Tag Archives: interessos

41_déjà vu

no publicat (inèdit!)

Darrerament em passa que tinc molts déjà vu’s, aquest conegut fenomen en que experimentes l’inquietant sensació de (re)viure una situació que estàs del tot convençut que ja has viscut abans, malgrat no pugui ser o et pugui semblar impossible. El cas és que ara porto uns mesos en que en pateixo com a mínim tres cada setmana, molt sovint de manera consecutiva (com si un primer déjà vu en comportés un segon, i aquest altre, un tercer, en una cadena que per moments intueixo infinita). La veritat és que em resulta esgotador, ja que contínuament em sento com si repetís diferents seqüències de la meva vida, però sempre amb el mateix resultat en que va acabar la que podríem anomenar l’escena original. I per increïble que et sembli, a vegades fins i tot anticipo les frases que estan a punt de pronunciar les diferents persones que interactuen en un d’aquests déjà vu’s, talment com si assistís al rodatge d’una pel·lícula, el guió de la qual m’he estudiat prèviament a fons. Això si, almenys no repeteixo contínuament els successos d’un únic dia, com si la meva existència fos un bucle etern a l’estil “El dia de la marmota”, reiterant sense descans les mateixes situacions. Però sí hi ha una sèrie de llocs comuns i conflictes quotidians molt recurrents que conformen el gruix del fenomen, i no n’acabo d’entendre el perquè. Però el més fotut de tot és que, per norma, i malgrat en sigui un dels principals protagonistes, poques vegades intervinc directament en l’acció: senzillament em limito al paper d’observador, incapaç d’alterar o modificar el curs dels esdeveniments. Quina ràbia! Per algun motiu insondable, sempre em quedo bloquejat, immòbil, callat i amb cara de tòtil, veient com ocorren els fets just davant meu (sovint amb aquella sensació que de sobte el temps passa molt més a poc a poc, com si presenciés la seqüència en càmera superlenta), però sense poder intercedir-hi. I és molt frustrant, certament, perquè m’agradaria poder crear un nou final per a aquella situació en concret o mirar de provocar una resolució alternativa a la predefinida, a la predestinada, ja que aquesta no acostuma a beneficiar els meus interessos. A sobre, en les comptades ocasions en que puc participar activament o dir alguna frase, és per empitjorar la situació i/o provocar reaccions exaltades dels altres protagonistes. Quins nassos: a sobre que no em lliuro de cometre els mateixos errors una altre vegada, quan tinc ocasió d’esmenar-los… en creo de nous!
Reflexionant sobre el tema, m’he adonat que no és el primer cop que em passa; vull dir, que periòdicament al llarg dels últims anys, alternats entre etapes de calma i serenitat, se’m repeteixen aquests episodis de déjà vu’s en sèrie. És més, d’aquesta última fornada en particular he detectat que hi ha una altre persona, a part de jo mateix, que també intervé en totes les escenes: la meva nova xicota des de fa uns mesos.

04_demanar calés

publicat el divendres 31 juliol 2009

No es pot anar als bancs (o caixes) a demanar diners: és un mal vici que hem agafat els últims anys. I literalment, ara tampoc te’ls deixarien. Un només hauria d’acudir a les entitats bancàries quan necessita una hipoteca. La resta —fins i tots els vehicles— s’hauria de pagar al comptat o a curt termini, i sense interessos! Ens hem acostumat a viure de crèdits, gaudint d’uns diners que encara no hem guanyat —fins a l’extrem de demanar un préstec per les vacances— i això ens ha convertit en els seus esclaus. Però no tota la culpa és nostra: a resultes de crisis anteriors, els successius governs van apostar per anar rebaixant els tipus d’interès —llavors a un 18% (!)—, fins a uns recents mínims històrics, per reactivar el consum (la base del capitalisme, no ho oblidem), però sense preveure el progressiu endeutament, també fins a nivells històrics, d’una població enlluernada pel baix preu del diner. Paral·lelament, la banca va optar per anar ampliant perillosament el nombre d’operacions creditícies —fins i tot a clients de dubtosa solvència— per compensar el menor rendiment d’aquestes i evitar una reducció dels seus beneficis (que malgrat tot, continuen publicant per trimestres donada l’obscenitat de les xifres anuals). Qualsevol amb una nòmina era apte per obtenir una hipoteca, i en molt casos, d’un import superior a la finca, empesos pel mateix banc i unes taxacions inflades. Així també és podia canviar el cotxe i anar de viatge, tot promocionat pel banc, que a part n’obtenia les pertinents assegurances de llar, vida i vehicle. Era tal la demanda de crèdit, que les mateixes entitats financeres van haver d’acudir al Banc Central Europeu i endeutar-se. De sobte, amb el diner fàcil, tothom es sentia inversor, tots érem els més llestos i ningú es volia quedar enrere, quan la realitat és que la majoria no tenim una mínima formació econòmica, amb prou feines sabem gastar i l’únic que hem aconseguit és convertir-nos en simples especuladors. Les grans inversions s’han de deixar en mans de professionals, d’experts en el tema, que tot i ser gent degudament formada, més tard o més d’hora es toparan amb el Madoff de torn que els demostrarà que l’autèntic origen d’aquesta crisi és una preocupant falta d’ètica. Ara, passats tots els excessos, els que realment necessiten líquid per sobreviure no hi poden accedir perquè la banca ha tancat l’aixeta en el pitjor moment i només es preocupa d’eixugar el seu deute. A més, sembla que ja ningú recordi el munt de milions d’euros que el govern els va injectar amb 2 objectius clars: garantir els estalvis dels ciutadans i mantenir l’accés al crèdit a particulars i empreses. Paradoxalment, avui dia només els funcionaris poden obtenir préstecs, mentre que les PIMES, qui realment fa rutllar l’economia del país i manté tots els organismes públics, ni tant sols poden renovar les pòlisses de crèdit o les línies de descompte. És lamentable.