Tag Archives: luxe

58_’brand victim’

Dilluns, vora dos quarts de vuit del matí, a tot just tres setmanes del Nadal, en un apartament de luxe de 180 m2 al centre de la ciutat. L’altiva silueta de l’Enric es passeja amb aires magnànims pel seu sobri i elegant bany de disseny mentre trafica entre cremes hidratants, exfoliants i sèrums, tot un reguitzell d’envasos —a com a mínim 50 euros la unitat— que li confereixen l’aspecte d’algú uns 10 anys més jove, els quals desprès ordenarà metòdicament a l’armariet vertical a tocar del rentamans Axor dissenyat per Philippe Starck. Fidel a la seva rutina diària, s’ha alçat ben d’hora per iniciar una nova setmana que, si tot va segons el previst, ja anticipa serà tan gloriosa com l’anterior… i igualment rematada al reservat vip del seu club nocturn preferit, entre ampolles de champagne Veuve Clicquot. Mentre s’ho imagina amb lasciva, convençut que la vida li somriu a cada instant, s’aplica un generosa dosi de fixador als cabells per pentinar-los enrere i amb ratlla al mig, deixant alguns flocs desenfadats penjant pel front. Com a modern ‘home de negocis’, també llueix una manicura impecable i una dentadura perfectament blanquejada, així com una figura esvelta i tonificada malgrat ja supera els quaranta, fruit de les llargues hores de gimnàs que hi dedica cada tarda amb devoció religiosa. Un cop finalitzada la sessió de cures personals, emanant litres de perfum Versace Pour Homme i abillat només amb una enorme tovallola negra Ralph Laurent que el cobreix de cintura en avall, per no mencionar les seves caríssimes sabatilles d’anar per casa Bottega Veneta de cuir amb el seu nom brodat amb fil d’or (‘KI’ a la dreta i ‘KE’ a l’esquerra, que és així com realment es fa anomenar l’Enric, malgrat la seva família pertany a l’alta burgesia catalana des de fa 6 generacions), s’atansa a l’enorme cambra que acull el seu vestidor, a triar la indumentària per a una nova jornada al seu despatx amb fabuloses vistes al mar. Obre l’armari principal amb un gest enèrgic, de persona segura de si mateixa, i un cop mirat i remirat l’extens contingut, amb estudiada indiferència en selecciona un conjunt d’americana i pantalons Dolce & Gabbana gris fosc, que combinarà amb una camisa Valentino slim fit de blanc immaculat i d’enormes punys i coll contrastats en color rosa xiclet, també exquisidament planxada per l’assistenta filipina que té cura del seu apartament cada dimarts i divendres al matí. Per rematar el conjunt, escull una corbata estampada de Hermès, en estudiada combinació amb la bufanda Fendi de jacquard de llana de fil tenyit i seda de doble cara en tons platejats que agafarà a continuació. Abans, però, els imprescindibles boxers negres Emporio Armani i un parell de mitjons d’executiu, igualment negres, per calçar els seus habituals mocassins Prada, avui concretament els de vellut de color verd pàl·lid. Amb exasperant parsimònia, es va vestint alhora que somriu al seu magnífic mirall de peu cada vegada que s’hi veu reflectit, satisfet per la imatge de triomfador mascle alfa que li retorna. A continuació, regira entre els seus 18 cinturons perfectament ordenats al calaix pertinent; n’acaba agafant un de negre ben lluent de Roberto Cavalli, concretament el Just Cavalli, d’exuberant sivella platejada que quedarà sensacional amb el seu “peluco” TAG Heuer Mònaco 24 Calibre 36 d’esfera desproporcionadament gran i peculiar caixa quadrada, una edició limitada d’aquest model en el qual —ell diu— hi va invertir 1 sou sencer (en realitat, part dels quantiosos beneficis obtinguts arran d’una tèrbola operació financera). Llavors, impecablement vestit i empolainat, retorna al seu ampli i ben il·luminat dormitori d’austera decoració —a excepció dels 3 grans retrats en blanc i negre de sí mateix en actitud de sobrat—, i s’acosta al tocador per agafar-ne el seu smartphone, la seva bitlletera Louis Vuitton i un ínfim sobre blanc amb un parell de grams de cocaïna de la millor qualitat (comprada al seu camell de confiança). I llavors sí, enfila cap a la cuina amb pas decidit, amb aquell caminar confiat i ampul·lós de persona habituada a prendre grans decisions sense parar-se a pensar ni un instant en possibles danys col·laterals. Un cop allí, de les 5 ampolles d’aigua VOSS perfectament alineades sobre el marbre de Silestone, en tria una per prendre la seva dosi diària de 5 pastilles ‘eliminagreixos’ (tal com li recomana el seu entrenador personal, a 36 euros l’hora). Encara a peu dret, donant-li temps a la seva Nespresso a que s’escalfi per fer el primer ristretto del matí, també engoleix una barreta energètica tot donant una ullada al correu mitjançant el seu nou i flamant iPhone de carcassa daurada, anticipat auto-regal de Nadal. Per últim, passarà pel rebedor, on s’acabarà d’arreglar davant un altre mirall de generoses dimensions, però no sense abans confirmar d’una llambregada que la seva minimalista i funcional cuina, enterament de mobiliari i electrodomèstics Bulthaup, presenta el mateix aspecte de sempre: asèptica i amb res fora de lloc. Finalment, just abans de sortir per la porta, agafa l’abric negre Thomas Burberry del penja-robes i, de sobre el naïf moble de cortesia —disseny de Jaime Hayon— ubicat a l’entrada, les claus de l’apartament i les del seu estimat Maserati Ghibli.
