Tag Archives: mossos d’esquadra

68_fomentant el comerç local

no publicat (inèdit!)

Aviat farà una setmana, i com cada tarda d’ençà principis d’any, m’arribo a l’oficina compartida —on disposo d’un escriptori a mitja jornada per 120 € mensuals, serveis inclosos— i em trobo al coworker Andreu al seu lloc habitual, absort rere el seu portàtil Vaio. Abans de res, i força intrigat, li pregunto si eren seves les claus de cotxe que ahir al vespre un veí va trobar en un dels empits dels dos grans finestrals que conformen la façana del despatx, un a cada banda de la porta d’entrada, doncs hi acostuma a seure sovint per fumar-se una cigarreta i va coincidir que quan el veí me’n va alertar jo estava sol i ell havia sortit a donar un tomb, del qual encara no n’havia tornat quan vaig marxar cap a casa. De seguida em confirma que sí, que moltes gràcies, però el pitjor de tot és que al retornar a l’oficina i trobar la meva nota amb les claus —les quals fins llavors no havia trobat a faltar—, es va adonar que tampoc duia el mòbil a sobre. Immediatament agafa el telèfon fix del despatx i es truca a sí mateix amb l’esperança que algú contesti. Però res, ningú l’agafa, així que 4 trucades més tard ho deixa estar. Angoixat, recapitula què ha fet i on ha anat l’última mitja hora, i s’adona que només ha fet una única parada a comprar queviures en un ‘badulaque’ regentat per magrebins o pakistanesos, no ho sabria precisar. Sense perdre temps, surt disparat del despatx i segueix exactament la mateixa ruta fins al mencionat establiment. Un cop allà, s’adona que disposen de càmeres de seguretat, així que a part de comentar-li a l’encarregat que ha perdut el seu smartphone Samsung Galaxy Note II amb una funda rígida a joc, pel qual en va pagar 500 €, també li demana de revisar les gravacions per comprovar si se l’ha deixat allí. Molt amablement, l’home recupera en pantalla l’instant de la seva compra, però en cap moment es veu que dugui l’aparell a sobre. Preocupat per la pèrdua del seu client, li ofereix el seu mòbil per trucar al telèfon extraviat, però altre cop sense resposta. Capcot, l’Andreu li agraeix el seu interès i torna al despatx convençut de que ja no li resta altre opció que anar als Mossos d’Esquadra a posar la denuncia pertinent. Però abans fa una última i desesperada trucada des del fix, i llavors sí, li contesta una dona d’avançada edat que feinada té a despenjar. No sense esforç, el cas és que al final va aconseguir recuperar-lo, doncs aquesta senyora també era una veïna que al passar per davant l’oficina s’havia trobat l’aparell oblidat a l’empit, el qual s’havia endut cap a casa seva a l’espera que algú el reclamés (curiosament, no s’havia fixat en les claus de cotxe que hi deuria haver just al costat). Però quan l’Andreu pensava que la seva odissea havia arribat a la fi, la dona li etziba amb posat greu: “però aquest telèfon no és teu, que ja m’ha trucar un tal ‘Moha’ per reclamar-lo i hem quedat que demà li portaré a la seva botiga”.

62_beneït karma

no publicat, inèdit! (escrit a mitjans 2009)

