Tag Archives: mala persona

46_el dimoni que habita en mi

publicat el divendres 28 juny 2013

Massa sovint m’assalta el dubte existencial de si realment sóc un bona persona o només un malandandu que, oprimit per les normes i les pautes de convivència establertes per la societat civilitzada, evita de cometre qualsevol acció malèvola que el pugui delatar. Per norma, procuro esquivar tal diatriba interna, però a vegades, inevitablement, em sento obligat a replantejar-me seriosament la pregunta (de si sóc una mala persona o no). Llavors, al reflexionar detingudament sobre el tema, no puc evitar sentir un cert desassossec al adonar-me que no només es pot ser dolent per acció —o pitjor encara, per omissió—, sinó també de pensament, amb el consegüent perill que això comporta (ja se sap: les males idees que et ronden pel cap, tard o d’hora s’acaben portant a la pràctica). En el meu cas, tinc en ment multitud de grans projectes megalòmans de proporcions bíbliques i conseqüències catastròfiques, dignes d’un gran geni del mal; però aquests plans per conquistar i dominar el món no compten, donat que (de moment) la falta de pressupost m’impedeix de dur-los a terme. Ara, si parlem de persones en concret, llavors la cosa es complica… A l’igual que la resta de mortals, jo tampoc em puc lliurar de sentir enveja vers els altres, sobretot quan tenen èxit; però aquest és un pecat capital que mica en mica —i amb molt d’esforç— vaig transformant en sana admiració. Puix més complicat em resulta perdonar als que no s’han portat bé amb mi; però d’ençà he descobert que és infinitament més fàcil desitjar-los el bé un cop els has fet trencar les cames (per encàrrec), he guanyat en pau espiritual. De totes maneres, encara em resulta força feixuc silenciar les recurrents males pensades que tinc vers altres humans que no conec personalment però que ja d’entrada no em desperten cap mena d’empatia. Malauradament, la meva condició de catòlic no practicant (tant de moda avui en dia, per cert), em priva d’entregar-me a la pràctica setmanal del secret de confessió per purgar la meva ànima, una molt hàbil estratagema de l’Església Cristiana per netejar la (mala) consciència dels seus feligresos més devots. Per tant, només em queda fer com el protagonista de Dexter (la ficció televisiva on un psicòpata reconduït només mata persones que s’ho mereixen): aprendre a conviure millor amb ‘el meu obscur passatger’ (com ell anomena al seu dimoni interior). En qualsevol cas, crec que amb la maldat i la bondat succeeix el mateix que amb la bogeria i la lucidesa, és a dir: si arribes al punt de dubtar de la teva honradesa moral, és que no ets tan malvat com sospites, que tots aquells que temen haver embogit resulta que en realitat estan completament sans de ment, perquè només els tocats de l’ala estan convençuts de la seva bona salut racional. De totes maneres, trobo que deixar-se anar de tant en quant i protagonitzar breus episodis d’alienació mental transitòria és d’allò més saludable.

Anuncis

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…