Tag Archives: motivació

50_recapitulant

publicat el divendres 23 agost 2013

Escriure no és fàcil; gens fàcil. Perquè si ja és complicat explicar amb claredat i precisió tot allò que et passa pel cap, convertir qualsevol pensament en un text atractiu i coherent… pot resultar un drama! Creu-me, en el trànsit d’abstracte a verbal (de conceptes mentals a paraules pronunciades), masses vegades t’adones que la teva idea no era tan brillant com et semblava; però al posar-la per escrit, sovint, es fa —cruelment— evident que ni tant solts té un mínim d’interès. Afortunadament, la motivació i la il·lusió de veure el teu article publicat i, de tant en tant, rebre el sincer afalac d’un lector agraït, t’ajuden a superar la situació.
En el meu cas, escriure és un exercici que em va molt bé per fer ‘higiene’ mental i ‘ordenar’ el cap, a mode de teràpia, que des de fa 4 anys practico amb assiduïtat i que recomano a tothom: aprens molt sobre tu mateix i t’ajuda a clarificar idees.
En paral·lel, tenim l’acte en si d’escriure. La part positiva és que amb poca infraestructura en tens prou: una taula, una cadira i un portàtil (sense connexió a Internet, molt important!). Però el principal problema és més allò que et sobra que no pas allò que necessites, ja que a excepció que disposis d’un despatxet a casa o una oficina on acudir, et veus obligat a freqüentar bars i terrasses on s’hi solen donar un excessiu nombre d’estímuls externs que dificulten enormement l’art d’escriure, principalment la contaminació acústica del fil musical (en el millor dels casos) o la televisió que funcionen tot el sant dia —a l’interior—, o l’olor del tabac i altres flaires insuportables —a l’exterior—. De fet, fa uns mesos em vaig plantejar d’escriure un article molt similar a aquest per proposar al lector bon samarità que m’apadrinés (a mi, però també a d’altres escriptors emergents sense un ‘espai de treball’ permanent), cedint-me un lloc tranquil i discret on desenvolupar amb calma el meu talent, a canvi de ser el primer a poder llegir els meus textos. Ara bé, és tan molest l’excés de soroll com el silenci sepulcral, que llavors et sents massa aïllat del món i t’acaba donant l’asfixiant sensació que estàs malgastant el teu temps, que t’estàs perdent quelcom més interessant, allà fora, i això et provoca una ansietat que et bloqueja. En fi, que a l’hora d’escriure, massa tranquil·litat tampoc és desitjable ni productiva.
El cas és que t’explico tot això perquè aquest és el meu article número 50 (alguns dels quals, inèdits), i potser ha arribat el moment d’autopublicar un llibre recopilatori amb tots ells (més alguna que altra sorpresa); seria una breu tirada —però exquisidament maquetada i editada— a vendre només sota reserva prèvia (jaumemitjans@gmail.com).
Està clar que no m’hi guanyaré pas la vida, però almenys em podria ajudar a redreçarà una mica la meva esquilada economia. I qui sap, potser sona la flauta i amb el temps es converteix en una petita obra de culte.

Anuncis

30_perdre el temps

publicat el divendres 27 juliol 2012

M’empipa molt anar al cinema a veure una pel·lícula que m’han recomanat i que abans de la primera mitja hora de metratge arribi a la conclusió que estic perdent el temps. Per mi és una sensació molt frustrant, gairebé humiliant, que afortunadament no em passa gaire sovint (bàsicament perquè no hi vaig gaire, al cinema, darrerament). Però és clar, llavors ja n’he pagat l’entrada, i com a bon català em nego a abandonar la sala, per molt dolenta que sigui la peli, quan el cert és que els diners ja els has perdut, tant si t’agrada com si no. Així que almenys has de procurar no malgastar el teu preuat temps i sortir de la sala com més aviat millor. Sí, t’ho has de plantejar d’aquesta manera, tal com l’altre dia m’ho va fer entendre un bon amic.
I qui diu una pel·lícula, diu una sèrie de televisió, fet que encara pot ser més dramàtic si tenim en compte que consten de diferents episodis que en total sumen un minutatge molt superior al de qualsevol pel·lícula. I ja no et dic res si aquesta té més d’una temporada, un fet molt habitual.
D’altres vegades em passa que començo a llegir un llibre que, malgrat tothom en parla molt bé, ben aviat m’adono que no m’agrada pas massa, ja sigui perquè la història és més aviat fluixa i previsible o perquè la capacitat narrativa de l’autor és realment minsa. Llavors, què haig de fer? Acabar-lo forçadament? Deixar-lo a mitges i oblidar-me’n? Potser llegir-ne un parell de capítols més amb l’esperança que la trama de cop guanyi interès?
La veritat és que a mi em fot molt no acabar les coses que començo. No ho sé, sóc així, no puc fer-hi més. Però no és terrible tenir aquella sensació d’estar perdent un temps preciós que mai més tornaràs a recuperar? Com pots saber amb total seguretat que no val la pena continuar llegint? A partir de quin ‘símptoma’ ineludible has d’abandonar la lectura?
A vegades és força evident que l’autor no té res destacable a explicar. O que no sap narrar d’una manera original i creativa la mateixa història de sempre, aquella que està contrastat que ens agrada escoltar una i una altra vegada. Però no sempre és tant clar. I el més fotut és quan el llibre te l’han regalat i saps que tard o d’hora et preguntaran “què tal?”, “quina valoració en fas?” o “què t’ha semblat?”.
I qui diu un llibre, diu un article en una revista, en un diari o en un setmanari, escrit per aquell autor que seguies habitualment i que de sobte va desaparèixer. Però que precisament el dia que el redescobreixes, a mida que vas avançant en la lectura del seu nou text, t’assalta la frustrant intuïció que senzillament s’està limitant a omplir l’espai assignat sense tenir un tema concret ni cap objectiu definit, ja que el molt fill de sa mare segurament havia d’entregar l’article perquè, o bé li havien pagat per anticipat (cas molt poc probable, per cert), o bé s’hi havia vist obligat per alguna raó obscura, malgrat que a aquelles alçades ja hi hagués perdut tota la motivació. No t’ha passat mai, a tu, això? No? Doncs ara sí.