Tag Archives: mòbil

68_fomentant el comerç local

no publicat (inèdit!)

Aviat farà una setmana, i com cada tarda d’ençà principis d’any, m’arribo a l’oficina compartida —on disposo d’un escriptori a mitja jornada per 120 € mensuals, serveis inclosos— i em trobo al coworker Andreu al seu lloc habitual, absort rere el seu portàtil Vaio. Abans de res, i força intrigat, li pregunto si eren seves les claus de cotxe que ahir al vespre un veí va trobar en un dels empits dels dos grans finestrals que conformen la façana del despatx, un a cada banda de la porta d’entrada, doncs hi acostuma a seure sovint per fumar-se una cigarreta i va coincidir que quan el veí me’n va alertar jo estava sol i ell havia sortit a donar un tomb, del qual encara no n’havia tornat quan vaig marxar cap a casa. De seguida em confirma que sí, que moltes gràcies, però el pitjor de tot és que al retornar a l’oficina i trobar la meva nota amb les claus —les quals fins llavors no havia trobat a faltar—, es va adonar que tampoc duia el mòbil a sobre. Immediatament agafa el telèfon fix del despatx i es truca a sí mateix amb l’esperança que algú contesti. Però res, ningú l’agafa, així que 4 trucades més tard ho deixa estar. Angoixat, recapitula què ha fet i on ha anat l’última mitja hora, i s’adona que només ha fet una única parada a comprar queviures en un ‘badulaque’ regentat per magrebins o pakistanesos, no ho sabria precisar. Sense perdre temps, surt disparat del despatx i segueix exactament la mateixa ruta fins al mencionat establiment. Un cop allà, s’adona que disposen de càmeres de seguretat, així que a part de comentar-li a l’encarregat que ha perdut el seu smartphone Samsung Galaxy Note II amb una funda rígida a joc, pel qual en va pagar 500 €, també li demana de revisar les gravacions per comprovar si se l’ha deixat allí. Molt amablement, l’home recupera en pantalla l’instant de la seva compra, però en cap moment es veu que dugui l’aparell a sobre. Preocupat per la pèrdua del seu client, li ofereix el seu mòbil per trucar al telèfon extraviat, però altre cop sense resposta. Capcot, l’Andreu li agraeix el seu interès i torna al despatx convençut de que ja no li resta altre opció que anar als Mossos d’Esquadra a posar la denuncia pertinent. Però abans fa una última i desesperada trucada des del fix, i llavors sí, li contesta una dona d’avançada edat que feinada té a despenjar. No sense esforç, el cas és que al final va aconseguir recuperar-lo, doncs aquesta senyora també era una veïna que al passar per davant l’oficina s’havia trobat l’aparell oblidat a l’empit, el qual s’havia endut cap a casa seva a l’espera que algú el reclamés (curiosament, no s’havia fixat en les claus de cotxe que hi deuria haver just al costat). Però quan l’Andreu pensava que la seva odissea havia arribat a la fi, la dona li etziba amb posat greu: “però aquest telèfon no és teu, que ja m’ha trucar un tal ‘Moha’ per reclamar-lo i hem quedat que demà li portaré a la seva botiga”.

45_porca misèria

no publicat (inèdit) [article escrit a mitjans 2011]

