Tag Archives: identitat

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

42_problemes d’identitat

publicat el divendres 26 abril 2013

Malgrat no vaig gens sobrat d’autoestima, l’altre dia, arran d’un comentari casual fet sobre la meva persona (i dit per algú que em coneix molt bé), em vaig adonar que en el fons em crec molt millor individu del que en realitat sóc. Renoi! Aquella fou una revelació inesperada i terriblement colpidora.
Però és veritat: analitzant-me amb rigor i deteniment, se m’ha fet evident que tinc un altíssim concepte sobre mi mateix que no es correspon a la realitat, ni de bon tros (sense anar més lluny, llegeixo molts menys llibres dels que tenia assumits i consumeixo més televisió de la que juraria m’empasso). Encara que, de fet, segurament tothom es creu més guapo, més simpàtic i més intel·ligent del que és en veritat (i les mares hi tenen molt a veure, en això), però jo estava del tot convençut que en el meu cas no era pas així, sinó tot el contrari. Doncs resulta que no, no pas.
Però potser aquesta errònia percepció pròpia que tinc només és tracta d’un mecanisme natural del meu cervell per evitar caure en depressions i mirar de ser feliç; o bé és una subtil estratègia innata de la meva ment per arribar a convertir-me en qui m’agradaria ser traçant-me l’objectiu a assolir. Llàstima que moltes vegades aquest mateix —i autoimposat— aire de superioritat m’indueixi a relaxar-me i creure que ja tinc la feina feta, i per tant, a no seguir esforçant-me quan encara em queda un llarg camí per recórrer. De totes maneres, no acabo d’entendre com pot ser que tingui un altíssim concepte de mi mateix i alhora la meva autoestima sempre estigui 2 metres per sota de les rajoles que trepitjo, que malgrat a vegades pugui semblar un sobrat i un prepotent, a la mínima que grates, la gran façana que em construeixo s’enfonsa irremediablement… davant l’evidencia que sóc una gran mentida! Un frau majúscul!
Està clar, es tracta d’això! “¡Madre mía del amor hermoso!”. És com si portés anys interpretant un paper, fent-me passar per qui no sóc, vivint en un estat d’autoengany permanent i projectant una imatge fictícia, inventada, irreal! Hosti tu, quin desencís més gran… Em sento sabotejat pel meu propi intel·lecte!
Però sigui voluntària o involuntàriament (no ho tinc gens clar, la veritat), no hi ha cap dubte de que m’he creat un personatge. És més: aquest, mica en mica, s’ha anat apoderant de la meva essència i s’ha convertit en la personalitat dominant del meu ego, donat que gràcies al seu tarannà resolutiu, i sobretot, al seu encant impostat, resulta molt més interessant i seductor que l’autèntic Jaume.
S’ha de dir, però, que de moment no presento el símptoma inequívoc de que el personatge se m’ha cruspit definitivament, que és quan comences a parlar de tu mateix en 3a persona. Per tant, roman la possibilitat de revertir la situació i recuperar el meu jo original…
No hi ha volta de full: he de potenciar encara més al personatge per aconseguir que es mengi d’una vegada a la persona.

36_el meu conte de Nadal

publicat el divendres 28 desembre 2012

Critiquem als nostres ‘estimats’ polítics i funcionaris per la seva demostrada incompetència i/o nul·la empenta, però resulta que quan realment són prou audaços i diligents com per ‘generar riquesa’ —llàstima que sigui només en benefici propi i empesos per la cobdícia—, llavors no els aplaudim, si no tot el contrari: encara els maleïm més. I mira que alguns arriben a fer uns negocis ben lucratius, amb tal nivell d’eficàcia que ni el millor empresari seria capaç d’igualar. De fet, trobo gairebé admirable l’enorme quantitat de diners que es poden ‘despistar’ amb uns recursos tan limitats com són: un càrrec públic mínimament rellevant, un mòbil i una agenda de contactes. Malgrat tot, per mi no deixen de ser una colla d’aficionats que han incomplert la regla d’or del ‘bon’ lladre: desaparèixer amb els diners. A part, sempre cometen l’altre gran error del furtador inexpert: lluir, presumir, malgastar, … En resum: fer el merda.
Vaja! Que si jo fos un d’ells, a mi això no em passaria; t’ho ben asseguro!
Suposem per un moment que descobreixo la manera de ‘desviar’ fons aliens… No sé… Generant rebuts falsos —de petits imports— contra milers i milers de comptes corrents aleatoris prèviament (t)robats… Sí! Podria funcionar… Sempre que les quantitats fossin prou minses com per passar desapercebudes, almenys fins que fos massa tard per retornar el rebut. Però es clar, per garantir un bon cop, caldria emetre’n el major nombre possible i en el menor temps possible. Així que, abans de res, hauria d’obrir-me comptes als diferents bancs i caixes existents per emetre’ls (i cobrar-los!) D’una tacada, traspassant llavors tot el líquid recaptat a un paradís fiscal (les illes salomó, per posar un exemple). Millor encara: per dur a terme l’entramat delictiu podria aprofitar l’empresa que ara fa 3 anys vaig haver de tancar i que actualment tinc sense activitat comercial.
Està clar que necessitaria molt temps i molta paciència per planificar l‘operació fins a l’últim detall, diria que mesos; però millor, així alhora també podria organitzar tranquil·lament la meva desaparició: aprofitaria per millorar el meu nivell d’anglès, aprendria la llengua del meu nou destí i em crearia una nova identitat per encarar el meu nou futur (així com una tercera identitat, a utilitzar en cas que la segona es veiés compromesa). I a diferencia de tota aquesta colla de cràpules malversadors de fons públics que de tant en tant apareixen a les portades dels diaris, jo no disposaria d’un sol euro del meu desfalc massiu fins al dia de tocar el 2. És més, faria creure a tothom que estic travessant serioses dificultats econòmiques per no cridar l’atenció en uns moments tan delicats com els actuals. Però la gran jugada seria que, arribada la gloriosa jornada de desaparèixer per sempre més d’aquest (puto) país, em permetria el luxe d’explicar-ho tot en un article publicat just aquell mateix dia al setmanari local.