no publicat (inèdit!)
Hi ha ciutats que, depenent de la pròpia ubicació i orografia del terreny, ‘indueixen’ als seus habitants a un o altre mètode concret de suïcidi. Sense anar gaire lluny, a Tarragona disposen d’un esplèndid penya-segat al final de la rambla des d’on llançar-se al vuit és tan fàcil com saltar una senzilla barana metàl·lica de barrots que no t’arriba ni a la cintura. A Vilafranca del Penedès, el meu poble (en veritat, ciutat; però és que per més ciutadans que acumuli, mai deixarà de ser un poble), de sempre que hem tingut predilecció per tirar-nos al tren que travessa la vila. Doncs sí, històricament aquest ha sigut el mètode més habitual per cometre tal insensatesa; tot i que ara menys, arran del cobriment parcial de les vies a resultes de la gran estupidesa de fer passar l’AVE en paral·lel a la línia de rodalies i regionals, majúscula cagada si tenim en compte que, l’altrament dit TGV, no hi té pas parada a la nostra ‘bonica’ estació.
El cas és que, per destí o casualitat, i malgrat haver canviat de residència en múltiples ocasions al llarg de la meva vida, sempre he viscut a màxim 3 carrers de la via (tant en una banda o com en l’altre), així que en les comptades ocasions que he meditat amb la solució més dràstica possible a tots els meus problemes, no és estrany que per inèrcia m’hagi decantant per aquesta opció. Perquè deixar-se atropellar pel tren és ràpid i eficaç, amb l’única pega que físicament et deixa molt mal parat i sense possibilitat de fer un funeral amb el taüt obert. Però consumir una sobredosis de somnífers o tallar-se les venes ho trobo de “nenazas”, mentre que tancar-se al pàrquing amb el cotxe engegat —fins a morir intoxicat per inhalació de CO2— no ho puc fer donat que aquest és comunitari.
No vull alarmar a ningú, però fins i tot he reflexionat sobre quin dia seria l’ideal (un dimecres a la tarda) per tal de donar temps a la premsa local a publicar la notícia i que tothom se n’assabenti just el dia abans de l’enterrament (dissabte), condició indispensable per garantir una funeral reeixit i ben multitudinari. També m’he plantejat que em caldria d’estudiar bé els horaris dels (comptats) trens de mercaderies, que no és qüestió d’estar 2 hores a peu de via esperant el meu últim comboi. I és que els regionals i els rodalies no em serveixen, que tots fan parada a Vilafranca, i per tant, al maquinista li donaria temps de frenar. A part, també hauria de calcular exactament els minuts que trigaria a arribar al tram de via escollit, no fos cas que perdés el meu tren o que arribés massa d’hora, perquè s’ha de tindre ben present que entre prendre la decisió i cometre l’acte ha de passar el menor temps possible, a risc que un se’n desdigui, aspecte fonamental a tenir en compte. De totes maneres, sóc tan desgraciat que, arribat el dia i l’hora, ja a tocar de la via i totalment decidit, estic segur que algú, uns 80 metres abans, se m’avançaria.
afers interns 