Tag Archives: intel·lecte

42_problemes d’identitat

publicat el divendres 26 abril 2013

Malgrat no vaig gens sobrat d’autoestima, l’altre dia, arran d’un comentari casual fet sobre la meva persona (i dit per algú que em coneix molt bé), em vaig adonar que en el fons em crec molt millor individu del que en realitat sóc. Renoi! Aquella fou una revelació inesperada i terriblement colpidora.
Però és veritat: analitzant-me amb rigor i deteniment, se m’ha fet evident que tinc un altíssim concepte sobre mi mateix que no es correspon a la realitat, ni de bon tros (sense anar més lluny, llegeixo molts menys llibres dels que tenia assumits i consumeixo més televisió de la que juraria m’empasso). Encara que, de fet, segurament tothom es creu més guapo, més simpàtic i més intel·ligent del que és en veritat (i les mares hi tenen molt a veure, en això), però jo estava del tot convençut que en el meu cas no era pas així, sinó tot el contrari. Doncs resulta que no, no pas.
Però potser aquesta errònia percepció pròpia que tinc només és tracta d’un mecanisme natural del meu cervell per evitar caure en depressions i mirar de ser feliç; o bé és una subtil estratègia innata de la meva ment per arribar a convertir-me en qui m’agradaria ser traçant-me l’objectiu a assolir. Llàstima que moltes vegades aquest mateix —i autoimposat— aire de superioritat m’indueixi a relaxar-me i creure que ja tinc la feina feta, i per tant, a no seguir esforçant-me quan encara em queda un llarg camí per recórrer. De totes maneres, no acabo d’entendre com pot ser que tingui un altíssim concepte de mi mateix i alhora la meva autoestima sempre estigui 2 metres per sota de les rajoles que trepitjo, que malgrat a vegades pugui semblar un sobrat i un prepotent, a la mínima que grates, la gran façana que em construeixo s’enfonsa irremediablement… davant l’evidencia que sóc una gran mentida! Un frau majúscul!
Està clar, es tracta d’això! “¡Madre mía del amor hermoso!”. És com si portés anys interpretant un paper, fent-me passar per qui no sóc, vivint en un estat d’autoengany permanent i projectant una imatge fictícia, inventada, irreal! Hosti tu, quin desencís més gran… Em sento sabotejat pel meu propi intel·lecte!
Però sigui voluntària o involuntàriament (no ho tinc gens clar, la veritat), no hi ha cap dubte de que m’he creat un personatge. És més: aquest, mica en mica, s’ha anat apoderant de la meva essència i s’ha convertit en la personalitat dominant del meu ego, donat que gràcies al seu tarannà resolutiu, i sobretot, al seu encant impostat, resulta molt més interessant i seductor que l’autèntic Jaume.
S’ha de dir, però, que de moment no presento el símptoma inequívoc de que el personatge se m’ha cruspit definitivament, que és quan comences a parlar de tu mateix en 3a persona. Per tant, roman la possibilitat de revertir la situació i recuperar el meu jo original…
No hi ha volta de full: he de potenciar encara més al personatge per aconseguir que es mengi d’una vegada a la persona.

Anuncis

34_més mals pensaments

publicat el divendres 26 octubre 2012

Potser no t’ho han dit mai tan descarnadament, però en realitat, TU no ets TU: el teu cervell és TU. La resta, és senzillament pura aparença física (més o menys ‘còmode d’observar’). Perquè tot allò que et defineix com a persona i ésser humà es concentra en aquesta massa ‘muscular’ d’uns 1.400 grams de pes. I per molt que t’hi esforcis, no l’arribaràs a controlar mai del tot, perquè està comprovat científicament que ell s’anticipa als teus moviments unes dècimes de segon abans que TU els vulguis realitzar. També a l’hora d’expressar-te verbalment, que per quan ho dius, el teu cervell ja fa estona que ho ha pensat. Sí, és molt fotut d’acceptar, però ell sempre va un pas per davant teu i sempre sap què passarà a continuació, quan TU ni tant sols t’ho has plantejat.
Anant més lluny encara, hi ha qui creu que el nostre cervell inclou tot el coneixement universal —gràcies a una energia còsmica que el propaga arreu—, únicament que no el sabem recordar o hem oblidat com fer-ho.
Així doncs, dic jo, no és estrany que a vegades m’assaltin (mals) pensaments que m’incomoden i que sento com si no fossin meus, diria que provinents d’algú o quelcom aliè a mi que m’intenta manipular, a mode d’ombres més o menys nítides d’aquesta ‘saviesa’ que teòricament ja ve de sèrie al meu cervell.
Podria ser així, qui sap, però jo tinc la teoria que aquestes (males) idees en veritat provenen d’un alter ego —físicament idèntic a mi però psicològicament oposat a mi— que habita en una realitat paral·lela, en un món alternatiu. I que d’alguna manera, aquest nèmesi particular que representa el revers tenebrós de la meva personalitat —que jo sóc de cor pur i naturalesa bondadosa—, a nivell neuronal està connectat a mi —en un pla superior— i en certes ocasions les seves (terribles) elucubracions m’acaben arribant en forma de visions mentals que em trasbalsen d’allò més. Al mateix temps, suposo que a ell també li sobrevenen els meus sentiments (sans, benèvols i altruistes), els quals l’inciten a realitzar accions que no vol realitzar, tal com em succeeix a mi quan percebo les seves (males) intencions. Afortunadament, tinc un gran autocontrol de mi mateix i fins avui sempre he aconseguit reprimir o anular aquests (mals) pensaments que sovint em tempten de realitzar actes innobles (bé, el cert és que no els he dut mai a terme per falta de recursos o, senzillament, per mandra… Però el que compte és que no els he arribat a cometre!).
El problema d’aquesta teoria del meu jo maligne és que el desig irrefrenable que últimament tinc de segrestar i torturar (lenta i dolorosament) al director de la meva oficina bancària, el sento absolutament provinent del meu intel·lecte, que ja n’estic fart d’haver de fer 2 hores de cua cada cop que vull fer un ingrés per evitar que em tallin el telèfon o per liquidar una nova lletra del puto crèdit personal que és l’únic motiu que ara mateix m’impedeix tancar el meu compte corrent allí. Sort (per a ell) que ja només em queden 3 mensualitats per pagar…