Tag Archives: impostos

64_vides paral·leles

no publicat (inèdit!)

Dos amics de tota la vida —als que anomenarem A i B—, superades les respectives carreres universitàries i després d’adquirir certa experiència professional en un parell o tres d’empreses, segueixen camins ben diferents. El primer, donada la bonança econòmica d’aquell moment, opta per tirar-se a la piscina i obrir el seu petit negoci; el segon, aconsegueix una bona feina en una empresa solvent del mateix sector. Per començar a treballar, l’amic A necessita demanar un quantiós crèdit bancari per condicionar una nau de lloguer i poder comprar eines, maquinària i vehicles, així com constituir una societat (limitada), contractar treballadors i pagar impostos. Per contra, a B només li cal superar un breu període de prova i aprenentatge. Almenys ambdós coincideixen en que de seguida es veuen obligats a sumar hores extra, amb la única però gran diferència que A les pagarà (als seus assalariats) mentre que B les cobrarà (del seu patró). En qualsevol cas, tant un com l’altre es treuen un bon sou a final de mes, que ben aviat els permet independitzar-se: només que A ho fa compartint pis amb 3 desconeguts perquè es veu obligat reinvertir pràcticament tots els seus diners a la pròpia empresa, quan B podrà estalviar ja des de la paga inicial i anar a viure sol. També difereixen en el fet que, durant 4 anys de molta feina, A no té altre remei que sacrificar la major part de les seves vacances en virtut del negoci, mentre que B no es perd ni un dels seus dies de festa. Per més inri, i com qualsevol autònom, A no es pot permetre de posar-se mai malalt, circumstància que B pot assumir sempre que li calgui i sense necessitat de gaire justificació. Però llavors arriba l’actual crisi i, al cap d’un any de penúries, A no veu altra opció que tancar la seva petita empresa per evitar caure en un espiral de deutes; malauradament, desprès de liquidar tots els càrrecs pendents, es troba amb un impagat de 15.000 € per part d’un ‘bon’ client, precisament la quantitat que encara li resta pagar del seu crèdit personal. Uns 18 mesos més tard, i malgrat una severa reestructuració, l’empresa de B també acaba tancant portes: això sí, en treu una quitança (“finiquito”) prou generosa i d’immediat comença a cobrar la prestació per desocupació; una ajuda que se li nega a A donada la seva condició d’autònom, així que per poder afrontar les quotes pendents amb el banc, s’ha de resignar a tornar a viure a casa dels pares. En clar contrast, B pot seguir amb el seu ritme de vida acomodat i ara vivint en parella, que durant dos anys cobra puntualment de l’atur; i un cop esgotat aquest, passa a rebre el subsidi. Per contra, A encara avui no es pot permetre d’anar a viure amb la seva mossa (tan treballadora com la de B), i quan queda amb la colla de sempre, només perquè la seva xicota de tant en tant li fa algun regal o l’invita a sopar, s’ha de sentir a dir —en boca de B— que és un “mantenido”.