20 minuts més tard, exactament a les 08:50h, arriba a l’alçada del quiosc de premsa ubicat a molts pocs metres d’una bocana del metro i just a la cantonada del seu edifici corporatiu. Fent una matussera maniobra que s’emporta les sonores i merescudes pitades dels altres cotxes, estaciona malament en un concorregut pas de vianants per baixar un moment a comprar el Financial Times d’ahir diumenge, el que li guarda el quiosquer (l’Antonio, de qui 6 anys més tard encara en desconeix el seu nom). Doncs resulta que el compra més per aparentar davant dels altres a l’entrar a l’oficina que per altra cosa, que ell amb prou feines sap llegir en anglès. I de fet, també es podria estalviar el teatret d’aparcar cada dilluns allí al mig del pas dels soferts usuaris del transport públic subterrani (la gran majoria, empleats seus), ja que disposa d’una exclusiva plaça de pàrquing al nivell -3 del seu bloc; i sinó, hi podria enviar l’atenta i servicial Sofia, la seva secretaria personal. Però esclar, llavors no podria lluir de Maserati davant dels seus subordinats de menor rang.
Pagat l’import de l’exemplar i amb aquest ben aferrat contra si mateix per mirar de protegir-se del vent gèlid propi d’aquestes hores del matí (amb evident error de càlcul, ha considerat que no calia agafar la jaqueta), gira cua per desfer les quatre passes fins al cotxe, quan, de sobte, s’atura uns segons per mirar al cel a l’adonar-se que comença a nevar tímidament, un breu instant que un jove espigat que tenia al costat —i en qui no s’havia pas fixat—, aprofita per encarar-lo amb un sincer “Hostia! És un Mònaco d’edició limitada!”, alhora que li assenyala el braç esquerra, on duu el mencionat rellotge, i també el diari, a l’alçada del pit; un afalac que d’entrada el posa en alerta, sobretot per l’aspecte un xic desarreglat del jove: desgastades botes grogues Panamà Jack, uns texans Levi’s massa estripats, una vella dessuadora Rams 23 i una jaqueta The North Face que ha viscut millors dies. Però a l’Enric res li agrada més que poder fardar, així que —tot ufanós— no sap reaccionar d’altra manera que estirant el braç i donant un cop de canell per deixar el fabulós TAG Heure ben visible als ulls d’ambdós. Ni tant sols quan alça la vista per mirar el rostre del desconegut admirador, fent aquell mig somriure seu de suficiència, s’adona que darrera la frondosa barba de qui li parla hi ha una antic i prometedor empleat seu a qui va despatxar per excessius escrúpols a l’hora de complir les seves ordres, tot un seguit de decisions injustes que van comportar que molta gent s’arruinès i ho perdés tot. Però ara ja tant se val, perquè amb un ràpid i precís moviment, el jove esprimatxat clava —amb força inaudita— un ganivet de cuina a l’estomac de l’Enric, qui amb un esglai considerable percep com la fulla de 20 cm s’obre camí amb facilitat entre les seves entranyes fins arribar també a perfora-li el cor, provocant-li un dolor que es torna encara més insuportable quan l’assaltant enretira el ganivet amb la mateixa ràbia que ha emprat per apunyalar-lo, moment en que la sang li comença a brollar generosament. Amb una mirada mescla d’incredulitat i d’incomprensió (no entén com els seus treballats abdominals no han oposat major resistència), i encara ignorant que la ferida és irremediablement mortal, cau de genolls mentre es prem la ferida amb les mans en un fútil intent d’aturar l’incessant hemorràgia. El seu assassí, impassible, fa mig pas enrere per gaudir millor de l’agonia de l’insofrible Kike, en clar contrast amb la resta de vianants, que ni s’immuten davant l’esgarrifosa escena i segueixen com si res. Llavors, a punt de defallir enmig d’un toll de la seva pròpia sang, i coincidint amb els últims batecs del seu cor malferit, l’Enric no pot evitar fixar-se en l’arma homicida, que ara així ajupit li queda a ben pocs centímetres davant seu, i amb horror majúscul comprova que es tracta d’un puto ganivet d’Ikea.

