Tag Archives: lector

50_recapitulant

publicat el divendres 23 agost 2013

Escriure no és fàcil; gens fàcil. Perquè si ja és complicat explicar amb claredat i precisió tot allò que et passa pel cap, convertir qualsevol pensament en un text atractiu i coherent… pot resultar un drama! Creu-me, en el trànsit d’abstracte a verbal (de conceptes mentals a paraules pronunciades), masses vegades t’adones que la teva idea no era tan brillant com et semblava; però al posar-la per escrit, sovint, es fa —cruelment— evident que ni tant solts té un mínim d’interès. Afortunadament, la motivació i la il·lusió de veure el teu article publicat i, de tant en tant, rebre el sincer afalac d’un lector agraït, t’ajuden a superar la situació.
En el meu cas, escriure és un exercici que em va molt bé per fer ‘higiene’ mental i ‘ordenar’ el cap, a mode de teràpia, que des de fa 4 anys practico amb assiduïtat i que recomano a tothom: aprens molt sobre tu mateix i t’ajuda a clarificar idees.
En paral·lel, tenim l’acte en si d’escriure. La part positiva és que amb poca infraestructura en tens prou: una taula, una cadira i un portàtil (sense connexió a Internet, molt important!). Però el principal problema és més allò que et sobra que no pas allò que necessites, ja que a excepció que disposis d’un despatxet a casa o una oficina on acudir, et veus obligat a freqüentar bars i terrasses on s’hi solen donar un excessiu nombre d’estímuls externs que dificulten enormement l’art d’escriure, principalment la contaminació acústica del fil musical (en el millor dels casos) o la televisió que funcionen tot el sant dia —a l’interior—, o l’olor del tabac i altres flaires insuportables —a l’exterior—. De fet, fa uns mesos em vaig plantejar d’escriure un article molt similar a aquest per proposar al lector bon samarità que m’apadrinés (a mi, però també a d’altres escriptors emergents sense un ‘espai de treball’ permanent), cedint-me un lloc tranquil i discret on desenvolupar amb calma el meu talent, a canvi de ser el primer a poder llegir els meus textos. Ara bé, és tan molest l’excés de soroll com el silenci sepulcral, que llavors et sents massa aïllat del món i t’acaba donant l’asfixiant sensació que estàs malgastant el teu temps, que t’estàs perdent quelcom més interessant, allà fora, i això et provoca una ansietat que et bloqueja. En fi, que a l’hora d’escriure, massa tranquil·litat tampoc és desitjable ni productiva.
El cas és que t’explico tot això perquè aquest és el meu article número 50 (alguns dels quals, inèdits), i potser ha arribat el moment d’autopublicar un llibre recopilatori amb tots ells (més alguna que altra sorpresa); seria una breu tirada —però exquisidament maquetada i editada— a vendre només sota reserva prèvia (jaumemitjans@gmail.com).
Està clar que no m’hi guanyaré pas la vida, però almenys em podria ajudar a redreçarà una mica la meva esquilada economia. I qui sap, potser sona la flauta i amb el temps es converteix en una petita obra de culte.

49_apatia estival

no publicat (inèdit!)

Porto setmanes donant-li tombs a un nou article del que únicament tinc molt clar que començaria amb un contundent “La gent és idiota…”. Sí, ja sé que és una gran obvietat, un recurs fàcil per captar l’atenció i l’empatia del lector potencial, el qual de seguida se sentiria identificat amb el meu neguit vers l’elevat i preocupant nivell d’estupidesa regnant —encara!— en ple segle XXI (una situació que lluny de minvar, malauradament, sembla agreujar-se per moments). A continuació, seguint el fil de la premissa plantejada, donaria un parell o tres d’exemples recents —dels 4 milions i mig que se m’acudeixen ‘a-bote-pronto’— per refermar la meva hipòtesis i alhora establir una connexió emocional amb el lector, qui pel sol fet d’estar llegint el meu article, d’immediat assumiria que ell no pertany pas a aquest nombrós grup d’indesitjables (els idiotes sempre són els altres, mai nosaltres). Evidentment, però, el redactat hauria de ser prou curós per no ferir sensibilitats escrupoloses ni tampoc la dels possibles al·ludits —que algun n’hi hauria, t’ho ben asseguro—, en especial aquells de nul·la autoestima i querella fàcil (em refereixo als que a la mínima t’interposen una demanda judicial ‘de cal ample’). Així doncs, amb tacte però també amb decisió, miraria de teixir una trama in crescendo fins assolir tal enteniment amb el lector, que aquest gairebé estigués disposat a sortir al carrer per impartir justícia (divina) contra la idiotesa a cops de destral —o del que sigui— a la menor insinuació meva. Però llavors, arribats al clímax de l’autocomplaença i del ”endiosamiento”, li donaria un inesperat tomb a la meva disertació i començaria a bastir una breu però elaborada argumentació per demostrar —i sobretot, convèncer-me a mi mateix— que la frase inicial no deixa de ser un tòpic fraudulent que, a base de repetir-se, s’ha convertit en falsa veritat, procurant desmuntar en unes poques línies la suposada certesa irrefutable que se li atribueix a tal afirmació. I aquí rau el gran repte: aconseguir capgirar el desenvolupament de l’article, que tan ben travat i encarrilat semblava, i com ja és habitual en mi, rematar-lo amb una última frase magistral que faci adonar al lector que la gent en realitat no és idiota, que sap veure més enllà del seu nas, que és capaç de pensar a llarg termini, amb actitud positiva i gens influenciada per rancúnies o velles disputes, perquè ja hem après a construir el futur buscant els punts d’unió més que els de separació.
Doncs no sé si és per les poques ganes que un té de fotre res en plena canícula, però la veritat és que tot plegat em fot molta mandra i no hi ha manera que trobi el moment de posar-m’hi (a escriure’l, vull dir), suposo que perquè malgrat les bones intencions i les milers d’hores de reflexió que he dedicat al tema, sé perfectament, irremediablement, com conclouria l’article en qüestió: recuperant la frase inicial.