Tag Archives: menú del dia

44_“¿y qué hay de lo mío?”

article no publicat (censurat!)

El passat divendres 26 d’abril, a quarts de dues, entro a un conegut restaurant de Vilafranca on de seguida m’entaulen i em faciliten la carta amb el menú del dia.
De 1er dubto entre carpaccio o amanida, però de 2on tinc clar que serà sushi.
S’acosta la cambrera, em pren nota i s’emporta la carta. Llavors, aixeco el cap i albiro que a l’altre punta del local, casualment emmarcat pel portal que separa els 2 menjadors que conformen l’establiment, el desgraciat del Francesc Colomé Ferré (abans, 6Q Portes i Automatismes) comparteix taula amb una parella a qui de ben segur deu estar entabanant.
El molt estafador, 6 anys enrere em va cobrar 2 vegades la mateixa factura per la reparació d’un motor —que cada cop estic més convençut que en realitat no estava pas ‘cremat’— per import de 682,08 €; idiota de mi, al mes següent d’haver-la pagat, me la va girar altre cop pel banc —se suposa que per error— i al comunicar-li la incidència (tens uns dies de marge per rebutjar un rebut), em va demanar per favor que no li retornés per tal d’evitar-li les despeses, que en un parell de dies m’ho reintegraria al meu número de compte. Multitud de trucades més tard, sempre amb la promesa que l’endemà m’arribaria la transferència, encara segueixo esperant. Total, que des de llavors li havia perdut la pista; però d’ençà uns mesos, que el torno a veure voltar per Vilafranca.
Amb evident disgust, em plantejo canviar de taula per no haver de suportar el seu perfil hitchcocknià cada cop que alci la mirada. Massa tard: la cambrera ja em serveix l’estipulada copa de vi (negre) i té el detall de deixar-me l’ampolla.
A base d’alcohol i wasabi procuro oblidar-me del miserable porc malparit de gamma extra (diria que s’ha engreixat), però a les postres estic tant encès i tant fart de que quan coincidim pel carrer em miri amb indiferència, que decideixo que d’avui no passa que li recordi el deute pendent.
Oh i tant! Si ell té ‘jeta’, jo encara més! Sí senyor: m’alçaré i l’aniré a trobar a la seva taula. Però abans, medito com procedir: a) rebentar-li una ampolla de vi a la calba; b) estampar-li una cadira a l’esquena; o c) seure al seu costat i mirar de dialogar-hi amb falsa cordialitat… abans de passar a l’acció (a+b o b+a, tant fa). Inexplicablement, en l’últim instant em decanto per la darrera opció, així que ocupo sense contemplacions la cadira lliure a tocar del grandíssim cabró, qui es deixa acorralar amb evident cara de sorpresa (també la parella que l’acompanya), però em permet que li faci memòria del nostre ‘assumpte’. Passats 2 minuts eterns, em demana la paraula per precisar: “mira, t’he vist molt decidit i t’entenc perfectament, però és que jo em dic Santi i sóc fotògraf”.
I és veritat: vaig confondre la cara mig coneguda del Santi arran d’un taller fotogràfic que a finals de l’any passat es va organitzar a Miguel Torres, amb la cara ja gairebé desconeguda del mala peça del 6Q.

Anuncis

27_males vibracions

publicat el divendres 25 març 2011

Sempre m’ha agradat anar de restaurants (i a qui no?), encara que només sigui a fer un menú del dia. Però últimament no m’hi veuen gens; ja se sap, la crisis. A excepció de quan n’obren un de nou, com és el cas d’avui. Inaugurat fa tant sols 3 setmanes, és troba emplaçat en una masia del segle XVIII —perfectament reformada— que disposa de totes les comoditats actuals, amb múltiples menjadors i reservats de diferents mides (que abans deurien ser estances o habitacions) comunicats visualment amb la sala principal mitjançant uns grans finestrals oberts a les parets. És evident que s’ha respectat i potenciat la decoració original i, malgrat semblar una mica caòtic, és molt acollidor, amb tot de pòsters, plaques i anuncis vintage penjats a les parets, així com una multitud d’eines pretèrites, aparells obsolets i armes antigues. Malauradament, no he trobat ningú que m’hi pogués acompanyar, així que dinaré sol. Cap problema, ja hi estic avesat, però aprofitant la bona visió que tinc de gran part del local des de la discreta taula que m’ha tocat, m’entretindré observant la resta de comensals. Faig una primera llambregada general i em reconforta comprovar que no sóc l’únic que menja sol. Però realitzo una segona ullada amb més deteniment i confirmo que un d’aquests solitaris m’inquieta, el que tinc a la banda esquerra. No sabria ben bé com definir-ho, però hi ha quelcom sinistre en ell que em crida poderosament l’atenció. Malgrat em queda bastant lluny i no l’acabo de distingir bé —fot 8 mesos que m’hauria d’haver graduat les ulleres!—, l’analitzo quiet i dissimuladament. Guaita’l! Sembla un dolent de pel·lícula, però dels ‘bons’, vull dir un “malo” d’aquells freds i calculadors, refinadament educats però també una mica salvatges quan cal; dels que no alcen mai la veu ni s’esveren en situacions límit, amb un gran auto-control i plena confiança en si mateixos; d’aquells que si ha de torturar algú per fer-lo xerrar, abans li explicarà, amb tot luxe de detalls, com es desenvoluparà la situació, de tal manera que molt probablement no li caldrà emprar la violència; però en cas de veure’s obligat a utilitzar les seves ‘eines de bricolatge’, ho faria amb la màxima elegància i distinció: al compàs de música clàssica. És el típic que d’entrada et semblaria una persona inofensiva, aquell de qui arribat el dia en que es descobrís alguns dels seus crims horribles, els veïns dirien allò de “no ho hagués dit mai, era una jove ben normal”. Però jo l’he calat de seguida: és un psicòpata en potència, aparentment integrat a la societat. Clar que avui dia qualsevol sembla estar a 1 sol pas de protagonitzar el seu particular “un dia de furia”. També ho podria ser el teu comptable, probablement trastocat de tant mirar de fer quadrar els teus números, o el que tens ara mateix al costat, o fins i tot la teva parella… Però espera, ara que m’hi fixo bé, aquest individu em recorda algú… Hòstia! Però si sóc jo, reflectit en un gran mirall de peu clavat a la paret!