Tag Archives: inútil

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

Anuncis

59_intimitat ultratjada

no publicat (inèdit)

No és per fer-ne propaganda, ni molt menys, però has portat mai roba interior Calvin Klein? Personalment, considero que és la millor. I amb diferència! És fantàstica, tu, de debò! Si en tens, ja ho deus saber; o potser no n’ets del tot conscient, però segur que la gaudeixes tant com jo. I no és pas que me la noti més gran (però si més ben ‘acomodada’, això sí); no. El gran ‘què’ dels boxers Calvin Klein és que no porten etiquetes. Vull dir, que sí que en porten, d’etiquetes; però no són les típiques que van cosides, d’aquelles que et veus obligat a retallar amb unes tisoretes de pedicura per evitar que t’acabin mortificant (cas que siguis un maniàtic com jo), sinó que estan termosegellades —o com es digui— a la banda elàstica de la cintura (que per cert, mai et prem més de l’imprescindible, una altra gran bondat d’aquesta marca de calçotets). Vaja, que no les notes. A part, les costures estan acabades de tal manera que tampoc molesten. Per tant, no hi ha res que et rasqui, allà baix. Son tan còmodes que resulten molt millor que anar sense eslips (que llavors et quedaria tota la carn d’olla massa ‘suelta’). De fet, trobo que ningú es preocupa tan pel meu benestar íntim com el sr Calvin Klein, i d’ençà els vaig descobrir un Nadal de fa uns anys (moltes gràcies, tieta Alicia!), ja no tolero cap altra marca; una ‘peculiaritat’ que tant ma mare com la meva xicota, les meves proveïdores habituals, tenen ben present.
Doncs per Reis me’n van caure uns de nous, concretament del model graphite, tots negres, molt ‘xulos’. Però el dia d’estrenar-los m’adono que hi ha una punyetera etiqueta (blanca) just per sobre de la natja esquerra que em molesta d’allò més. No pot ser!! Astorat, me’ls trec i l’examino detingudament: resulta que el distribuïdor nacional ha tingut la brillant idea de cosir-la per adjuntar-hi les seves dades i la seva direcció: WARNACO INTIMO S.A.U. c/ Martínez Villergas 52, edificio A, planta 6ª, 28027 Madrid. Fins i tot hi fan constar el seu NIF (A-80.473.887). És increïble!! El molt inútil no ha entès la gran virtut del producte que ven!! I a sobre, la maleïda etiqueteta és de teixit sintètic, súper fina i mal retallada, amb unes puntes especialment irritants, d’aquells que al mínim moviment et fan una coïssor insuportable. És del tot intolerable!! Bé, potser és que jo sóc molt psicòpata amb les etiquetes, però és que no les suporto gens, i menys en zones tan sensibles; així que m’hi vaig passar 5 minuts ben bons descosint-la amb tota la paciència del món i procurant no desgraciar els meus nous Calvin Klein. Hosti tu, estic tan indignat que m’he decidit a enviar una carta postal als de Warnaco per fer-los saber la seva colossal incompetència, adjuntant-hi la citada etiqueta, que jo no la vull pas. És més, estic per fer arribar una queixa formal al mateix sr Calvin Klein per tal que ho sàpiga i així els retiri la llicència de distribució.