Tag Archives: idiota

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

Anuncis

69_futur incert

publicat el divendres 6 juny 2014

Malgrat els meus esforços per créixer intel·lectualment i aprendre coses noves contínuament, trobo que cada dia sóc més babau i menys capaç, talment com si m’estigués tornant idiota per moments. És una sensació molt frustrant i colpidora, no cal dir-ho, però l’edat no juga precisament al meu favor. Així que ja he assumit que aquest és un procés (degeneratiu) irreversible al qual m’he de resignar. Però és que la mateixa immediatesa i superficialitat que comporta la vida moderna, amb el seu flux constant de novetats i distraccions, evita que disposi de l’energia i el temps necessaris per consolidar els nous coneixements adquirits o perfeccionar els que ja posseïa, doncs un sempre va amb presses i la majoria de vegades llegeix de manera esbiaixada en vistes a una posterior lectura amb deteniment… que després no arriba mai. I ja pots intentar fer 2 o 3 coses alhora per mirar de guanyar temps (la gran fal·làcia del multitasking), que l’únic que aconsegueixes és disminuir la teva capacitat de concentració i fer-la més vulnerable a les incessants interrupcions de l’era digital (sempre hi ha alguna pantelleta que et reclama l’atenció). També sento que em falla la memòria, donat que cada cop necessito escriure més notes d’allò que vull recordar, però després resulta que masses vegades m’oblido que m’ho he apuntat en algun lloc i ho dono per perdut. A part, els 3.000 impactes publicitaris que de mitjana rebem a diari tampoc ajuden a evitar aquesta creixent dispersió de la meva ment. Per no parlar de l’inabastable complexitat d’una incessant actualitat en canvi constant que t’absorbeix un munt d’hores només per estar mínimament informat d’allò que passa al teu voltant, que avui en dia la competència en qualsevol feina és tan ferotge que no et pots relaxar ni un instant (a risc de quedar obsolet, i per tant, exclòs del món laboral). Perquè hem arribat a l’extrem de que per poder treballar necessites dominar molts més aspectes dels que serien els propis de la teva tasca, circumstància que deriva en una menor especialització i tecnificació. I després encara n’hi ha que es pregunten com és que les grans obres arquitectòniques de l’antiguitat clàssica —com el Partenó d’Atenes—, realitzades per obrers artesans que no tenien altre distracció que treballar, són tan perfectes.

49_apatia estival

no publicat (inèdit!)

Porto setmanes donant-li tombs a un nou article del que únicament tinc molt clar que començaria amb un contundent “La gent és idiota…”. Sí, ja sé que és una gran obvietat, un recurs fàcil per captar l’atenció i l’empatia del lector potencial, el qual de seguida se sentiria identificat amb el meu neguit vers l’elevat i preocupant nivell d’estupidesa regnant —encara!— en ple segle XXI (una situació que lluny de minvar, malauradament, sembla agreujar-se per moments). A continuació, seguint el fil de la premissa plantejada, donaria un parell o tres d’exemples recents —dels 4 milions i mig que se m’acudeixen ‘a-bote-pronto’— per refermar la meva hipòtesis i alhora establir una connexió emocional amb el lector, qui pel sol fet d’estar llegint el meu article, d’immediat assumiria que ell no pertany pas a aquest nombrós grup d’indesitjables (els idiotes sempre són els altres, mai nosaltres). Evidentment, però, el redactat hauria de ser prou curós per no ferir sensibilitats escrupoloses ni tampoc la dels possibles al·ludits —que algun n’hi hauria, t’ho ben asseguro—, en especial aquells de nul·la autoestima i querella fàcil (em refereixo als que a la mínima t’interposen una demanda judicial ‘de cal ample’). Així doncs, amb tacte però també amb decisió, miraria de teixir una trama in crescendo fins assolir tal enteniment amb el lector, que aquest gairebé estigués disposat a sortir al carrer per impartir justícia (divina) contra la idiotesa a cops de destral —o del que sigui— a la menor insinuació meva. Però llavors, arribats al clímax de l’autocomplaença i del ”endiosamiento”, li donaria un inesperat tomb a la meva disertació i començaria a bastir una breu però elaborada argumentació per demostrar —i sobretot, convèncer-me a mi mateix— que la frase inicial no deixa de ser un tòpic fraudulent que, a base de repetir-se, s’ha convertit en falsa veritat, procurant desmuntar en unes poques línies la suposada certesa irrefutable que se li atribueix a tal afirmació. I aquí rau el gran repte: aconseguir capgirar el desenvolupament de l’article, que tan ben travat i encarrilat semblava, i com ja és habitual en mi, rematar-lo amb una última frase magistral que faci adonar al lector que la gent en realitat no és idiota, que sap veure més enllà del seu nas, que és capaç de pensar a llarg termini, amb actitud positiva i gens influenciada per rancúnies o velles disputes, perquè ja hem après a construir el futur buscant els punts d’unió més que els de separació.
Doncs no sé si és per les poques ganes que un té de fotre res en plena canícula, però la veritat és que tot plegat em fot molta mandra i no hi ha manera que trobi el moment de posar-m’hi (a escriure’l, vull dir), suposo que perquè malgrat les bones intencions i les milers d’hores de reflexió que he dedicat al tema, sé perfectament, irremediablement, com conclouria l’article en qüestió: recuperant la frase inicial.