Amb l’objectiu d’unificar la meva formació universitària en disseny industrial amb la meva (dilatada) experiència com a gerent (i propietari) de la ja extinta Sioux Industrial sl, i per tal de millorar el meu futur laboral, a finals del 2010 se m’acut la feliç idea d’apuntar-me a la 1era edició del postgrau en Design Management (o gestió del disseny) que organitza la UPC School de Barcelona. Un cop formalitzada la matrícula pertinent, és a dir, pagats els 4.150 euros que costa la broma, ja només em resta atendre totes les classes per obtenir el títol, que donat aquest postgrau està enfocat a persones que treballen, s’imparteixen els divendres de 17 a 22h i els dissabtes de 9 a 14h. Doncs ja em veus, als 10 anys d’haver acabat la carrera, agafant altre cop el tren per anar i tornar de Barcelona, un tram de tot just 50 km que, a aquestes alçades del segle XXI, encara comporta 1 hora de viatge. És molt lamentable! Però el pitjor de tot són els múltiples despropòsits que he d’aguantar en cada trajecte i que sofreixo en 4 franges horàries ben diferents. Afortunadament, ja només resta un mes de classe, però cada dia se’m fa més difícil de suportar, això de viatjar en tren. I és que ja n’estic fart de la quantitat de gent que fot pudor i que per norma tenen la mania de seure a prop meu. Sembla mentida que no en siguin conscients de la pròpia pestilència, la qual s’incrementa a mesura que s’acosta l’estiu. Però no només la pudor a suor corrompuda se’m fa intolerable: també la de ‘fritanga’ i altres olors igualment ‘exòtiques’ em resulten especialment desagradables. I ja sigui els divendres a la nit o els dissabtes pel matí, tampoc és gaire difícil coincidir amb borratxos que en el millor dels casos s’adormen i no t’atabalen amb dissertacions filosòfiques sobre els valors de l’amistat. Però considero molt pitjors els sorollosos “pandilleros-latinos-de-tres-al-cuarto” que es creuen els putos amos del planeta, els reis del mambo, generalment acompanyats d’unes ‘petardes’ insofribles que massa sovint vesteixen com professionals de l’amor tarificat. Per no mencionar el creixent nombre de babaus que es pensen que el seu mòbil és un discoteca o les ties idiotes que no saben estar-se callades i que es passen el trajecte fent trucades a tot ‘quisiqui’ per parlar a crits de les més absolutes nimietats. Però sobretot n’estic fart dels imbècils que s’amaguen entre vagons per fumar tabac i/o maria, i que acaben deixant tot el puto vago contaminat. Per últim, esmentar la moda de posar els peus sobre el seient del davant, practicada per des de un parell de ‘pijes’ de poble que han anat tot el matí de shopping pel centre de Barcelona només per sentir-se realitzades, fins a saltimbanquis ‘pijosos’ amb gossos encara més ‘piojosos’, que els de seguretat amb prou feines es deixen veure. Doncs amb tot aquest panorama, a sobre, pretenen que pagui el bitllet? Va home vaaaa!!!

18_el noi que somiava amb…

publicat el divendres 23 juliol 2010

Quan m’avorreixo molt, per distreure’m una mica i alhora com a repte personal, a vegades senzillament pujo al cotxe i condueixo sense rumb per carreteres comarcals, fins que s’acaba la poca gasolina que acostumo a dur al dipòsit. Llavors, com que el mòbil i els papers de l’assegurança m’obligo a deixar-los a casa, m’he d’espavilar a buscar ajuda establint nous contactes socials, alguns de força interessants. Doncs diumenge passat era un d’aquests dies. Bé, en realitat la meva intenció era anar a passar el matí a la platja, però al veure’m incapaç de trobar-hi aparcament sense haver de pagar, vaig decidir continuar tombant per aquelles revirades carreteres de costa. En una d’aquestes es va parar el meu Audi, afortunadament a pocs metres del que semblava una antiga masia de pagès restaurada —amb molt bon gust— com a 2a residencia de luxe. Com que la via era molt estreta no em va quedar més opció que empènyer el cotxe fins a la gran esplanada de l’entrada abans de poder trucar al timbre. Al cap d’una bona estona en surt una jove mulata amb poca roba i aspecte d’acabar-se de llevar, fet que em sorprèn gratament. Veient la seva cara de ‘guiri’ jo ja em presento en anglès i miro d’explicar-li el motiu de la meva inesperada visita, però ella simplement m’invita a passar cap a dins. Continuo parlant mentre la segueixo embadalit a través de la mansió, travessant diferents sales i menjadors fins arribar a la cuina, on em serveix un vermut blanc que accepto encantat. Acte seguit em guia fins a la gran porxada de la façana posterior i descobreixo que no està sola: 4 noies més de pell blanqueta prenen el sol en gandules a tocar de l’aigua d’una piscina. Resulta que totes son universitàries holandeses que han vingut a passar un mes de vacances i em comenten que estan molt avorrides. I jo penso: què m’heu d’explicar a mi… De seguida m’hi faig amic, sembla que els he caigut en gràcia, i al 3er Martini ja m’he posat el banyador i jugo a pilota dins la piscina. amb les 4 rosses en topless, mentre la mulata prepara el dinar. Quan ens crida a taula procuro ser l’últim a sortir de l’aigua, que un no és de pedra. Mengem i bevem amb alegria fins a mitja tarda, quan 3 d’elles es retiren a dormir una becaina. Als 20 minuts l’amfitriona i l’altra rossa em proposen d’anar a fer una ‘migdiada’ junts. La hòstia! Avui és el meu dia de sort! Un cop a l’habitació, i a punt d’entrar en matèria, m’informen a traïció que aquest és el 3er estiu que lloguen la casa per guanyar diners fent d’acompanyants de luxe i així pagar-se la universitat. També que la tarifa bàsica son 500 euros, però que m’ofereixen quedar-m’hi a un 2×1. Tant a prop i alhora tant lluny: a l’únic bitllet que tinc a la cartera només li faltaria un maleït zero. Abans d’acomiadar-me almenys em van deixar trucar al RACC, que mitja hora més tard em feia arribar un bidó de benzina. Si arribo a tenir una caixa de llumins…