Tag Archives: Nadal

58_’brand victim’

Dilluns, vora dos quarts de vuit del matí, a tot just tres setmanes del Nadal, en un apartament de luxe de 180 m2 al centre de la ciutat. L’altiva silueta de l’Enric es passeja amb aires magnànims pel seu sobri i elegant bany de disseny mentre trafica entre cremes hidratants, exfoliants i sèrums, tot un reguitzell d’envasos —a com a mínim 50 euros la unitat— que li confereixen l’aspecte d’algú uns 10 anys més jove, els quals desprès ordenarà metòdicament a l’armariet vertical a tocar del rentamans Axor dissenyat per Philippe Starck. Fidel a la seva rutina diària, s’ha alçat ben d’hora per iniciar una nova setmana que, si tot va segons el previst, ja anticipa serà tan gloriosa com l’anterior… i igualment rematada al reservat vip del seu club nocturn preferit, entre ampolles de champagne Veuve Clicquot. Mentre s’ho imagina amb lasciva, convençut que la vida li somriu a cada instant, s’aplica un generosa dosi de fixador als cabells per pentinar-los enrere i amb ratlla al mig, deixant alguns flocs desenfadats penjant pel front. Com a modern ‘home de negocis’, també llueix una manicura impecable i una dentadura perfectament blanquejada, així com una figura esvelta i tonificada malgrat ja supera els quaranta, fruit de les llargues hores de gimnàs que hi dedica cada tarda amb devoció religiosa. Un cop finalitzada la sessió de cures personals, emanant litres de perfum Versace Pour Homme i abillat només amb una enorme tovallola negra Ralph Laurent que el cobreix de cintura en avall, per no mencionar les seves caríssimes sabatilles d’anar per casa Bottega Veneta de cuir amb el seu nom brodat amb fil d’or (‘KI’ a la dreta i ‘KE’ a l’esquerra, que és així com realment es fa anomenar l’Enric, malgrat la seva família pertany a l’alta burgesia catalana des de fa 6 generacions), s’atansa a l’enorme cambra que acull el seu vestidor, a triar la indumentària per a una nova jornada al seu despatx amb fabuloses vistes al mar. Obre l’armari principal amb un gest enèrgic, de persona segura de si mateixa, i un cop mirat i remirat l’extens contingut, amb estudiada indiferència en selecciona un conjunt d’americana i pantalons Dolce & Gabbana gris fosc, que combinarà amb una camisa Valentino slim fit de blanc immaculat i d’enormes punys i coll contrastats en color rosa xiclet, també exquisidament planxada per l’assistenta filipina que té cura del seu apartament cada dimarts i divendres al matí. Per rematar el conjunt, escull una corbata estampada de Hermès, en estudiada combinació amb la bufanda Fendi de jacquard de llana de fil tenyit i seda de doble cara en tons platejats que agafarà a continuació. Abans, però, els imprescindibles boxers negres Emporio Armani i un parell de mitjons d’executiu, igualment negres, per calçar els seus habituals mocassins Prada, avui concretament els de vellut de color verd pàl·lid. Amb exasperant parsimònia, es va vestint alhora que somriu al seu magnífic mirall de peu cada vegada que s’hi veu reflectit, satisfet per la imatge de triomfador mascle alfa que li retorna. A continuació, regira entre els seus 18 cinturons perfectament ordenats al calaix pertinent; n’acaba agafant un de negre ben lluent de Roberto Cavalli, concretament el Just Cavalli, d’exuberant sivella platejada que quedarà sensacional amb el seu “peluco” TAG Heuer Mònaco 24 Calibre 36 d’esfera desproporcionadament gran i peculiar caixa quadrada, una edició limitada d’aquest model en el qual —ell diu— hi va invertir 1 sou sencer (en realitat, part dels quantiosos beneficis obtinguts arran d’una tèrbola operació financera). Llavors, impecablement vestit i empolainat, retorna al seu ampli i ben il·luminat dormitori d’austera decoració —a excepció dels 3 grans retrats en blanc i negre de sí mateix en actitud de sobrat—, i s’acosta al tocador per agafar-ne el seu smartphone, la seva bitlletera Louis Vuitton i un ínfim sobre blanc amb un parell de grams de cocaïna de la millor qualitat (comprada al seu camell de confiança). I llavors sí, enfila cap a la cuina amb pas decidit, amb aquell caminar confiat i ampul·lós de persona habituada a prendre grans decisions sense parar-se a pensar ni un instant en possibles danys col·laterals. Un cop allí, de les 5 ampolles d’aigua VOSS perfectament alineades sobre el marbre de Silestone, en tria una per prendre la seva dosi diària de 5 pastilles ‘eliminagreixos’ (tal com li recomana el seu entrenador personal, a 36 euros l’hora). Encara a peu dret, donant-li temps a la seva Nespresso a que s’escalfi per fer el primer ristretto del matí, també engoleix una barreta energètica tot donant una ullada al correu mitjançant el seu nou i flamant iPhone de carcassa daurada, anticipat auto-regal de Nadal. Per últim, passarà pel rebedor, on s’acabarà d’arreglar davant un altre mirall de generoses dimensions, però no sense abans confirmar d’una llambregada que la seva minimalista i funcional cuina, enterament de mobiliari i electrodomèstics Bulthaup, presenta el mateix aspecte de sempre: asèptica i amb res fora de lloc. Finalment, just abans de sortir per la porta, agafa l’abric negre Thomas Burberry del penja-robes i, de sobre el naïf moble de cortesia —disseny de Jaime Hayon— ubicat a l’entrada, les claus de l’apartament i les del seu estimat Maserati Ghibli.
