Tag Archives: mosad

28_estic molt indignat!

publicat el dijous 21 abril 2011
Nota de lectura: a qui el conegui, que s’imagini el següent text amb la veu del Mohammed Jordi, personatge del programa La Competència (Rac1).

Estimats amics… Però què està passant!!?!??! Perquè la meva vida és tant insípida, avorrida i monòtona?!? Perquè no és una successió constant d’explosions, ties bones i persecucions?!? On són l’èxit i la fama que ja m’hauria d’haver guanyat? Quan m’arribarà el reconeixement i la glòria que em mereixo? (bé, si he de ser franc, em conformaria només amb l’èxit i la glòria, que la ‘visibilitat’ que comporten la fama i el reconeixement és molt empipadora). Però què ha passat amb l’espiral d’emocions i d’acció trepidant que se suposa hauria de ser el meu dia a dia?!? N’estic fart! No ho puc suportar més! Excepte per ínfims i puntuals moments de felicitat, la resta de la meva existència és una acumulació de desenganys i despropòsits!! No em passa mai res destacable o mínimament engrescador. Ningú espera que salvi el planeta cada setmana o que eviti un atemptat contra el president en només 24 hores. No sóc membre de l’MI6, no treballo per de la CIA, no sóc un agent secret del Mosad ni tampoc m’han reclutat les unitats especials de l’exèrcit. Però el més fotut de tot és que no puc sortir de casa armat amb el meu AK-47 (Kalàshnikov) per resoldre ‘petits conflictes diaris’, com ara liquidar zombies… Perquè a la meva vida no hi ha zombies!!! (bé, sí que n’hi han, però no del tipus ‘morts vivents’). Per no haver-hi, ni tant sols hi ha ninjes assassins que m’intentin matar cada dos per tres!!! (només Crisis Ninja). Però com puc suportar la meva existència amb tantes carències?!? Com puc continuar vivint així?!? Com és possible que a aquestes alçades encara segueixi compartint pis amb sis compatriotes més, quan hauria d’estar vivint jo sol en un impressionant loft de 1.500 m2 amb muntacàrregues industrial en comptes d’ascensor?!? Perquè no disposo d’un apartament a la platja i d’una casa a la muntanya? O pitjor encara, perquè cada matí quan surto al carrer no em veig assetjat per espectaculars MILF’s, imponents ebonies o sensuals barely legals amb la clara intenció d’enllitar-se amb mi? És que no tinc dret a fornicar cada dia del món?!? Qui és el malparit que s’està beneficiant les 7 dones que per estadística em pertoquen? No hi ha dret! Això és del tot intolerable!!! Les meves amigues no són strippers de moral distreta o madams d’alt standing, no vaig de vacances per ses illes en un veler ben acompanyat de noies maques, no em passo les nits rodejat de velinas en festes exclusives, no toco en una banda de jazz, no practico el paracaigudisme ni viatjo als racons més increïbles del planeta. És que no m’ho mereixo pel sol fet d’haver nascut quan ningú m’esperava? A qui ho he de reclamar tot això?!? Com a consumidor, sempre he fet tot allò que se m’ha demanat… I més! Però no n’he rebut mai la recompensa esperada. Cabrons!! Als Estats Units ja els hauria fotut una demanda “que-te-cagas”, però ara en aquest país molts jutjats no tenen pressupost ni per comprar paper on redactar sentències!!! És molt trist…

Anuncis

06_problemes de liquiditat

publicat el divendres 18 setembre 2009

A vegades penso que m’he equivocat de negoci, especialment ara que estem/estic en crisi, i començo a tenir la desagradable sensació que per més hores que treballi no aconseguiré sortir-ne. Potser m’hauria de dedicar a temes més lucratius, com el tràfic d’armes o de drogues. Llàstima que siguin il·legals i amorals. Però fa temps que hi dono voltes i em sembla que ja he trobat la solució: una empresa de sicaris a sou. Bé, tampoc és legal ni ètica, però encoberta sota l’aparença d’una petita serralleria metàl·lica (de baranes, escales, tancaments, etc.) especialitzada en muntatges i manteniments, almenys ho semblaria, a part de donar-me el gran avantatge sobre la competència de poder operar a plena llum del dia i sense cridar l’atenció. Els meus homes, com a suposats operaris d’aquesta empresa fantasma, tindrien total llibertat de moviments i amb les armes sempre a punt, ocultes dins la caixa d’eines. Ja me l’imagino. Es lloga una nau industrial en un polígon apartat i s’hi munta un petit taller, gens sofisticat, amb només la maquinaria i les eines imprescindibles per donar l’aparença. També hi condiciones unes oficines a l’altell (amb sala polivalent d’interrogatoris-tortura inclosa) i compres un parell de furgonetes de segona mà ben equipades. El nom és important, ha de ser potent i senzill alhora, quelcom que de manera subtil doni a entendre que els meus homes son autèntics guerrers, i arribes a la conclusió d’anomenar-la APATXE. Reclutes mercenaris internacionals que busquin una vida més tranquil·la i ordenada: per exemple, un israelià ex-agent del Mosad i un paramilitar sud-americà, i per a determinades missions, llogues els serveis d’un parell d’ucrainians expulsats de l’exèrcit per raons que no venen al cas. Sota identitats falses, els tens en nòmina i amb un contracte fix (més extres, és clar), tot perfectament legal. Els donaria un mínim de formació en matèria de manyà, lo just per poder realitzar feinetes per la família o els amics i no despertar sospites. Jo em dedicaria a la part d’intel·ligència i logística: establir contactes, rebre els encàrrecs, dissenyar i preparar les missions, controlar-ne l’execució i, ocasionalment, la tasca de franctirador. L’oferta de serveis seria prou amplia, des d’intimidacions, extorsions i segrestos exprés, fins a simulació d’accidents fatals i assassinats. Dels inicials petits encàrrecs per a constructors i mafiosos de baixa volada, s’aniria progressant amb el clar objectiu d’acabar treballant per organitzacions internacionals, i amb una mica de sort, per algun departament secret del govern que, en cas de dificultats, em garantís immunitat. Qui sap si no n’hi ha alguna de tribu d’indis operant ja al nostre territori… No, si d’idees no me’n falten, el problema és que em sobra integritat moral per deixar de treballar honradament per guanyar un sou amb el que he de malviure els últims 26 dies de cada mes.