Tag Archives: intimitat

59_intimitat ultratjada

no publicat (inèdit)

No és per fer-ne propaganda, ni molt menys, però has portat mai roba interior Calvin Klein? Personalment, considero que és la millor. I amb diferència! És fantàstica, tu, de debò! Si en tens, ja ho deus saber; o potser no n’ets del tot conscient, però segur que la gaudeixes tant com jo. I no és pas que me la noti més gran (però si més ben ‘acomodada’, això sí); no. El gran ‘què’ dels boxers Calvin Klein és que no porten etiquetes. Vull dir, que sí que en porten, d’etiquetes; però no són les típiques que van cosides, d’aquelles que et veus obligat a retallar amb unes tisoretes de pedicura per evitar que t’acabin mortificant (cas que siguis un maniàtic com jo), sinó que estan termosegellades —o com es digui— a la banda elàstica de la cintura (que per cert, mai et prem més de l’imprescindible, una altra gran bondat d’aquesta marca de calçotets). Vaja, que no les notes. A part, les costures estan acabades de tal manera que tampoc molesten. Per tant, no hi ha res que et rasqui, allà baix. Son tan còmodes que resulten molt millor que anar sense eslips (que llavors et quedaria tota la carn d’olla massa ‘suelta’). De fet, trobo que ningú es preocupa tan pel meu benestar íntim com el sr Calvin Klein, i d’ençà els vaig descobrir un Nadal de fa uns anys (moltes gràcies, tieta Alicia!), ja no tolero cap altra marca; una ‘peculiaritat’ que tant ma mare com la meva xicota, les meves proveïdores habituals, tenen ben present.
Doncs per Reis me’n van caure uns de nous, concretament del model graphite, tots negres, molt ‘xulos’. Però el dia d’estrenar-los m’adono que hi ha una punyetera etiqueta (blanca) just per sobre de la natja esquerra que em molesta d’allò més. No pot ser!! Astorat, me’ls trec i l’examino detingudament: resulta que el distribuïdor nacional ha tingut la brillant idea de cosir-la per adjuntar-hi les seves dades i la seva direcció: WARNACO INTIMO S.A.U. c/ Martínez Villergas 52, edificio A, planta 6ª, 28027 Madrid. Fins i tot hi fan constar el seu NIF (A-80.473.887). És increïble!! El molt inútil no ha entès la gran virtut del producte que ven!! I a sobre, la maleïda etiqueteta és de teixit sintètic, súper fina i mal retallada, amb unes puntes especialment irritants, d’aquells que al mínim moviment et fan una coïssor insuportable. És del tot intolerable!! Bé, potser és que jo sóc molt psicòpata amb les etiquetes, però és que no les suporto gens, i menys en zones tan sensibles; així que m’hi vaig passar 5 minuts ben bons descosint-la amb tota la paciència del món i procurant no desgraciar els meus nous Calvin Klein. Hosti tu, estic tan indignat que m’he decidit a enviar una carta postal als de Warnaco per fer-los saber la seva colossal incompetència, adjuntant-hi la citada etiqueta, que jo no la vull pas. És més, estic per fer arribar una queixa formal al mateix sr Calvin Klein per tal que ho sàpiga i així els retiri la llicència de distribució.