20 minuts més tard, exactament a les 08:50h, arriba a l’alçada del quiosc de premsa ubicat a molts pocs metres d’una bocana del metro i just a la cantonada del seu edifici corporatiu. Fent una matussera maniobra que s’emporta les sonores i merescudes pitades dels altres cotxes, estaciona malament en un concorregut pas de vianants per baixar un moment a comprar el Financial Times d’ahir diumenge, el que li guarda el quiosquer (l’Antonio, de qui 6 anys més tard encara en desconeix el seu nom). Doncs resulta que el compra més per aparentar davant dels altres a l’entrar a l’oficina que per altra cosa, que ell amb prou feines sap llegir en anglès. I de fet, també es podria estalviar el teatret d’aparcar cada dilluns allí al mig del pas dels soferts usuaris del transport públic subterrani (la gran majoria, empleats seus), ja que disposa d’una exclusiva plaça de pàrquing al nivell -3 del seu bloc; i sinó, hi podria enviar l’atenta i servicial Sofia, la seva secretaria personal. Però esclar, llavors no podria lluir de Maserati davant dels seus subordinats de menor rang.
Pagat l’import de l’exemplar i amb aquest ben aferrat contra si mateix per mirar de protegir-se del vent gèlid propi d’aquestes hores del matí (amb evident error de càlcul, ha considerat que no calia agafar la jaqueta), gira cua per desfer les quatre passes fins al cotxe, quan, de sobte, s’atura uns segons per mirar al cel a l’adonar-se que comença a nevar tímidament, un breu instant que un jove espigat que tenia al costat —i en qui no s’havia pas fixat—, aprofita per encarar-lo amb un sincer “Hostia! És un Mònaco d’edició limitada!”, alhora que li assenyala el braç esquerra, on duu el mencionat rellotge, i també el diari, a l’alçada del pit; un afalac que d’entrada el posa en alerta, sobretot per l’aspecte un xic desarreglat del jove: desgastades botes grogues Panamà Jack, uns texans Levi’s massa estripats, una vella dessuadora Rams 23 i una jaqueta The North Face que ha viscut millors dies. Però a l’Enric res li agrada més que poder fardar, així que —tot ufanós— no sap reaccionar d’altra manera que estirant el braç i donant un cop de canell per deixar el fabulós TAG Heure ben visible als ulls d’ambdós. Ni tant sols quan alça la vista per mirar el rostre del desconegut admirador, fent aquell mig somriure seu de suficiència, s’adona que darrera la frondosa barba de qui li parla hi ha una antic i prometedor empleat seu a qui va despatxar per excessius escrúpols a l’hora de complir les seves ordres, tot un seguit de decisions injustes que van comportar que molta gent s’arruinès i ho perdés tot. Però ara ja tant se val, perquè amb un ràpid i precís moviment, el jove esprimatxat clava —amb força inaudita— un ganivet de cuina a l’estomac de l’Enric, qui amb un esglai considerable percep com la fulla de 20 cm s’obre camí amb facilitat entre les seves entranyes fins arribar també a perfora-li el cor, provocant-li un dolor que es torna encara més insuportable quan l’assaltant enretira el ganivet amb la mateixa ràbia que ha emprat per apunyalar-lo, moment en que la sang li comença a brollar generosament. Amb una mirada mescla d’incredulitat i d’incomprensió (no entén com els seus treballats abdominals no han oposat major resistència), i encara ignorant que la ferida és irremediablement mortal, cau de genolls mentre es prem la ferida amb les mans en un fútil intent d’aturar l’incessant hemorràgia. El seu assassí, impassible, fa mig pas enrere per gaudir millor de l’agonia de l’insofrible Kike, en clar contrast amb la resta de vianants, que ni s’immuten davant l’esgarrifosa escena i segueixen com si res. Llavors, a punt de defallir enmig d’un toll de la seva pròpia sang, i coincidint amb els últims batecs del seu cor malferit, l’Enric no pot evitar fixar-se en l’arma homicida, que ara així ajupit li queda a ben pocs centímetres davant seu, i amb horror majúscul comprova que es tracta d’un puto ganivet d’Ikea.

