Tag Archives: mercenaris

22_ànima de franctirador

publicat el divendres 22 octubre 2010

Diuen que en èpoques de crisi toca reciclar-se, reinventar-se, però el que no m’hauria imaginat mai és que acabaria formant part d’una tropa de mercenaris, i a sobre, totalment subvencionats per l’estat. Això sí, desprès de superar amb èxit una llarga i rigorosa selecció entre centenars de candidats a la plaça, fins a quedar-ne només 15. Un grup reduït, però bastant heterogeni i multicultural, d’homes d’acció i dones guerreres (sí, també n’hi han) que compartim una mateixa —diguem-ne— ‘afició’, comandats per un ex-militar xilè de mirada severa, cap rapat i ampli historial bèl·lic a les espatlles. Iniciada fa 1 mes, la nostra formació consta d’una bona instrucció teòrica tres cops per setmana, amb constants demostracions i exercicis pràctics, més 3 o 4 ‘sortides lúdiques’ mensuals. L’objectiu final és convertir-nos en uns bons professionals; ràpids, eficaços i solvents, capacitats per acomplir qualsevol missió que ens proposin. Per aquest motiu, se’ns ensenya tant la utilització de l’arma curta en el cos a cos, com la del teleobjectiu (la meva especialitat) en dispars de precisió a llarga distancia, escollint l’arma més adequada per cada situació i calibrant-la correctament tenint en compte les circumstancies ambientals, especialment la llum, els reflexos i les ombres, controlant la respiració en tot moment per poder mantenir el pols i a saber esperar l’instant decisiu per disparar. Sobre el terreny, també dediquem especial atenció a no deixar cap rastre de les nostres accions, a esborrar qualsevol traça que ens pugui delatar, a ser metòdics i ordenats, però alhora sent creatius i sense perdre la nostre vessant més artística. I tot això, malgrat que no utilitzem l’última tecnologia ni els equips més avançats del mercat. Però tot arribarà. A mi, particularment, m’agraden les ‘sortides d’esbarjo’ que fem. Sempre s’inicien amb un reagrupament en un lloc prèviament assenyalat i a l’hora indicada, on l’instructor ens encomana les diferents tasques a realitzar en un temps limitat. Al principi eren objectius assequibles, però mica en mica les missions es van complicant i la dificultat augmenta. Normalment actuem en petits grups o de forma individual, pentinant la zona escollida, sempre sota l’atenta mirada del nostre caporal. Després de cada treball de camp repassem amb detall tots els objectius assolits, valorant la tasca dels companys i aportant noves idees o solucions. De moment encara no hem sortit del país, però ben aviat espero realitzar missions internacionals: sento que he nascut per fer aquesta apassionant feina que em fa sentir realitzat. Malauradament, en el transcurs d’aquest últim mes hem tingut 2 baixes que han minat lleugerament la moral de la tropa. Però bé, és una situació que tots teníem assumida i ens hi resignem. En fi, a finals d’any acabo la formació, i per llavors ja m’hauré convertit en un bon professional de la fotografia i el Photoshop.

Anuncis

06_problemes de liquiditat

publicat el divendres 18 setembre 2009

A vegades penso que m’he equivocat de negoci, especialment ara que estem/estic en crisi, i començo a tenir la desagradable sensació que per més hores que treballi no aconseguiré sortir-ne. Potser m’hauria de dedicar a temes més lucratius, com el tràfic d’armes o de drogues. Llàstima que siguin il·legals i amorals. Però fa temps que hi dono voltes i em sembla que ja he trobat la solució: una empresa de sicaris a sou. Bé, tampoc és legal ni ètica, però encoberta sota l’aparença d’una petita serralleria metàl·lica (de baranes, escales, tancaments, etc.) especialitzada en muntatges i manteniments, almenys ho semblaria, a part de donar-me el gran avantatge sobre la competència de poder operar a plena llum del dia i sense cridar l’atenció. Els meus homes, com a suposats operaris d’aquesta empresa fantasma, tindrien total llibertat de moviments i amb les armes sempre a punt, ocultes dins la caixa d’eines. Ja me l’imagino. Es lloga una nau industrial en un polígon apartat i s’hi munta un petit taller, gens sofisticat, amb només la maquinaria i les eines imprescindibles per donar l’aparença. També hi condiciones unes oficines a l’altell (amb sala polivalent d’interrogatoris-tortura inclosa) i compres un parell de furgonetes de segona mà ben equipades. El nom és important, ha de ser potent i senzill alhora, quelcom que de manera subtil doni a entendre que els meus homes son autèntics guerrers, i arribes a la conclusió d’anomenar-la APATXE. Reclutes mercenaris internacionals que busquin una vida més tranquil·la i ordenada: per exemple, un israelià ex-agent del Mosad i un paramilitar sud-americà, i per a determinades missions, llogues els serveis d’un parell d’ucrainians expulsats de l’exèrcit per raons que no venen al cas. Sota identitats falses, els tens en nòmina i amb un contracte fix (més extres, és clar), tot perfectament legal. Els donaria un mínim de formació en matèria de manyà, lo just per poder realitzar feinetes per la família o els amics i no despertar sospites. Jo em dedicaria a la part d’intel·ligència i logística: establir contactes, rebre els encàrrecs, dissenyar i preparar les missions, controlar-ne l’execució i, ocasionalment, la tasca de franctirador. L’oferta de serveis seria prou amplia, des d’intimidacions, extorsions i segrestos exprés, fins a simulació d’accidents fatals i assassinats. Dels inicials petits encàrrecs per a constructors i mafiosos de baixa volada, s’aniria progressant amb el clar objectiu d’acabar treballant per organitzacions internacionals, i amb una mica de sort, per algun departament secret del govern que, en cas de dificultats, em garantís immunitat. Qui sap si no n’hi ha alguna de tribu d’indis operant ja al nostre territori… No, si d’idees no me’n falten, el problema és que em sobra integritat moral per deixar de treballar honradament per guanyar un sou amb el que he de malviure els últims 26 dies de cada mes.