Tag Archives: legal

54_un mal hàbit

publicat el divendres 25 d’octubre 2013

Cada dia els suporto menys, als fumadors. I mira que durant anys he sigut un sofert i estoic fumador passiu, donat que fins no fa pas gaire tots els meus amics ho eren. Però precisament d’ençà la llei que prohibeix fumar als recintes públics, ara em molesta d’allò més aguantar el seu fum. Sobretot, m’emprenya que quan els invites al teu piset, s’indignen perquè han de sortir a fumar a la terrassa… quan ells a casa seva fan l’esforç d’abstenir-se’n!!! A sobre, tenen la punyetera costum de posar-se just davant la porta i deixant aquesta entreoberta, amb la frustrant conseqüència que el corrent d’aire sempre empeny el fum cap dins. Almenys quan era legal fumar a tot arreu, encara hi havia qui tenia el detall de demanar-te permís. Però avui ja ningú es preocupa de si et pot molestar. Per no parlar de l’arrogància i la desídia amb la que solen desprendre’s de les burilles, que per norma acaben al terra malgrat tinguin un cendrer al costat. De fet, molts ni tan sols es dignen a apagar-les: senzillament les tiren lluny —amb força estil, s’ha de reconèixer— emprant els dits a mode de catapulta. Però especialment lamentables són l’altiva actitud que tenen a l’encetar un nou paquet, llançant precinte i ‘forro’ al terra com si fos la cosa més normal, o les manies particulars de cadascú, com colpejar amb força el paquet contra un dels palmells de la mà per tal de compactar el contingut de les 20 cigarretes. Suposo que el fet que jo mai hagi fumat influeix molt en que no els tingui cap mena de simpatia; però francament, ho trobo d’allò més estúpid. A sobre, és car (pels abusius impostos). Tot i així, encara n’hi ha que cometen l’estupidesa de comprar el tabac a la maquina del bar en comptes d’adquirir-lo per cartrons a l’estanc. Però quan els ho comentes, sovint et repliquen que sinó encara en consumirien més. I ja els pots advertir que fumar no en té res de saludable, que sempre et surten amb la boutade ‘d’alguna-cosa-s’ha-de-morir’. Com si lluitar 2 anys contra un càncer que t’acabarà portant a la tomba fos una bona manera d’abandonar aquest món. És més: amb totes les nefastes conseqüències que ara en coneixem, no entenc com les noves generacions segueixen fumant compulsivament; sobretot les noies, de qui no puc evitar pensar: “nena, per més que fumis, no resultaràs més interessant”, que petonejar un mossa d’aquestes és com amorrar-se a un cendrer ple. Sí, és gairebé tan desagradable com quan parles cara a cara amb algú que tot just ha fet una cigarreta i que l’única precaució que ha tingut, abans de posar-se a conversar amb tu, ha sigut aquell gest tan característic —com inútil— d’expirar amb força la darrera calada alhora que n’ha ventat lleugerament el fum amb la mà oberta. Però el més trist de tot plegat és que si algun dia vull arribar a cobrar la meva (minsa) pensió, necessito —jo, però sobretot l’Estat— que tota aquesta colla segueixi fumant a diari.

Anuncis

06_problemes de liquiditat

publicat el divendres 18 setembre 2009

A vegades penso que m’he equivocat de negoci, especialment ara que estem/estic en crisi, i començo a tenir la desagradable sensació que per més hores que treballi no aconseguiré sortir-ne. Potser m’hauria de dedicar a temes més lucratius, com el tràfic d’armes o de drogues. Llàstima que siguin il·legals i amorals. Però fa temps que hi dono voltes i em sembla que ja he trobat la solució: una empresa de sicaris a sou. Bé, tampoc és legal ni ètica, però encoberta sota l’aparença d’una petita serralleria metàl·lica (de baranes, escales, tancaments, etc.) especialitzada en muntatges i manteniments, almenys ho semblaria, a part de donar-me el gran avantatge sobre la competència de poder operar a plena llum del dia i sense cridar l’atenció. Els meus homes, com a suposats operaris d’aquesta empresa fantasma, tindrien total llibertat de moviments i amb les armes sempre a punt, ocultes dins la caixa d’eines. Ja me l’imagino. Es lloga una nau industrial en un polígon apartat i s’hi munta un petit taller, gens sofisticat, amb només la maquinaria i les eines imprescindibles per donar l’aparença. També hi condiciones unes oficines a l’altell (amb sala polivalent d’interrogatoris-tortura inclosa) i compres un parell de furgonetes de segona mà ben equipades. El nom és important, ha de ser potent i senzill alhora, quelcom que de manera subtil doni a entendre que els meus homes son autèntics guerrers, i arribes a la conclusió d’anomenar-la APATXE. Reclutes mercenaris internacionals que busquin una vida més tranquil·la i ordenada: per exemple, un israelià ex-agent del Mosad i un paramilitar sud-americà, i per a determinades missions, llogues els serveis d’un parell d’ucrainians expulsats de l’exèrcit per raons que no venen al cas. Sota identitats falses, els tens en nòmina i amb un contracte fix (més extres, és clar), tot perfectament legal. Els donaria un mínim de formació en matèria de manyà, lo just per poder realitzar feinetes per la família o els amics i no despertar sospites. Jo em dedicaria a la part d’intel·ligència i logística: establir contactes, rebre els encàrrecs, dissenyar i preparar les missions, controlar-ne l’execució i, ocasionalment, la tasca de franctirador. L’oferta de serveis seria prou amplia, des d’intimidacions, extorsions i segrestos exprés, fins a simulació d’accidents fatals i assassinats. Dels inicials petits encàrrecs per a constructors i mafiosos de baixa volada, s’aniria progressant amb el clar objectiu d’acabar treballant per organitzacions internacionals, i amb una mica de sort, per algun departament secret del govern que, en cas de dificultats, em garantís immunitat. Qui sap si no n’hi ha alguna de tribu d’indis operant ja al nostre territori… No, si d’idees no me’n falten, el problema és que em sobra integritat moral per deixar de treballar honradament per guanyar un sou amb el que he de malviure els últims 26 dies de cada mes.