Anuncis

36_el meu conte de Nadal

publicat el divendres 28 desembre 2012

Critiquem als nostres ‘estimats’ polítics i funcionaris per la seva demostrada incompetència i/o nul·la empenta, però resulta que quan realment són prou audaços i diligents com per ‘generar riquesa’ —llàstima que sigui només en benefici propi i empesos per la cobdícia—, llavors no els aplaudim, si no tot el contrari: encara els maleïm més. I mira que alguns arriben a fer uns negocis ben lucratius, amb tal nivell d’eficàcia que ni el millor empresari seria capaç d’igualar. De fet, trobo gairebé admirable l’enorme quantitat de diners que es poden ‘despistar’ amb uns recursos tan limitats com són: un càrrec públic mínimament rellevant, un mòbil i una agenda de contactes. Malgrat tot, per mi no deixen de ser una colla d’aficionats que han incomplert la regla d’or del ‘bon’ lladre: desaparèixer amb els diners. A part, sempre cometen l’altre gran error del furtador inexpert: lluir, presumir, malgastar, … En resum: fer el merda.
Vaja! Que si jo fos un d’ells, a mi això no em passaria; t’ho ben asseguro!
Suposem per un moment que descobreixo la manera de ‘desviar’ fons aliens… No sé… Generant rebuts falsos —de petits imports— contra milers i milers de comptes corrents aleatoris prèviament (t)robats… Sí! Podria funcionar… Sempre que les quantitats fossin prou minses com per passar desapercebudes, almenys fins que fos massa tard per retornar el rebut. Però es clar, per garantir un bon cop, caldria emetre’n el major nombre possible i en el menor temps possible. Així que, abans de res, hauria d’obrir-me comptes als diferents bancs i caixes existents per emetre’ls (i cobrar-los!) D’una tacada, traspassant llavors tot el líquid recaptat a un paradís fiscal (les illes salomó, per posar un exemple). Millor encara: per dur a terme l’entramat delictiu podria aprofitar l’empresa que ara fa 3 anys vaig haver de tancar i que actualment tinc sense activitat comercial.
Està clar que necessitaria molt temps i molta paciència per planificar l‘operació fins a l’últim detall, diria que mesos; però millor, així alhora també podria organitzar tranquil·lament la meva desaparició: aprofitaria per millorar el meu nivell d’anglès, aprendria la llengua del meu nou destí i em crearia una nova identitat per encarar el meu nou futur (així com una tercera identitat, a utilitzar en cas que la segona es veiés compromesa). I a diferencia de tota aquesta colla de cràpules malversadors de fons públics que de tant en tant apareixen a les portades dels diaris, jo no disposaria d’un sol euro del meu desfalc massiu fins al dia de tocar el 2. És més, faria creure a tothom que estic travessant serioses dificultats econòmiques per no cridar l’atenció en uns moments tan delicats com els actuals. Però la gran jugada seria que, arribada la gloriosa jornada de desaparèixer per sempre més d’aquest (puto) país, em permetria el luxe d’explicar-ho tot en un article publicat just aquell mateix dia al setmanari local.

