Tag Archives: misèries

63_un bon diagnòstic ressol mig problema

publicat el divendres 7 març 2014

Totes les persones d’aquest planeta tenim algun habilitat exclusiva que ningú més posseeix, alguna raresa que ens fa extraordinaris. Totes, sense excepcions; ara, la gran dificultat és descobrir-la (a temps). I molt més difícil encara, és treure’n un profit (econòmic). En el meu cas, he arribat a la conclusió que el meu talent inusual és una mirada escrutadora especialitzada en detectar incoherències i errors allà on vagi; una irrefrenable fixació que manifesto en tot moment —sovint, de forma inconscient— i que, a base de practicar, ja resulta gairebé infalible. Però precisament per culpa d’aquest innat afany perfeccionista que em persegueix arreu, no me’n puc estar d’analitzar-ho tot contínuament, fins a l’extrem d’obsessionar-m’hi. Així que la meva peculiar singularitat és en realitat una maledicció, ja que m’impedeix gaudir de les coses amb plenitud: sempre hi trobo alguna pega. Puc entrar a qualsevol lloc i amb uns pocs segons en tinc prou per detectar què sobra, què falta, qui fa nosa (per norma, el/la que mana) i qui és imprescindible (per norma, el/la que cobra menys). Res s’escapa al meu ull clínic, res passa per alt al meu ‘escàner’ visual; que sóc observador de mena i un maniàtic dels petits detalls reveladors, atributs que sumats a la meva memòria fotogràfica, donen també una excepcional perícia a detectar canvis, per ínfims que siguin. A més a més, una intuïció ‘educada’ i un fi olfacte em resulten d’allò més útils per confirmar certes primeres impressions. Però sens dubte, haver cursat estudis de disseny (industrial) m’ha ajudat a desenvolupar un sensibilitat especial vers tot allò que m’envolta, i sobretot, a mirar-m’ho sempre des de l’òptica del dissenyador: replantejar-s’ho tot constantment i no donar res per suposat. I bé, sempre m’ha agradat això de ‘rajar’ dels altres sense contemplacions, sovint procurant que sigui (o que sembli) una crítica constructiva, però quan no, deixant-me endur pel simple plaer de desballestar algú —o quelcom— amb cruel i sagnant eficàcia. Però tal com he dit al principi, el gran repte es treure’n un rendiment, del teu talent específic. I sí, tothom t’afirma i et reafirma que desitja millorar, però a ningú li agrada que posin en evidència les seves misèries amb brutal sinceritat, i que a sobre, li pretenguis cobrar.

Anuncis

40_mirar-se el melic

publicat el divendres 22 març 2013

Suposo que es deu al fet que m’he guanyat la —merescuda— fama de persona assenyada que sap escoltar als altres, una virtut molt poc habitual avui en dia, però trobo que últimament tothom se n’aprofita molt d’aquesta faceta meva. I és que cada cop que quedo amb algú per fer un beure i conversar una estona, massa sovint acabem parlant exclusivament d’ell/a i dels seus problemes, com si no hi haguessin més temes de conversa al món. Pitjor encara: fins al cap de mitja hora llarga de bombardejar-te amb la seves gestes i miracles, no et deixen anar un “i-tu-què-tal?”, dit només per pura cortesia, perquè no es noti massa que són uns egòlatres insensibles i curts de mira; però a la que els comences a respondre, de seguida et tallen per seguir amb les seves històries com si res, obviant fredament les teves paraules. Quins collons… A sobre, n’hi ha que després et recriminen que “ets massa reservat”, que “no dius mai res, tu” o que “ets molt tímid, saps?”. I jo penso: “la mare que et va!”.
Potser és per la creixent influència de les omnipresents xarxes socials, on qualsevol s’anima a publicar —de forma gairebé obscena— tots els detalls de la seva existència, que s’ha perdut el pudor a exposar les pròpies misèries; però senzillament, no l’acabo d’entendre aquesta dèria —cada cop més acusada— que té la gent per comentar-te les seves ‘neures’ a les primeres de canvi, encara que no vinguin al cas. És com si tinguessin una creixent necessitat d’exposar la seva vida privada i les seves intimitats al primer que passa (ja sigui torturant-te en viu i en directe o bé mitjançant blogs, perfils al Facebook, al Twitter, etc.), com esperant un reconeixement o una aprovació, potser degut a que cada cop estem més connectats però alhora en sentim més aïllats.
Però sobretot m’empipa la facilitat que tenen alguns per omplir-se la boca amb les seves —presumptes— excel·lències i bondats, parlant a tota hora de si mateixos en un desmesurat afany exhibicionista, sempre donant-se gran importància i assumint que no hi ha res més important que les seves vivències. Si, em refereixo a aquells que de seguida t’atabalen amb les seves tonteries i que a la mínima excusa es creuen ‘obligats’ a confessar-te les seves (obscures) interioritats i (mals) pensaments. I tu penses: “però que t’he preguntat pas res, jo?”. O més ben dit: “que potser tinc cara de que m’importi el més mínim?”.
I aquí volia arribar: a part que a mi em fot molta mandra això de practicar l’autobombo, trobo que és de pèssima educació centrar la conversa estrictament en un mateix. És més: no m’agrada gens —gens ni mica— xerrar sobre mi i els meus conflictes, que jo i el meu ego cabem a la mateixa sala de concerts sense cap mena de problema. Això sí, odio tan parlar de mi com m’entusiasma escriure sobre la meva persona i les meves cabòries, que no per casualitat aquesta columna d’opinió s’anomena afers interns.