Anuncis

54_un mal hàbit

publicat el divendres 25 d’octubre 2013

Cada dia els suporto menys, als fumadors. I mira que durant anys he sigut un sofert i estoic fumador passiu, donat que fins no fa pas gaire tots els meus amics ho eren. Però precisament d’ençà la llei que prohibeix fumar als recintes públics, ara em molesta d’allò més aguantar el seu fum. Sobretot, m’emprenya que quan els invites al teu piset, s’indignen perquè han de sortir a fumar a la terrassa… quan ells a casa seva fan l’esforç d’abstenir-se’n!!! A sobre, tenen la punyetera costum de posar-se just davant la porta i deixant aquesta entreoberta, amb la frustrant conseqüència que el corrent d’aire sempre empeny el fum cap dins. Almenys quan era legal fumar a tot arreu, encara hi havia qui tenia el detall de demanar-te permís. Però avui ja ningú es preocupa de si et pot molestar. Per no parlar de l’arrogància i la desídia amb la que solen desprendre’s de les burilles, que per norma acaben al terra malgrat tinguin un cendrer al costat. De fet, molts ni tan sols es dignen a apagar-les: senzillament les tiren lluny —amb força estil, s’ha de reconèixer— emprant els dits a mode de catapulta. Però especialment lamentables són l’altiva actitud que tenen a l’encetar un nou paquet, llançant precinte i ‘forro’ al terra com si fos la cosa més normal, o les manies particulars de cadascú, com colpejar amb força el paquet contra un dels palmells de la mà per tal de compactar el contingut de les 20 cigarretes. Suposo que el fet que jo mai hagi fumat influeix molt en que no els tingui cap mena de simpatia; però francament, ho trobo d’allò més estúpid. A sobre, és car (pels abusius impostos). Tot i així, encara n’hi ha que cometen l’estupidesa de comprar el tabac a la maquina del bar en comptes d’adquirir-lo per cartrons a l’estanc. Però quan els ho comentes, sovint et repliquen que sinó encara en consumirien més. I ja els pots advertir que fumar no en té res de saludable, que sempre et surten amb la boutade ‘d’alguna-cosa-s’ha-de-morir’. Com si lluitar 2 anys contra un càncer que t’acabarà portant a la tomba fos una bona manera d’abandonar aquest món. És més: amb totes les nefastes conseqüències que ara en coneixem, no entenc com les noves generacions segueixen fumant compulsivament; sobretot les noies, de qui no puc evitar pensar: “nena, per més que fumis, no resultaràs més interessant”, que petonejar un mossa d’aquestes és com amorrar-se a un cendrer ple. Sí, és gairebé tan desagradable com quan parles cara a cara amb algú que tot just ha fet una cigarreta i que l’única precaució que ha tingut, abans de posar-se a conversar amb tu, ha sigut aquell gest tan característic —com inútil— d’expirar amb força la darrera calada alhora que n’ha ventat lleugerament el fum amb la mà oberta. Però el més trist de tot plegat és que si algun dia vull arribar a cobrar la meva (minsa) pensió, necessito —jo, però sobretot l’Estat— que tota aquesta colla segueixi fumant a diari.

24_s’ha acabat fer l’indio

publicat el divendres 24 desembre 2010

Aviat farà un any que em vaig veure forçat (per la crisis) a tancar la meva petita empresa, la Sioux Industrial sl, que amb tanta dedicació, esforç i sacrifici havia creat 4 anys abans. Una llàstima, sí senyor. Però de tot s’aprèn en aquesta vida, encara que masses vegades sigui a base d’hòsties. Per això es diu que el valor d’un home es mesura en la seva capacitat d’aixecar-se després d’una patacada, per forta que sigui aquesta, com la meva. I mira que m’havien avisat que ser empresari no és gens fàcil (i a sobre, en aquest país gairebé està mal vist), però he après la lliçó i tinc molt clar que si torno al món empresarial serà com a número 2 de l’organització, és a dir, com a home de confiança del gran ‘jefe’, com a mà dreta del patró, com a braç executor del ‘capo’. D’altra banda, l’experiència de ser emprenedor m’ha permès assimilar una sèrie de coneixements i habilitats força interessants per al meu futur treball, començant per la capacitat d’administrar amb bon criteri els recursos disponibles —per minsos que siguin— i aconseguir la màxima rendibilitat en cada operació. I és que quan ets l’amo et tornes més organitzat, responsable i meticulós, però principalment aprens a solucionar problemes, allò què realment s’espera de tu. També millores la teva capacitat de treballar sota pressió i a sortejar dificultats inesperades amb grans dosis d’enginy, imaginació i flexibilitat. Aprens a actuar amb lògica, amb rigor i, si és necessari, sense escrúpols; alhora que et tornes més racional, fred i calculador. Inconscientment, desenvolupes la intuïció alhora que perds la vergonya i et tornes més expeditiu i decidit. I ben aviat descobreixes la cabdal importància de l’autocontrol emocional com a eina essencial per amagar les teves debilitats, així que t’obligues a no exterioritzar mai les teves inquietuds, dubtes o temors. Per tant, aprens a tractar amb els clients, a negociar amb els proveïdors, a utilitzar els intermediaris i a afrontar —o fins i tot, eliminar— la competència/es. En definitiva, aprens a guanyar-te el respecte dels altres, siguin amics i/o enemics. El caràcter, forçosament, se’t torna resolutiu i sense manies, unes qualitats que et permeten establir amistats interessades, fer nous contactes comercials o aconseguir més aliats. Adquireixes dots de comandament i lideratge basats en mantenir motivat al personal, si cal, embrutant-te les mans i predicant amb l’exemple (o el càstig exemplar, segons la conveniència). Al mateix temps, i gràcies al mutu intercanvi d’informació privilegiada amb d’altres empreses del sector, assoleixes coneixements de comptabilitat creativa i falsificació de documents (que no implica que els hagi aplicat) per pagar molts menys impostos o sortejar traves burocràtiques. En definitiva, he après tot una colla de requisits indispensables amb els que ara, superat aquest diguem-ne any sabàtic, iniciar una més que prometedora carrera criminal. Ofertes? malandandu78@gmail.com