18_el noi que somiava amb…

publicat el divendres 23 juliol 2010

Quan m’avorreixo molt, per distreure’m una mica i alhora com a repte personal, a vegades senzillament pujo al cotxe i condueixo sense rumb per carreteres comarcals, fins que s’acaba la poca gasolina que acostumo a dur al dipòsit. Llavors, com que el mòbil i els papers de l’assegurança m’obligo a deixar-los a casa, m’he d’espavilar a buscar ajuda establint nous contactes socials, alguns de força interessants. Doncs diumenge passat era un d’aquests dies. Bé, en realitat la meva intenció era anar a passar el matí a la platja, però al veure’m incapaç de trobar-hi aparcament sense haver de pagar, vaig decidir continuar tombant per aquelles revirades carreteres de costa. En una d’aquestes es va parar el meu Audi, afortunadament a pocs metres del que semblava una antiga masia de pagès restaurada —amb molt bon gust— com a 2a residencia de luxe. Com que la via era molt estreta no em va quedar més opció que empènyer el cotxe fins a la gran esplanada de l’entrada abans de poder trucar al timbre. Al cap d’una bona estona en surt una jove mulata amb poca roba i aspecte d’acabar-se de llevar, fet que em sorprèn gratament. Veient la seva cara de ‘guiri’ jo ja em presento en anglès i miro d’explicar-li el motiu de la meva inesperada visita, però ella simplement m’invita a passar cap a dins. Continuo parlant mentre la segueixo embadalit a través de la mansió, travessant diferents sales i menjadors fins arribar a la cuina, on em serveix un vermut blanc que accepto encantat. Acte seguit em guia fins a la gran porxada de la façana posterior i descobreixo que no està sola: 4 noies més de pell blanqueta prenen el sol en gandules a tocar de l’aigua d’una piscina. Resulta que totes son universitàries holandeses que han vingut a passar un mes de vacances i em comenten que estan molt avorrides. I jo penso: què m’heu d’explicar a mi… De seguida m’hi faig amic, sembla que els he caigut en gràcia, i al 3er Martini ja m’he posat el banyador i jugo a pilota dins la piscina. amb les 4 rosses en topless, mentre la mulata prepara el dinar. Quan ens crida a taula procuro ser l’últim a sortir de l’aigua, que un no és de pedra. Mengem i bevem amb alegria fins a mitja tarda, quan 3 d’elles es retiren a dormir una becaina. Als 20 minuts l’amfitriona i l’altra rossa em proposen d’anar a fer una ‘migdiada’ junts. La hòstia! Avui és el meu dia de sort! Un cop a l’habitació, i a punt d’entrar en matèria, m’informen a traïció que aquest és el 3er estiu que lloguen la casa per guanyar diners fent d’acompanyants de luxe i així pagar-se la universitat. També que la tarifa bàsica son 500 euros, però que m’ofereixen quedar-m’hi a un 2×1. Tant a prop i alhora tant lluny: a l’únic bitllet que tinc a la cartera només li faltaria un maleït zero. Abans d’acomiadar-me almenys em van deixar trucar al RACC, que mitja hora més tard em feia arribar un bidó de benzina. Si arribo a tenir una caixa de llumins…