Tag Archives: idea

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

05_apadrinaments quilomètrics

publicat el divendres 28 agost 2009

Ara fa just 1 any em van retirar el permís de conduir durant tot un mes. Afortunadament, gran part d’aquest em va coincidir amb les vacances d’estiu i la cosa no va resultar tant greu com podria haver estat per algú que necessita el cotxe a diari. Un excés de velocitat n’era la causa, a la carretera de Vilafranca a Sant Sadurní, un d’aquells dies que vas ‘ligero’ per temes de feina. Bé, com sempre, perquè negar-ho. Un radar mòbil em va caçar a l’encreuament just després del restaurant Sol i Vi. A la següent intersecció, un parell de mossos d’esquadra m’esperava per dur a terme la litúrgia habitual: indicacions d’aturar-me, salutacions cordials, explicació inicial de l’hem-parat-per-tal-i-qual, la documentació si us plau, lenta comprovació d’aquesta i, finalment, emissió de la pertinent recepta, una autèntica clatellada. Més que l’estitllada —365 euros amb la bonificació del 30%—, el que realment em va fer mal era la proposta de 6 punts a detreure (que al cap d’un temps es va confirmar) i la proposta de 3 mesos de retirada del permís de conduir (finalment només un). Va ser molt dur. Suposo que s’hi m’ho haguessin presentat d’una altra manera… No se… Més suggerent… Més atractiva… Quelcom així:
_Mosso: bona tarda, acaba vostè d’apadrinar el km 3,6 de la C-243A en sentit Sant Sadurní d’Anoia per circular a 115 km/h en un tram limitat a 60 km/h. El cinemòmetre model Multanova 6F-MR, amb número d’antena 1905, n’acaba d’immortalitzar el moment, exactament a les 15:53 hores d’avui 22 d’octubre del 2007. Moltes felicitats, aquí en té la foto commemorativa. Són 521,43 euros. Vol firmar-ne el document acreditatiu?
De segur que l’hauria pagat allà mateix, i renunciant a la bonificació! No és conya! D’aquesta manera, qui paga mana, un tindria el poder de reclamar pel deficient estat del ferm, la mala senyalització o la pèssima il·luminació del nostre/s tram/s, a part que així no ens sentiríem tant víctimes d’un impost encobert en forma de sancions de trànsit per compensar el preocupant dèficit actual d’ingressos per impostos ordinaris que pateix l’Estat. Seria fantàstic: el govern hauria de ser transparent en la gestió dels diners obtinguts per apadrinaments i podríem controlar realment on van a parar les recaptacions. Almenys per una vegada, els catalans pagaríem contents i amb el ferm convenciment de contribuir a la millora de la xarxa viaria. Tots lluiríem orgullosos els nostres certificats. És com si ho veiés… Com a complement d’una hipotètica campanya per fomentar els apadrinaments, el Servei Català de Trànsit publicaria un rànquing dels trams més subvencionats (amb la zona 80 al top ten, de ben segur) i amb una relació de tots els seus benefactors, així com un llistat dels ciutadans més participatius. Sembla estrany que amb l’actual obsessió de crear eufemismes per a substituir qualsevol paraula amb un cert significat negatiu, cap ment brillant del tripartit no hagi tingut aquesta gran idea encara.