25_un mal dia el té qualsevol

publicat el divendres 28 gener 2011

Diuen que amb la consolidació dels e-mails s’està condemnant el correu ordinari a la seva desaparició. Doncs… Això és mentida! Tot és degut a les poques ganes de treballar del personal que atén a les oficines de correus (almenys a la meva, Vilafranca). No pot ser que t’estiguis mitja hora fent cua per comprar 4 segells, recollir un certificat (multa de trànsit, segur) o enviar un trist paquet. I tu allà, perdent el temps com un idiota, perquè només hi pots anar a les hores punta. Això sí, han ampliat horaris i han instal·lat un “su turno” a l’entrada que t’evita discussions amb els altres usuaris. Però precisament arran d’aquestes comoditats, els de finestreta encara s’ho prenen amb més calma, ben protegits darrera vidres blindats, que allò sembla un búnquer. Afortunadament, sempre hi ha un punt dèbil: la porta lateral d’accés que només obren en cas d’estricta necessitat, com quan t’han de lliurar un paquet massa voluminós per entregar-lo mitjançant el calaix giratori. És llavors quan un aprofita per increpar al funcionari de torn i fer-li constar la ineficàcia del servei. Inesperadament, en comptes d’una disculpa, reps el seu menyspreu (“¡Craso error!”), però abans que torni a tancar la porta aconsegueixes interposar-hi el peu per recriminar-li la seva actitud, que ara remata amb amenaces; així que d’una empenta obres la porta i t’encares amb ell —i els seus companys, que el defensen— en una acalorada discussió. Les paraules gruixudes van en augment, fins que, no saps ben bé com, et tornes destructiu i comences a tirar-ho tot per terra, probablement perquè fa massa temps que a la teva vida no hi passa res d’interessant i et cal una mica d’acció. I certament, de tant en tant necessites sentir-te viu, malgrat les conseqüències. Però estàs sol allà dins (la porta s’ha tancat darrera teu), així que t’apoderes d’un extintor per defensar-te i fer-los recular a tots, buidant-lo completament en uns instants. Llavors, el pànic s’apodera dels teus ‘segrestats’ quan trobes un encenedor i improvises còctels Molotov amb draps de neteja i les botelles d’alcohol d’un lot de Nadal oblidat. No ho tenies pas planejat, però veient les seves cares de terror, encara et diverteixes més incendiant el local i provocant una orgia de destrucció que no puts aturar, que no vols aturar: ja fa estona que has delegat el teu poc senderi a la massa entusiasmada que t’aclama des de l’altre banda dels vidres, on alguns espontanis s’han apuntat a la teva iniciativa i també estan destrossant el local. Et sents pletòric, embriagat de poder, gairebé realitzat… Fins que t’adones que al carrer t’hi esperen 3 dotacions de mossos d’esquadra, un parell de patrulles de la policia local i 4 camions de bombers; també mitja dotzena d’ambulàncies que atenen als múltiples ferits que has causat. Però amb tot el caos, i gràcies a la desinteressada col·laboració dels teus ‘seguidors’, aconsegueixes sortir d’allà sense ser identificat… Però, realment va passar? No ho tinc clar, potser tot és fruit de la meva ment perversa. Però hi estan fent reformes…