Tag Archives: mare

77_dues tasses

publicat el divendres 3 octubre 2014

No podria suportar tindre un bessó exactament igual que jo, un germà univitel·lí d’idèntica aparença. Déu meu, quina tortura! Doncs ja m’ha costat prou arribar a acceptar el meu aspecte físic, com per haver-ho hagut de fer ‘contemplant-me’ contínuament, convivint amb algú clavat a mi (que almenys quan no et veus reflectit en un ‘clon’, no n’ets pas tan conscient de la pròpia estampa). I és que tal com sóc, no podria evitar d’observar-lo amb deteniment a cada ocasió per ressaltar-ne mentalment tots els seus (meus) defectes, fins al punt que li agafaria mania. Pitjor encara, segur que l’acabaria detestant profundament. És a dir, que m’acabaria odiant a mi mateix, víctima d’una espiral autodestructiva i autoinfringida que no sabria com aturar. O potser sí: només caldria eliminar un dels subjectes de l’equació… En qualsevol cas, i sense entrar en el dilema —gens baldí— de determinar qui dels dos seria la copia de l’altre, se’m faria insofrible compartir amb ell el mateix ADN, ja que precisament per aquest motiu perdria la condició d’únic i irrepetible. Quin horror! El meu ego no ho aguantaria! Sentiria la meva essència irremediablement diluïda en 2. Seria com perdre la meitat de la meva personalitat. Afortunadament no és el cas, tot i que estic segur que en algun racó del planeta existeix algú fotudament clavat a mi (tal·lós i amb la mateixa cara de babau), però a aquest algú és molt probable que mai me’l trobi pel carrer. En fi, la qüestió és que no tinc massa simpatia pels bessons; veure’n de junts em provoca certa angustia pel punt sinistre de contemplar dos paios aparentment indistingibles. Això sí, al podi de les meves fantasies eròtiques sempre hi haurà lloc per a un parell de formoses siameses sensualment idèntiques, ja siguin franceses, italianes, sueques, brasileres, colombianes, etc. Mmmmhh… Una relació d’amor-odi comparable a l’aversió que em pot provocar un pèl-roig en clara contraposició a l’atracció que em pot generar una pèl-roja. Però tornant al tema dels bessons, el problema, o més ben dit la mala noticia, és que la paternitat comporta engendrar criatures que no són altra cosa que una copia (millorada) de tu mateix, malaurada circumstància a la que tard o d’hora m’hi hauré d’enfrontar, que tot arriba. L’única esperança és que surtin a sa mare.

Anuncis

57_algú ho havia de dir

no publicat (inèdit!)

Ras i curt: ser mare està molt sobrevalorat. Però no em refereixo al fet en sí de ser mami, vull dir a donar a llum a una nova vida, sinó al fet d’actuar com a tal; que no és pas tan complicat. A més, total, això de portar una criatura al món només són 6 mesos d’embaràs —que els 3 primers no compten, ja que amb prou feines els noten— més un part que, gràcies a l’epidural, s’ha convertit en un mer tràmit. No com abans, que es paria a casa i amb l’única ajuda d’una esforçada llevadora, quatre tovalloles i una palangana d’aigua calenta. Però escolta tu, les mares d’avui et parlen com si elles fossin les primeres de la història que han tingut fills, donant-li una transcendència d’allò més exagerada. Hi ho dic amb coneixement de causa, que des de fa 3 anys les parelles dels meus amics de tota la vida estan immerses en un autèntic baby boom, del qual algunes ja van per la segona ronda, i del que, com sempre, els 3 ‘perles’ de la colla —de moment— en quedem al marge. Però tornant al que et deia, trobo que les mares primerenques no paren de posar-se medalles, convençudes que sense elles el pare no se’n sortiria pas. Però alhora es passen el dia queixant-se de que “ho han de fer tot” i de que no els queda temps per a res més, ni tan sols per a elles mateixes. Perquè de seguida que han parit, totes es lamenten que és molt dur ser mare, que cuidar al nadó és una gran responsabilitat i que la seva vida personal —per no parlar de la vida de parella— queda totalment monopolitzada pel nounat. Però si aquest es passa el dia dormint! I quan no, tenen a mitja família disposada a quedar-se amb ell tot un vespre per tal que puguin sortir a fer un mica de vida social. A més, disposen d’una llarga baixa maternal per poder-s’hi dedicar en cos i ànima, que al cap i a la fi és el seu fill, que a vegades en parlen com si fos un càstig diví. I jo em pregunto: com s’ho feien les mares d’abans, que tenien camades de com a mínim 7 fills? Doncs tot és qüestió d’organització i de mantenir la calma, que sinó els teus nervis s’acaben transmeten al bebè. I sí que els primers mesos del recent nascut poden arribar a ser terribles, amb anades i vingudes a l’hospital per còlics, excursions a la farmàcia de torn i nits en blanc, però un cop superat l’any, tot es pendent avall. Així que ja n’hi ha prou de victimisme (i sinó, com diu l’amic Monsarro, haver-ho pensat abans!), que amamantar-lo és l’única cosa que l’home no pot fer. Però sempre hi ha madrones disposades a oferir un bon parell de pits; i en cas de necessitat, també al sofert pare. Perquè de fet, el gran damnificat és ell, que de la nit al dia es veu relegat per darrera del nouvingut en quan a prioritats de la mare. Per tant, per mi el gran mèrit s’hauria d’atribuir al pare, que igualment ha de ‘patir’ a la criatura en qüestió, però que a més a més, ha d’aguantar estoicament a la histèrica de la mare en plena depressió postpart.