Tag Archives: mountain-bike

23_seixanta-dos euros

publicat el divendres 26 novembre 2010

Odio els caps de setmana: no sé què fer i m’avorreixo soberanament. S’haurien de prohibir, s’haurien d’eliminar. Prefereixo mil vegades els dies laborables, que sempre estàs ocupat. Fins i tot m’agraden els maleïts dilluns. Però els dissabtes i diumenges no els suporto. Són terribles! En el millor dels casos me’ls passo dormint o vagant per casa en pijama, com una ànima amb pena, ja que normalment acostumo a quedar-me sol al pis; els altres companys sí tenen activitats o llocs on anar. Excepte jo, bàsicament per falta de pressupost. A més, les poques coses que m’agradaria realitzar, com serien un menú de migdia o anar al cinema, els caps de setmana són més cares. Quins collons! Així que millor quedar-se a casa, que total, vagis on vagis ho trobés tot a rebentar de gent, ple a vessar malgrat la crisis, saturat de persones que —com jo— tampoc saben què fer però que s’autoimposen sortir de casa. Doncs a mi no em dona la gana ser un més de la massa popular que crema els dissabtes a l’Ikea o al centre comercial de torn. És horrorós! Ni tant sols pots anar al super a fer la compra setmanal sense trobar-hi mig poble fent cua a les caixes. Però encara són pitjors els dissabtes nit: jo els odio especialment perquè tothom surt, qualsevol s’anima, tu! Resultat: els restaurants plens, els pubs ‘a tope’ i les discoteques de moda a petar d’individus (sempre les mateixes cares) que només volen exhibir-se. Cada cop m’interessa menys el món de l’oci nocturn: l’única cosa que en pots treure es un magnífica ressaca per l’endemà. Si de cas, molt millor practicar-lo entre setmana (paradoxalment, si vols sortir a sopar o anar de copes un diumenge per la nit, et faràs un fart de donar tombs fins a trobar algun lloc obert; és lamentable el panorama de comarques). I els diumenges què? Si els dissabtes te’n vas a dormir d’hora per aprofitar-los, llavors et fot un mal temps de la hòstia; però si et lleves tard, resulta que ha fet un dia esplèndid. És fantàstic… A sobre, no practico cap hobby ni afició, no sóc membre de cap grup social, ni seguidor ni practicant d’un esport concret. És a dir, no tinc res especial a fer. Com a molt aniria al gimnàs, però és tancat. Bé, podria sortir amb la mountain-bike a fer un tomb, però què? Al cap d’una hora ja en tinc prou o ja m’he cansat, i amb tot aquest esforç ni tant sols ompliria el matí. A part, ara comença a fer fred de debò i no ve tant de gust. I què dir de les apassionants tardes dominicals? Si tens sort, faran un bon partit de futbol per la tv, però es clar, si a casa no pagues satèl·lit o cable, hauràs d’anar al bar de baix a mirar-lo. I si alguna cosa m’empipa de veritat és tornar a casa amb pudor a tabac. O pitjor, a ‘fritanga’. Així que em quedo al pis i l’escolto per la radio mentre llegeixo el diari, com fa 3 setmanes, quan se’m va presentar un agent de la policia local a entregar-me una citació per acudir de 2on vocal a la mesa electoral de l’escola Dolors Piera, aquest proper 28N. Però què es pensen aquests del Govern? Que no tinc res millor a fer un puto diumenge?

Anuncis

08_innocentada per Tots Sants

publicat el divendres 6 novembre 2009

Hi ha situacions que només em poden passar a mi, com el meu recent fracàs a l’anomenada Cursa del Senglar. Celebrada a Sant Joan de Mediona el diumenge passat, en desconeixia la seva existència fins fa un parell de setmanes, quan al portar la mountain-bike a revisió al meu taller de confiança en vaig veure un pamflet de propaganda a sobre el mostrador de la botiga. Especificava: 10 km de muntanya, sortida a les 9:30 h (amb recollida de dorsals de 8 a 9 h), inscripció de 10 euros a ingressar al núm. de compte tal i desprès enviar les dades per e-mail; més informació a la web senglarsbtt.tk. Em va semblar una distancia prou assequible, fins i tot curta, però com que a la bicicleta no hi porto comptaquilòmetres, no tinc cap referència de quants en faig cada vegada que surto a fer un tomb. Per precaució, m’he passat 2 setmanes al gimnàs fent fondo, complementat amb una sortida dominical d’hora i mitja per camins que he re-descobert aquest estiu. Ho tenia tot previst, fins que just el dia abans de la cursa em truca el meu cosí per invitar-me al sopar d’aniversari de la seva xicota. No m’hi podia negar, però li vaig deixar ben clar que marxaria a dormir ben aviat. Evidentment no va anar així, i al final vaig acabar arribant a casa a quarts de 4 de la matinada, desprès d’abandonar precipitadament una possible ‘amistat’ amb una de les poques noies desaparellades del nombrós grup d’assistents a la vetllada. Espero que no m’ho tingui en compte. L’endemà al matí l’alarma falla i no em desperto fins les 8:40 h. Per uns moments renuncio a la cursa, però no, encara estic a temps. Salto del llit, em vesteixo ràpid, agafo la bici i surto al carrer per trobar-me la boira més espessa que recordo en temps. M’és igual, conec la carretera, així que carrego la btt a la furgoneta que m’han deixat i començo a fer via. Me n’adono que no estic en les millors condicions físiques ni mentals; sort que he agafat mitja garlanda i un litre d’Aquarius per mirar d’arreglar-ho durant el trajecte. Passo per Sant Quintí a les 9:15 h i segueixo un tros més, convençut de trobar Sant Joan ben aviat, però al primer trencall m’equivoco i perdo 5 minuts. I la boira que no escampa. Començo a pensar que per alguna raó que desconec és millor que desisteixi. No encara; torno enrere i recupero el bon camí. Em planto a Sant Joan a 7 minuts d’iniciar la cursa. Busco la zona esportiva i aparco en un descampat proper. Massa fàcil: pocs cotxes. M’afanyo a baixar la bicicleta i em poso els guants i el casc amb l’esperança que un petit retard de la sortida em doni temps de recollir el dorsal i fer alguns estiraments. Es respira una calma tensa a l’ambient, d’aquelles que precedeixen a una tragèdia. Deu ser la boira, penso. Quan arribo al punt de trobada les meves sospites és confirmen: sí que n’hi ha de participants, sí, més d’un centenar, però de bicicletes ni una, només la meva. És una cursa a peu.