Tag Archives: incompetència

59_intimitat ultratjada

no publicat (inèdit)

No és per fer-ne propaganda, ni molt menys, però has portat mai roba interior Calvin Klein? Personalment, considero que és la millor. I amb diferència! És fantàstica, tu, de debò! Si en tens, ja ho deus saber; o potser no n’ets del tot conscient, però segur que la gaudeixes tant com jo. I no és pas que me la noti més gran (però si més ben ‘acomodada’, això sí); no. El gran ‘què’ dels boxers Calvin Klein és que no porten etiquetes. Vull dir, que sí que en porten, d’etiquetes; però no són les típiques que van cosides, d’aquelles que et veus obligat a retallar amb unes tisoretes de pedicura per evitar que t’acabin mortificant (cas que siguis un maniàtic com jo), sinó que estan termosegellades —o com es digui— a la banda elàstica de la cintura (que per cert, mai et prem més de l’imprescindible, una altra gran bondat d’aquesta marca de calçotets). Vaja, que no les notes. A part, les costures estan acabades de tal manera que tampoc molesten. Per tant, no hi ha res que et rasqui, allà baix. Son tan còmodes que resulten molt millor que anar sense eslips (que llavors et quedaria tota la carn d’olla massa ‘suelta’). De fet, trobo que ningú es preocupa tan pel meu benestar íntim com el sr Calvin Klein, i d’ençà els vaig descobrir un Nadal de fa uns anys (moltes gràcies, tieta Alicia!), ja no tolero cap altra marca; una ‘peculiaritat’ que tant ma mare com la meva xicota, les meves proveïdores habituals, tenen ben present.
Doncs per Reis me’n van caure uns de nous, concretament del model graphite, tots negres, molt ‘xulos’. Però el dia d’estrenar-los m’adono que hi ha una punyetera etiqueta (blanca) just per sobre de la natja esquerra que em molesta d’allò més. No pot ser!! Astorat, me’ls trec i l’examino detingudament: resulta que el distribuïdor nacional ha tingut la brillant idea de cosir-la per adjuntar-hi les seves dades i la seva direcció: WARNACO INTIMO S.A.U. c/ Martínez Villergas 52, edificio A, planta 6ª, 28027 Madrid. Fins i tot hi fan constar el seu NIF (A-80.473.887). És increïble!! El molt inútil no ha entès la gran virtut del producte que ven!! I a sobre, la maleïda etiqueteta és de teixit sintètic, súper fina i mal retallada, amb unes puntes especialment irritants, d’aquells que al mínim moviment et fan una coïssor insuportable. És del tot intolerable!! Bé, potser és que jo sóc molt psicòpata amb les etiquetes, però és que no les suporto gens, i menys en zones tan sensibles; així que m’hi vaig passar 5 minuts ben bons descosint-la amb tota la paciència del món i procurant no desgraciar els meus nous Calvin Klein. Hosti tu, estic tan indignat que m’he decidit a enviar una carta postal als de Warnaco per fer-los saber la seva colossal incompetència, adjuntant-hi la citada etiqueta, que jo no la vull pas. És més, estic per fer arribar una queixa formal al mateix sr Calvin Klein per tal que ho sàpiga i així els retiri la llicència de distribució.

Anuncis

36_el meu conte de Nadal

publicat el divendres 28 desembre 2012

Critiquem als nostres ‘estimats’ polítics i funcionaris per la seva demostrada incompetència i/o nul·la empenta, però resulta que quan realment són prou audaços i diligents com per ‘generar riquesa’ —llàstima que sigui només en benefici propi i empesos per la cobdícia—, llavors no els aplaudim, si no tot el contrari: encara els maleïm més. I mira que alguns arriben a fer uns negocis ben lucratius, amb tal nivell d’eficàcia que ni el millor empresari seria capaç d’igualar. De fet, trobo gairebé admirable l’enorme quantitat de diners que es poden ‘despistar’ amb uns recursos tan limitats com són: un càrrec públic mínimament rellevant, un mòbil i una agenda de contactes. Malgrat tot, per mi no deixen de ser una colla d’aficionats que han incomplert la regla d’or del ‘bon’ lladre: desaparèixer amb els diners. A part, sempre cometen l’altre gran error del furtador inexpert: lluir, presumir, malgastar, … En resum: fer el merda.
Vaja! Que si jo fos un d’ells, a mi això no em passaria; t’ho ben asseguro!
Suposem per un moment que descobreixo la manera de ‘desviar’ fons aliens… No sé… Generant rebuts falsos —de petits imports— contra milers i milers de comptes corrents aleatoris prèviament (t)robats… Sí! Podria funcionar… Sempre que les quantitats fossin prou minses com per passar desapercebudes, almenys fins que fos massa tard per retornar el rebut. Però es clar, per garantir un bon cop, caldria emetre’n el major nombre possible i en el menor temps possible. Així que, abans de res, hauria d’obrir-me comptes als diferents bancs i caixes existents per emetre’ls (i cobrar-los!) D’una tacada, traspassant llavors tot el líquid recaptat a un paradís fiscal (les illes salomó, per posar un exemple). Millor encara: per dur a terme l’entramat delictiu podria aprofitar l’empresa que ara fa 3 anys vaig haver de tancar i que actualment tinc sense activitat comercial.
Està clar que necessitaria molt temps i molta paciència per planificar l‘operació fins a l’últim detall, diria que mesos; però millor, així alhora també podria organitzar tranquil·lament la meva desaparició: aprofitaria per millorar el meu nivell d’anglès, aprendria la llengua del meu nou destí i em crearia una nova identitat per encarar el meu nou futur (així com una tercera identitat, a utilitzar en cas que la segona es veiés compromesa). I a diferencia de tota aquesta colla de cràpules malversadors de fons públics que de tant en tant apareixen a les portades dels diaris, jo no disposaria d’un sol euro del meu desfalc massiu fins al dia de tocar el 2. És més, faria creure a tothom que estic travessant serioses dificultats econòmiques per no cridar l’atenció en uns moments tan delicats com els actuals. Però la gran jugada seria que, arribada la gloriosa jornada de desaparèixer per sempre més d’aquest (puto) país, em permetria el luxe d’explicar-ho tot en un article publicat just aquell mateix dia al setmanari local.