans retrats en blanc i negre de sí mateix en actitud de sobrat—, i s’acosta al tocador per agafar-ne el seu smartphone, la seva bitlletera Louis Vuitton i un ínfim sobre blanc amb un parell de grams de cocaïna de la millor qualitat (comprada al seu camell de confiança). I llavors sí, enfila cap a la cuina amb pas decidit, amb aquell caminar confiat i ampul·lós de persona habituada a prendre grans decisions sense parar-se a pensar ni un instant en possibles danys col·laterals. Un cop allí, de les 5 ampolles d’aigua VOSS perfectament alineades sobre el marbre de Silestone, en tria una per prendre la seva dosi diària de 5 pastilles ‘eliminagreixos’ (tal com li recomana el seu entrenador personal, a 36 euros l’hora). Encara a peu dret, donant-li temps a la seva Nespresso a que s’escalfi per fer el primer ristretto del matí, també engoleix una barreta energètica tot donant una ullada al correu mitjançant el seu nou i flamant iPhone de carcassa daurada, anticipat auto-regal de Nadal. Per últim, passarà pel rebedor, on s’acabarà d’arreglar davant un altre mirall de generoses dimensions, però no sense abans confirmar d’una llambregada que la seva minimalista i funcional cuina, enterament de mobiliari i electrodomèstics Bulthaup, presenta el mateix aspecte de sempre: asèptica i amb res fora de lloc. Finalment, just abans de sortir per la porta, agafa l’abric negre Thomas Burberry del penja-robes i, de sobre el naïf moble de cortesia —disseny de Jaime Hayon— ubicat a l’entrada, les claus de l’apartament i les del seu estimat Maserati Ghibli.
20 minuts més tard, exactament a les 08:50h, arriba a l’alçada del quiosc de premsa ubicat a molts pocs metres d’una bocana del metro i just a la cantonada del seu edifici corporatiu. Fent una matussera maniobra que s’emporta les sonores i merescudes pitades dels altres cotxes, estaciona malament en un concorregut pas de vianants per baixar un moment a comprar el Financial Times d’ahir diumenge, el que li guarda el quiosquer (l’Antonio, de qui 6 anys més tard encara en desconeix el seu nom). Doncs resulta que el compra més per aparentar davant dels altres a l’entrar a l’oficina que per altra cosa, que ell amb prou feines sap llegir en anglès. I de fet, també es podria estalviar el teatret d’aparcar cada dilluns allí al mig del pas dels soferts usuaris del transport públic subterrani (la gran majoria, empleats seus), ja que disposa d’una exclusiva plaça de pàrquing al nivell -3 del seu bloc; i sinó, hi podria enviar l’atenta i servicial Sofia, la seva secretaria personal. Però esclar, llavors no podria lluir de Maserati davant dels seus subordinats de menor rang.
Pagat l’import de l’exemplar i amb aquest ben aferrat contra si mateix per mirar de protegir-se del vent gèlid propi d’aquestes hores del matí (amb evident error de càlcul, ha considerat que no calia agafar la jaqueta), gira cua per desfer les quatre passes fins al cotxe, quan, de sobte, s’atura uns segons per mirar al cel a l’adonar-se que comença a nevar tímidament, un breu instant que un jove espigat que tenia al costat —i en qui no s’havia pas fixat—, aprofita per encarar-lo amb un sincer “Hostia! És un Mònaco d’edició limitada!”, alhora que li assenyala el braç esquerra, on duu el mencionat rellotge, i també el diari, a l’alçada del pit; un afalac que d’entrada el posa en alerta, sobretot per l’aspecte un xic desarreglat del jove: desgastades botes grogues Panamà Jack, uns texans Levi’s massa estripats, una vella dessuadora Rams 23 i una jaqueta The North Face que ha viscut millors dies. Però a l’Enric res li agrada més que poder fardar, així que —tot ufanós— no sap reaccionar d’altra manera que estirant el braç i donant un cop de canell per deixar el fabulós TAG Heure ben visible als ulls d’ambdós. Ni tant sols quan alça la vista per mirar el rostre del desconegut admirador, fent aquell mig somriure seu de suficiència, s’adona que darrera la frondosa barba de qui li parla hi ha una antic i prometedor empleat seu a qui va despatxar per excessius escrúpols a l’hora de complir les seves ordres, tot un seguit de decisions injustes que van comportar que molta gent s’arruinès i ho perdés tot. Però ara ja tant se val, perquè amb un ràpid i precís moviment, el jove esprimatxat clava —amb força inaudita— un ganivet de cuina a l’estomac de l’Enric, qui amb un esglai considerable percep com la fulla de 20 cm s’obre camí amb facilitat entre les seves entranyes fins arribar també a perfora-li el cor, provocant-li un dolor que es torna encara més insuportable quan l’assaltant enretira el ganivet amb la mateixa ràbia que ha emprat per apunyalar-lo, moment en que la sang li comença a brollar generosament. Amb una mirada mescla d’incredulitat i d’incomprensió (no entén com els seus treballats abdominals no han oposat major resistència), i encara ignorant que la ferida és irremediablement mortal, cau de genolls mentre es prem la ferida amb les mans en un fútil intent d’aturar l’incessant hemorràgia. El seu assassí, impassible, fa mig pas enrere per gaudir millor de l’agonia de l’insofrible Kike, en clar contrast amb la resta de vianants, que ni s’immuten davant l’esgarrifosa escena i segueixen com si res. Llavors, a punt de defallir enmig d’un toll de la seva pròpia sang, i coincidint amb els últims batecs del seu cor malferit, l’Enric no pot evitar fixar-se en l’arma homicida, que ara així ajupit li queda a ben pocs centímetres davant seu, i amb horror majúscul comprova que es tracta d’un puto ganivet d’Ikea.

