Tag Archives: guanyar

85_t’estimo, ets perfecte, ja et canviaré

NO publicat el divendres 6 febrer 2015

Tot i el meu intent de defensar-ne la seva publicació al moment d’enviar-lo a redacció, aquest article (com ja alguns d’anteriors) no va agradar gens al director del setmanari i aquí s’acaben els meus 5 anys de col·laboració (no remunerada) a El 3 de Vuit. Gràcies!!

“Bona tarda,
Adjunto el meu article d’opinió. espero que ningú es senti ofès o molest pels meus comentaris suposadament masclistes vers les dones, i per tant, que pugui aparèixer publicat aquest divendres. perquè tot és pura ironia, pur ‘divertimento’. I qui no ho sàpiga veure, és que pertany a aquell tipus malsà de persones que van a veure una peli del Torrente i se la prenen seriosament, perquè no tenen sentit de l’humor. I ja se sap que la gent sense sentit de l’humor és molt perillosa. Sinó, pregunteu als de Charlie Hebdo. Moltes gràcies.
Atentament,
Jaume Mitjans”


No m’agrada generalitzar, però totes les dones fan igual: veuen al seu home com una diamant en brut que s’ha de polir, que han de polir. És inevitable, ho duen a l’ADN. Per tant, (quasi) es podria afirmar que no actuen de mala fe; és senzillament que ho fan sense adonar-se’n, de forma totalment inconscient. I potser al principi de la relació et donen cert marge de maniobra i no t’atabalen massa ni et recriminen les teves (males) accions, com si encara t’estiguessin calibrant, però creu-me, quan s’hi posen, ja no tens res a fer; són implacables. Inicien llavors un llarg, lent i dolorós procés de “acoso-y-derribo” vers la teva persona en forma de sagnants crítiques constructives sota la falsa premissa de que és per al teu bé (de fet, al poc temps, ni els cal comentar-te les coses: en tenen prou amb una mirada intimidant per fer-te entendre que vas errat). Però resulta que tu no has demanat en cap moment evolucionar com a ésser humà, que ja estàs bé com ets, a gust amb els teus defectes i mals hàbits. Però ella ha decidit per tu i no hi ha volta enrere possible. Per quan te’n adones, estàs perdut. De fer-la feliç, has passat a mirar de procurar no enfadar-la. D’aquí l’imperiosa necessitat de guanyar punts davant seu, doncs el teu ‘marcador’ sempre està en negatiu: comences pixant assegut per no haver-te de sentir dir “les gotetes…” i acabes perpetrant bons actes no perquè et surti de dins, sinó preventivament, en vistes a compensar els futurs errors que segur acabaràs cometen. Les molt manipuladores gairebé aconsegueixen que vulguis ser millor persona. Però com més ho intentes arreglar, més ho espatlles. Perquè la ment femenina, imprevisible i caòtica de mena, no respon a cap lògica ni sentit comú, així que no tens a on agafar-te. I el més fotut de tot és que mai et diuen com has d’actuar, únicament com NO has de procedir, assumint que és totalment evident allò que has de fer —quan només ho és als seus ulls!!—, així que sempre esperen que ho dedueixis tu solet, sense una mínima pista o indici. A menys que tinguis molt desenvolupat el teu costat femení, acontentar-les resulta IMPOSSIBLE. Per tant, millor no esforçar-s’hi massa, a risc de que el dia més insospitat t’etzibin un lapidari “et deixo, has canviat, ja no ets el d’abans, l’home de qui em vaig enamorar”.

Anuncis

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.