37_Lord Jim

publicat el divendres 25 gener 2013

Que consti que em sento tan català com el que més, però per algun motiu que se m’escapa, sempre he tingut aspiracions de Lord anglès; en concret, el disposar d’un atent i experimentat servei domèstic que em faci la vida molt més fàcil. Que sincerament, trobo una total pèrdua de temps haver de dedicar part de la meva jornada a la intendència que implica una llar (és a dir, al seguit de tasques diàries que calen per mantenir una casa en perfecte estat de revista), ja que aquestes em resten hores per fer allò que més m’agrada: llegir i escriure. Indubtablement, no és el mateix gaudir sense distraccions de les memòries del meu enyorat Winston Churchill, que intercalar la seva lectura entre bugada i bugada; com tampoc ho és poder redactar d’una tirada un nou episodi de la gran novel·la catalana del segle xxi —que algun dia tinc previst de començar…—, que haver d’interrompre’n l’escriptura per preparar-me jo mateix l’imprescindible gintònic de les 17h.
Afortunadament, i per circumstàncies que no cal entrar a detallar, ja fa unes setmanes que m’he mudat de casa i ara tinc accés a tal privilegi, una sobtada troballa que m’ha permès delegar aquesta feixuga i tediosa part del meu dia a dia per així concentrar-me en allò realment important (per a mi, és clar).
Hosti tu! D’ençà que tinc majordom i “ama de llaves” (majordoma), em sento d’allò més realitzat. Ooooohh… És fantàstic!; tu no saps què significa despreocupar-se de la neteja de la llar, així com de la compra setmanal per mantenir la nevera i el rebost sempre plens; o bé arribar a casa al migdia desprès de fer el vermut amb els amics… i trobar-te el dinar a taula! Oooooooohh…; m’entusiasma que cada dia el majordom em faci arribar el diari The Vanguardian (però encara m’agradaria més si li donés un toc de planxa abans de lliurar-me’l per tal de conferir-li la rigidesa apropiada per llegir-lo amb major comoditat); adoro que, periòdicament, la meva roba bruta aparegui neta i plegada sobre el meu llit (tot i que preferiria trobar-la ja col·locada als calaixos i estants pertinents); oooooooh…; a mi, que gairebé m’angoixava obrir l’armari per descobrir amb horror que no contenia cap camisa blanca planxada, ara l’obro amb la seguretat que sempre n’hi trobaré una gràcies al bon fer del majordom (molt més hàbil i curós amb la planxa que ella); però sobretot, valoro que, als vespres, pugui sortir a festejar —amb la darrera i guapa donzella que he seduït— amb la tranquil·litat que, torni a l’hora que torni, de seguida tindré el meu sopar a taula, diligentment servit per la “ama de llaves”.
Per posar-hi alguna pega, ell és un xic malcarat i ella és una pèssima cuinera… Però allò que més em molesta és que tots dos sovint resulten massa intrusius a la meva vida privada… Vaja, que moltes vegades m’agradaria gaudir d’un major grau d’intimitat. En qualsevol cas, no està tan malament tornar a viure casa dels papes.

15_sí, t’enyoro

publicat el divendres 28 maig 2010

Recordo perfectament el dia que la vaig conèixer, una calorosa tarda de divendres que jo havia baixat a Vilanova per fer unes gestions, ara farà 2 anys. Tornant cap al cotxe, l’aparador d’una botiga em va atreure al seu interior sense que ho pogués evitar, i un cop dins, la vaig veure allà, al fons, quieta, de perfil. No podia deixar de mirar aquella preciositat, gairebé hagués dit que m’esperava a mi. Va ser amor a primera vista! El dependent, un paio hàbil, es va adonar del meu interès vers ella i, sense que jo li demanés res, ens va presentar de forma desinteressada i gens forçada. Va ser un primer encontre breu i molt intens, d’aquells que t’acceleren el cor, sents que la sang et bull i amb prou feines pots respirar. M’hi sentia realment atret, però com sempre, els nervis i la meva falta de decisió em van fer marxar de la tenda precipitadament. Resultat: 3 nits sense dormir pensant en ella. No me la podia treure del cap.
Si la volia tornar a veure l’única opció era retornar a aquella tenda i esperar la providència. M’hi decideixo al següent dimecres al vespre, amb la butxaca plena i disposa’t a conquistar-la. Coincidència o destí, ella també hi era, i amb la complicitat del dependent aconsegueixo emportar-me-la a fer un tomb. No feia ni 20 minuts que havíem sortit de la botiga quan em truquen els amics per anar a fer una cervesa. Hi vaig accedir, traït per les ganes de ‘fardar’, sense esmentar que hi aniria acompanyat. Tots quedaren molt sorpresos i alhora contents de veure’ns arribar junts, tant, que decidim d’anar a sopar plegats per celebrar-ho. Suposo que l’emoció i la carència d’intimitat, sumat a la meva poca experiència, va forçar que la nostra relació anés momentània i estrepitosament per terra, davant del restaurant, just abans d’entrar-hi. Quina vergonya…
Malgrat tot, la nostra història no es va acabar aquí, i l’endemà mateix vam tornar a quedar; aquest cop sols. A partir de llavors començàrem a fer petites sortides, sempre per indrets propers de la comarca, buscant la tranquil·litat de carreteres secundaries no gaire transitades. Jo al principi tenia por de córrer massa, conscient que a ella feia poc que el seu ex l’havia deixat per una altra, però mica en mica varem començar a agafar confiança i a quedar més sovint. A casa, no obstant, la nostra relació no era gaire ben vista; és més, a la mare no li agradava gens que sortís amb ella, actitud que va empitjorar el dia que la va veure. Però a mi em feia molt feliç. A les poques setmanes, les nostres trobades es van tornar més salvatges i excitants; cada cop m’hi sentia més acoblat i això ens permetia de provar coses noves. Encara recordo com, un cop calenta, ens hi podíem estar hores, ben arrapats un a l’altre. Era fantàstica i tot anava perfecte, massa… fins que un mal dia me la van fotre, innocent de mi, i no he sabut mai qui va ser. Com la trobo a faltar, com enyoro la meva Suzuki 500 cc.