Un dia feiner qualsevol, a primera hora del matí. Surto de casa, agafo l’ascensor i baixo al pàrquing. Pujo al meu Audi, introdueixo la clau al contacte i desperto els 150 cv del seu motor per dirigir-me a la rampa de sortida. Un cop allí, premo el botó del comandament a distància i espero a que s’obri la porta automatitzada. De moment, cap problema. Però a partir d’aquí, comença el drama de cada dia. Només trepitjar l’asfalt, una furgoneta mal estacionada em priva d’una bona visió per incorporar-me al trànsit i per poc no m’emporto per davant a un ciclista amb sa filla de paquet. Seguidament, un baden de dimensions grotesques m’obliga a franquejar-lo diagonalment per no rascar els baixos del meu estimat GTI. A continuació, segueixo recte fins a trobar la primera de les 72 rotondes que em resten per arribar a destí. Un cop rodejada, m’incorporo a la carretera d’accés al centre de la vila, que malgrat travessar tota la ciutat és una pèssima idea, molt pitjor resulta agafar la sobresaturada variant que no m’estalviaria gaire temps. Abans, però, he de passar per la flamant quatri-rotonda que s’han empescat els de l’Ajuntament. I ara sí, primer semàfor… i primera “L” davant meu!: una mossa que amb prou feines hi guipa per sobre el volant. Però perquè c****** s’han de fotre pel centre en hores punta, els de l’autoescola? A sobre, per culpa d’unes obres, m’he de desviar de la ruta habitual i girar cap a l’esquerra, sense més opció que seguir la “L”(erda). A 20 per hora arribem al segon semàfor, un que ara resulta del tot inútil des de que van tallar un dels carrers de l’encreuament. Però ningú amb ‘competències’ s’hi ha fixat, encara; “¡mucho suponer!”. Per sort, la nena segueix recte i em deixa via lliure per girar a mà dreta i encarar el següent semàfor, el pitjor de tot el recorregut: arran de l’última reforma que s’hi ha realitzat, els carrils —un per girar a la dreta i l’altre per fer-ho a l’esquerra— han quedat massa estrets. Com no, el ‘capullu’ que tinc al costat es pensa que porta un tràiler de 18 rodes i necessita envair gran part del meu carril per girar a l’esquerra amb la seva merdeta d’utilitari; t’asseguro que el dia que descobreixi la tómbola on reparteixen els carnets, l’hi calo foc! Continuo per la gran avinguda, ara semipeatonal i amb passos de vianants cada 50 metres, on has d’anar amb molt de comte amb les molt inconscients mares primerenques que, abans de creuar elles, primer et treuen tot el cotxet al mig de la calçada. Quan finalment enfilo la carretera comarcal que m’ha de dur al poblet on treballo, de seguida topo amb, no un, sinó dos! cotxes d’autoescola, que em priven de guanyar temps prement l’accelerador fins baix (com faig cada matí). Però un a punt d’arribar a ‘puestu’, m’adono que ells precisament m’han estalviat una de les sancions per excés de velocitat que reparteix una parella de mossos d’esquadra a peu de carretera.

25_un mal dia el té qualsevol

publicat el divendres 28 gener 2011

Diuen que amb la consolidació dels e-mails s’està condemnant el correu ordinari a la seva desaparició. Doncs… Això és mentida! Tot és degut a les poques ganes de treballar del personal que atén a les oficines de correus (almenys a la meva, Vilafranca). No pot ser que t’estiguis mitja hora fent cua per comprar 4 segells, recollir un certificat (multa de trànsit, segur) o enviar un trist paquet. I tu allà, perdent el temps com un idiota, perquè només hi pots anar a les hores punta. Això sí, han ampliat horaris i han instal·lat un “su turno” a l’entrada que t’evita discussions amb els altres usuaris. Però precisament arran d’aquestes comoditats, els de finestreta encara s’ho prenen amb més calma, ben protegits darrera vidres blindats, que allò sembla un búnquer. Afortunadament, sempre hi ha un punt dèbil: la porta lateral d’accés que només obren en cas d’estricta necessitat, com quan t’han de lliurar un paquet massa voluminós per entregar-lo mitjançant el calaix giratori. És llavors quan un aprofita per increpar al funcionari de torn i fer-li constar la ineficàcia del servei. Inesperadament, en comptes d’una disculpa, reps el seu menyspreu (“¡Craso error!”), però abans que torni a tancar la porta aconsegueixes interposar-hi el peu per recriminar-li la seva actitud, que ara remata amb amenaces; així que d’una empenta obres la porta i t’encares amb ell —i els seus companys, que el defensen— en una acalorada discussió. Les paraules gruixudes van en augment, fins que, no saps ben bé com, et tornes destructiu i comences a tirar-ho tot per terra, probablement perquè fa massa temps que a la teva vida no hi passa res d’interessant i et cal una mica d’acció. I certament, de tant en tant necessites sentir-te viu, malgrat les conseqüències. Però estàs sol allà dins (la porta s’ha tancat darrera teu), així que t’apoderes d’un extintor per defensar-te i fer-los recular a tots, buidant-lo completament en uns instants. Llavors, el pànic s’apodera dels teus ‘segrestats’ quan trobes un encenedor i improvises còctels Molotov amb draps de neteja i les botelles d’alcohol d’un lot de Nadal oblidat. No ho tenies pas planejat, però veient les seves cares de terror, encara et diverteixes més incendiant el local i provocant una orgia de destrucció que no puts aturar, que no vols aturar: ja fa estona que has delegat el teu poc senderi a la massa entusiasmada que t’aclama des de l’altre banda dels vidres, on alguns espontanis s’han apuntat a la teva iniciativa i també estan destrossant el local. Et sents pletòric, embriagat de poder, gairebé realitzat… Fins que t’adones que al carrer t’hi esperen 3 dotacions de mossos d’esquadra, un parell de patrulles de la policia local i 4 camions de bombers; també mitja dotzena d’ambulàncies que atenen als múltiples ferits que has causat. Però amb tot el caos, i gràcies a la desinteressada col·laboració dels teus ‘seguidors’, aconsegueixes sortir d’allà sense ser identificat… Però, realment va passar? No ho tinc clar, potser tot és fruit de la meva ment perversa. Però hi estan fent reformes…