Tag Archives: mentida

83_hipòcrites (breu conte de Nadal)

publicat el divendres 2 gener 2015

Tothom menteix. I sempre es comença amb una senzilla i gairebé innocent mentida piadosa, una tàctica que inicialment et permet guanyar temps i defugir la crua realitat. Però tu necessites fer un canvi, passa que no t’hi veus amb cor. Així que temeràriament decideixes encadenar una mentida rere l’altre per tal d’evitar haver prendre la decisió, una manera com una altre d’amagar el cap sota l’ala. I evidentment, malgrat saps que més tard o més d’hora tot s’acabarà sabent, fas tot el possible per tal que l’engany no transcendeixi. Perquè mantenir-lo et suposa un repte que t’il·lusiona. Però quan ja portes massa temps bastint una impostura sobre l’altre, l’engany perd interès i ja no et motiva. De fet, comences a pensar que tothom és idiota per no descobrir-ho. O potser és que no estan preparats per assumir la veritat i per això no fan cap esforç per destapar-la. Però si ja has arribat fins aquí, ara no ho pots tallar de soca-rel. Has de continuar amb la gran mentida, a risc de convertir en inútil tot el treball anterior. Perquè un bon engany s’ha d’aguantar fins al final, fins a les últimes conseqüències. Així que no pots deixar de mentir. Però alhora desitges que algú et descobreixi per posar fi a l’enorme fal·làcia que has teixit, donat que agrairies molt t’alliberessin del teu propi engany. Al final, no anheles altre cosa que t’enganxin, sobretot perquè en el fons vols un reconeixement a la teva innoble tasca i que se’t valori l’habilitat d’haver estat enganyant a tot ‘quisqui’ durant tant de temps. Per això, mica en mica et tornes més confiat i descarat, com incitant a que algú se n’adoni d’una punyetera vegada. Però malgrat els teus esforços per fer saltar l’engany que a tu ja et sembla més que evident, els altres no es volen donar per al·ludits. És com si ja estiguessin habituats a l’engany. O pitjor encara, hi estan totalment conformes; doncs s’hi han construït tantes coses al seu voltant, que els implicats ja s’hi troben d’allò més còmodes. Perquè tots ho saben que els enganyes, que ningú és idiota! Però ja els està bé: així tothom pot fer el fals alegrement, sense retrets ni remordiments de consciència. Inesperadament, el teu engany inicial n’ha generat un munt de paral·lels i perpendiculars que sustenten la gran farsa en que s’ha convertit la teva vida.

Anuncis

42_problemes d’identitat

publicat el divendres 26 abril 2013

Malgrat no vaig gens sobrat d’autoestima, l’altre dia, arran d’un comentari casual fet sobre la meva persona (i dit per algú que em coneix molt bé), em vaig adonar que en el fons em crec molt millor individu del que en realitat sóc. Renoi! Aquella fou una revelació inesperada i terriblement colpidora.
Però és veritat: analitzant-me amb rigor i deteniment, se m’ha fet evident que tinc un altíssim concepte sobre mi mateix que no es correspon a la realitat, ni de bon tros (sense anar més lluny, llegeixo molts menys llibres dels que tenia assumits i consumeixo més televisió de la que juraria m’empasso). Encara que, de fet, segurament tothom es creu més guapo, més simpàtic i més intel·ligent del que és en veritat (i les mares hi tenen molt a veure, en això), però jo estava del tot convençut que en el meu cas no era pas així, sinó tot el contrari. Doncs resulta que no, no pas.
Però potser aquesta errònia percepció pròpia que tinc només és tracta d’un mecanisme natural del meu cervell per evitar caure en depressions i mirar de ser feliç; o bé és una subtil estratègia innata de la meva ment per arribar a convertir-me en qui m’agradaria ser traçant-me l’objectiu a assolir. Llàstima que moltes vegades aquest mateix —i autoimposat— aire de superioritat m’indueixi a relaxar-me i creure que ja tinc la feina feta, i per tant, a no seguir esforçant-me quan encara em queda un llarg camí per recórrer. De totes maneres, no acabo d’entendre com pot ser que tingui un altíssim concepte de mi mateix i alhora la meva autoestima sempre estigui 2 metres per sota de les rajoles que trepitjo, que malgrat a vegades pugui semblar un sobrat i un prepotent, a la mínima que grates, la gran façana que em construeixo s’enfonsa irremediablement… davant l’evidencia que sóc una gran mentida! Un frau majúscul!
Està clar, es tracta d’això! “¡Madre mía del amor hermoso!”. És com si portés anys interpretant un paper, fent-me passar per qui no sóc, vivint en un estat d’autoengany permanent i projectant una imatge fictícia, inventada, irreal! Hosti tu, quin desencís més gran… Em sento sabotejat pel meu propi intel·lecte!
Però sigui voluntària o involuntàriament (no ho tinc gens clar, la veritat), no hi ha cap dubte de que m’he creat un personatge. És més: aquest, mica en mica, s’ha anat apoderant de la meva essència i s’ha convertit en la personalitat dominant del meu ego, donat que gràcies al seu tarannà resolutiu, i sobretot, al seu encant impostat, resulta molt més interessant i seductor que l’autèntic Jaume.
S’ha de dir, però, que de moment no presento el símptoma inequívoc de que el personatge se m’ha cruspit definitivament, que és quan comences a parlar de tu mateix en 3a persona. Per tant, roman la possibilitat de revertir la situació i recuperar el meu jo original…
No hi ha volta de full: he de potenciar encara més al personatge per aconseguir que es mengi d’una vegada a la persona.