12_el nou mercat de la carn

publicat el divendres 26 febrer 2010

Avui és la nostra primera cita i estic molt nerviós. Només han passat 2 setmanes des del primer correu electrònic i encara no me’n faig a la idea. Tot ha anat tan ràpid. La trobada és un pub cèntric, fàcil de trobar i poc freqüentat a aquestes hores del vespre. Ella és de fora, se suposa que de Barcelona, i per damunt de tot busca discreció. Jo també, que a mi tampoc m’interessa que se sàpiga lo desesperat que estic. Quan apareix per la porta em reconeix de seguida perquè no hi ha ningú més a la barra, i abans de dir-me res, demana una altre aigua amb gas al barman, que remuga lleugerament per la feinada que ja ha tingut a trobar la meva. Aprofito el moment per fer-li una repassada furtiva. Mmmmhh… Finalment es presenta. Jo també. Les primeres impressions son bones, almenys les meves. Parlem tontament fins que li serveixen l’aigua amb aspecte de gin-tònic (per deformació professional del cambrer, que en realitat és l’amo) i ens desplacem a una de les taules del fons per gaudir de més intimitat. Fent-me el galant, la deixo passar al davant, així me la puc acabar de repassar. Seiem cara a cara. Ufff… M’encanta la seva mirada… I el seu escot suggerent. Amb les primeres frases de contacte me n’adono que és una noia de caràcter, decidida, segura de si mateixa, i no puc evitar que prengui la iniciativa de la conversa. En una de les meves breus possessions de micròfon li confio que ella ha estat l’única que ha respost al meu anunci, i automàticament sento que m’he precipitat, que no li hauria d’haver dit, que sóc burro; però això no sembla incomodar-la, tot el contrari. La conversa és molt més fluida del que hauria imaginat, i sense masses dificultats, les preguntes es tornen més personals i directes. Ella mostra especial interès per la meva afició a la mountain bike i valora molt positivament que no fumi. De moment, la meva devoció pel whisky, la cervesa negra i el bon vi l’he convertit en mera simpatia. Demanem una segona ronda d’aigües per a desesperació del barman, que és d’aquells que si no serveixen alcohol no se senten realitzats. Mentrestant, m’explica que és advocada en un gran bufet de la capital, un d’aquells amb clients de molta pasta, però que no ha trepitjat mai un jutjat. La seva feina és limita als temes particulars d’aquests clients, com gestionar les seves propietats, herències, etc. Em confessa que ja ha patit un parell de ‘desenganys’ i que no es pot permetre més errors, d’aquí el test inicial de compatibilitat anterior a la nostra cita. Inevitablement acabem parlant d’aquesta maleïda crisi, de les seves conseqüències i de com alguns ens hem vist obligats a arribat a solucions extremes per no perdre-ho tot. Llavors m’allarga la targeta d’una clínica privada de la capital, amb el dia i l’hora de la nostra pròxima trobada escrits a l’anvers. Si tot va bé, el seu client em pagarà 70.000 euros per un dels meus ronyons. El dret o l’esquerra, a triar.