Tag Archives: hotel

31_nit a Praga

publicat el divendres 24 agost 2012

No porto ni 12 hores a la ciutat i ja és la segona vegada que visito aquest antre d’aspecte decadent però alhora terriblement encisador. A mitja tarda, tot just aterrar, i seguint les indicacions de la meva guia de butxaca, m’hi he deixat caure per fer-hi les primeres pilsner d’aquestes vacances: començo amb una gèlida rossa escumosa de fina i delicada bombolla, però la següent ja és una sensual mulata —o senzillament torrada, com prefereixis— igualment gèlida, que la cervesa normal m’ha resultat molt poca cosa al paladar, massa suau per al meu gust. Doncs m’hi he estat una bona estona bevent i escrivint, però totes les cançons que sonaven han resultat ser de les meves predilectes (tot i que moltes d’elles ni tant sols les coneixia!); una pilsner pel deejay, que s’ha marcat una sessió excepcional!
El cas és que m’ha agradat tant l’ambient que s’hi respira, que després de sopar al decebedor restaurant de l’hotel he decidit tornar per seguir amb la meva degustació en sèrie de cerveses pàtries. Abans, a la tarda, m’he instal·lat en una de les seves minúscules taules rodones de l’entrada per poder escriure còmodament les meves primeres impressions del país, però ara sóc a la robusta barra (horitzontal) de fusta, fent ‘aixecament de peses’ a ritme constant. I altre cop, sembla que a ningú li importa —o li molesta— que prengui notes personals a la meva petita Mouleskine negre. Així que aquí em tens, al Marquis de Sade, un cafè bar de sostre altíssim, parets totes pintades de vermell, auster mobiliari de fusta i parquet desgastat, també de fusta, on pel seu aire de saloon de l’oest americà, un diria que en qualsevol moment hi entrarà un cowboy amb cara de pocs amics i ganes de brega, o bé (desitges) que per l’ínfima escala de cargol que condueix als serveis, ubicats al mini pis de dalt, en comencin a baixar atractives noies vestides de can-can per delectar al nombrós públic assistent amb un bon espectacle de caire “eroticofestivo”.
Però de moment m’hauré de conformar amb l’agradable música en viu a càrrec d’un virtuós guitarrista que també canta força bé. Això sí, ara trobo que les noies que volten pel local són més guapes, probablement degut a que aquestes hores de la matinada ja no circulen les guiris que de dia confonia amb les natives. O perquè començo a anar begut, que cada birra és mig litre més, i anar sumant… O serà la foscor imperant, de sensuals i pujats tons ataronjats? No ho sé… Però renoi! malgrat la decoració interior és realment pèssima, amb una col·lecció de grans fotografies en blanc i negre de pretèrits nus femenins —de molt dubtós gust, per cert— penjades a les parets, vista en conjunt resulta coherent i gairebé equilibrada. És més, aquesta taverna té quelcom indefinible que m’hi fa sentir estranyament còmode… Potser es deu al fet que, originàriament —i tal com descobriré més tard—, durant la 1a república era un conegut i concorregut bordell de la ciutat.

Anuncis

20_oh! Europa

publicat el divendres 27 agost 2010

El meu vol, el darrer del dia, ha arribat amb força retard sobre l’hora prevista i m’ha fet perdre l’últim bus a la ciutat, així que no he tingut més remei que agafar un taxi fins al centre, a un cost de gairebé la meitat del bitllet de l’avió que m’acaba de deixar en aquest racó d’Europa. Això em passa per viatjar amb dubtoses companyies de baix cost; però no em puc queixar, almenys aquesta vegada no m’han perdut l’equipatge. Arribo a l’hotel a quarts de dues de la matinada i efectuo el check-in amb la parsimònia que imposa el recepcionista. Aprofitant l’ambient distès li pregunto pel meus ‘veïns’, argumentant que he vingut a passar uns dies de tranquil·litat. M’adverteix que no em preocupi, que a una banda hi tinc l’escala d’emergència i a l’altre una parella de jubilats que encara si quedarà un dia més que jo. D’acord. S’acosta el grum per acompanyar-me a la meva habitació, però de camí a l’ascensor, i alhora que li allargo la targeta d’accés amb un bitllet de sotamà, li demano si seria tan amable de pujar-hi sol amb les meves maletes i ordenar-ne al contingut a l’armari, que jo abans d’anar a dormir prendré una copa al bar de l’hotel. Cap problema, amb un ràpid gest es guarda el bitllet a la butxaca de l’armilla i m’informa que deixarà la tarja a recepció. Accedeixo pausadament al lounge bar, fent una llarga mirada a la solemne decoració que impera al local, observant a la resta de parroquians sota una tènue il·luminació de tons ocres, fins que arribo a l’enorme barra. Encara no m’he assentat al tamboret que l’atent barman ja m’hi espera amb un posa gots a la mà i amb aquell gest de celles com indicant: què prendrà el senyor? Sense dubtar, li demano un got generós del tercer whisky més car que tingui. Mentre me’l serveix aprofito per tornar a repassar la fauna del lloc, majoritàriament femenina i solitària. Abans que li pregunti res, el barman m’avisa que no son professionals, només son noies maques que esperen que algú els pagui una copa que amb els seus sous no es poden permetre. Perfecte, just el que necessito. Després d’analitzar-les detingudament, em decideixo per la quarta més atractiva, que a la meva insinuació s’apropa amb caminar insegur fins a seure al meu costat. Ella es demana un Cosmopolitan i jo un segon Malta, que junt amb l’anterior, carrego a l’habitació dels jubilats. Superades les presentacions i els dubtes inicials, la noia resulta d’allò més agradable i amb un nivell d’anglès suficient per fer-li entendre la meva proposta: no hi vull sexe, simplement la necessito uns dies com a guia de la ciutat però simulant al mateix temps ser la meva xicota… a canvi d’una compensació econòmica, és clar. Accepta encantada i ens acomiadem fins l’endemà a l’hora de dinar.
I pensar que tot aquest muntatge és tant sols per, d’aquí a 5 dies, poder tornar a casa amb un grapat de boniques fotos per penjar al puto Facebook.