Anuncis

13_desafortunats intents de seducció

publicat el divendres 26 març 2010

No se m’ha donat mai bé conèixer noies. Però mai! I començo a suposar que és pel meu excés de prudència; certament, no sóc dels que s’acosta a una xicota i li deixa anar un “nena, soy James, y ésta es tu noche de suerte”. No. La meva estratègia és com més subtil, més treballada: jo necessito una excusa per iniciar l’assalt. Al principi només m’atrevia amb les que, després de molt reflexionar-hi, reconeixia per algun motiu, per banal que fos, i quan coincidia amb ella, com aquell qui no vol la cosa, li intentava fer rememorar que tal dia a tal lloc li havia arreplegat un llibre del terra o l’havia ajudat a pujar una maleta al tren. Però es clar, el detall era tan mínim que ella era incapaç de recordar-lo, alhora que a mi em feia quedar com un obsessiu (i desprès es queixen que els homes no som ni atents ni detallistes… HA!). En fi, superada aquesta etapa vaig entendre que era millor crear les excuses al moment, així que sortia a ‘patrullar’ pels carrers de la vila amb el meu atrotinat Seat Ibiza fins que veia alguna de les xavales que tenia en perspectiva al volant del seu cotxe. Llavors la seguia de ben prop i, al primer stop o semàfor en vermell… *PATAPAM!*, mi amorrava per darrera. En teoria semblava una manera fàcil d’aconseguir el seu telèfon, però la realitat era que després del sinistre no en volien saber res més de mi, especialment l’última, que va anar amb collarí prop de 2 mesos. Calia evolucionar, doncs, creant situacions no tant forçades, i l’entorn laboral es perfilava com el més adequat, començant amb la formosa professora de natació que treballava en un gimnàs al que ràpidament em vaig apuntar. Però cagada, sense ulleres no hi guipo gens (i les lents de contacte em molesten molt), i crear complicitat amb algú que amb prou feines distingeixes és molt complicat, a part de la dificultat d’intentar lligar en banyador, amagant panxa i amb un ridícul casquet al cap. No hi vaig tenir cap possibilitat. Just després, m’encapritxo de la jove traumatòloga d’un CAP, de la que esbrinar-ne l’especialitat em va costar 3 doloroses visites al centre (la 1era fou per un esfereïdor tall al braç fet amb cúter, la 2ona per una salvatge cremada de planxa a l’altre braç i, finalment, la darrera per un parell de dits trencats). Per quan em va atendre ja m’havia guanyat la fama de ‘pertorbat-que-s’autolesiona’, i la molt cabrona no em va donar ni una oportunitat. De l’atractiva noia dels bombers millor no parlar-ne, que tot el bloc on vivia en va patir les conseqüències i encara hi ha una investigació oberta. Tampoc de la dolça ‘senyo’ de parvulari a la guarderia a tocar de la meva feina, on m’hi acostava sovint quan era l’hora del pati per observar-la. L’únic que en vaig treure és una ordre d’allunyament (500 m) arran de les denúncies presentades per alguns pares massa sensibles amb la seva canalla. Però no perdo l’esperança, que sóc un paio positiu. Això sí, la darrera que tinc en ment em suposa tot un repte: és advocada criminalista.