25_un mal dia el té qualsevol

publicat el divendres 28 gener 2011

Diuen que amb la consolidació dels e-mails s’està condemnant el correu ordinari a la seva desaparició. Doncs… Això és mentida! Tot és degut a les poques ganes de treballar del personal que atén a les oficines de correus (almenys a la meva, Vilafranca). No pot ser que t’estiguis mitja hora fent cua per comprar 4 segells, recollir un certificat (multa de trànsit, segur) o enviar un trist paquet. I tu allà, perdent el temps com un idiota, perquè només hi pots anar a les hores punta. Això sí, han ampliat horaris i han instal·lat un “su turno” a l’entrada que t’evita discussions amb els altres usuaris. Però precisament arran d’aquestes comoditats, els de finestreta encara s’ho prenen amb més calma, ben protegits darrera vidres blindats, que allò sembla un búnquer. Afortunadament, sempre hi ha un punt dèbil: la porta lateral d’accés que només obren en cas d’estricta necessitat, com quan t’han de lliurar un paquet massa voluminós per entregar-lo mitjançant el calaix giratori. És llavors quan un aprofita per increpar al funcionari de torn i fer-li constar la ineficàcia del servei. Inesperadament, en comptes d’una disculpa, reps el seu menyspreu (“¡Craso error!”), però abans que torni a tancar la porta aconsegueixes interposar-hi el peu per recriminar-li la seva actitud, que ara remata amb amenaces; així que d’una empenta obres la porta i t’encares amb ell —i els seus companys, que el defensen— en una acalorada discussió. Les paraules gruixudes van en augment, fins que, no saps ben bé com, et tornes destructiu i comences a tirar-ho tot per terra, probablement perquè fa massa temps que a la teva vida no hi passa res d’interessant i et cal una mica d’acció. I certament, de tant en tant necessites sentir-te viu, malgrat les conseqüències. Però estàs sol allà dins (la porta s’ha tancat darrera teu), així que t’apoderes d’un extintor per defensar-te i fer-los recular a tots, buidant-lo completament en uns instants. Llavors, el pànic s’apodera dels teus ‘segrestats’ quan trobes un encenedor i improvises còctels Molotov amb draps de neteja i les botelles d’alcohol d’un lot de Nadal oblidat. No ho tenies pas planejat, però veient les seves cares de terror, encara et diverteixes més incendiant el local i provocant una orgia de destrucció que no puts aturar, que no vols aturar: ja fa estona que has delegat el teu poc senderi a la massa entusiasmada que t’aclama des de l’altre banda dels vidres, on alguns espontanis s’han apuntat a la teva iniciativa i també estan destrossant el local. Et sents pletòric, embriagat de poder, gairebé realitzat… Fins que t’adones que al carrer t’hi esperen 3 dotacions de mossos d’esquadra, un parell de patrulles de la policia local i 4 camions de bombers; també mitja dotzena d’ambulàncies que atenen als múltiples ferits que has causat. Però amb tot el caos, i gràcies a la desinteressada col·laboració dels teus ‘seguidors’, aconsegueixes sortir d’allà sense ser identificat… Però, realment va passar? No ho tinc clar, potser tot és fruit de la meva ment perversa. Però hi estan fent reformes…

10_el ‘cuentu’ del Nadal

publicat el divendres 24 desembre 2009

Ja hi tornem a ser, altre cop Nadal. I com cada any, l’obligació de comprar regals (per la família, els amics, la parella, els companys de feina, etc…) i sobretot, el drama de rebre’n, fet que em provoca un estrés considerable. Sí, perquè quan un servidor fa un regal, a diferencia dels altres, sempre procura que sigui l’adequat a la persona que el rep, i això comporta un gran esforç. S’ha de tenir en compte els gustos d’aquest algú, el seu estil, les seves necessitats, les seves preferències, les seves obsessions, els seus hobbies, les seves aficions, els seus vicis i les seves inclinacions polítiques, així com quina talla gasta, si és religiós (i de quina fe), com va de salut, si practica algun esport i un munt de detalls més. En definitiva, t’has d’informar molt bé d’aquest algú abans de rumiar el seu regal, abans de començar a mirar i remirar per diferents botigues buscant aquell objecte que no sigui ni massa car ni massa econòmic, i procurant també que sigui un regal útil. A part, un cop ho tens clar, t’has d’informar de si ja el té, s’hi s’ho pensa comprar o si algú altre li vol regalar. És esgotador. Però què passa quan arriba el moment d’intercanviar regals? Doncs que a mi em corresponen tota aquesta dedicació amb el típic regal de compromís, un que molt probablement han comprat a l’híper aprofitant que feien la compra setmanal. I jo, per més que ho intenti, no puc evitar de fer mala cara pel pèssim obsequi que m’han fet, malgrat totes les virtuts i bondats que ells li troben i que evidentment no té. Però a la que insinuo obertament el meu disgust per la caca de regal que m’ha tocat, automàticament se’m titlla de desagraït i a sobre em surten amb la clàssica excusa de que ho han fet amb la millor intenció i que això és el que importa. I a mesura que començo a alçar la veu exigint responsabilitats per la merda de regal que s’han marcat, llavors m’acusen de fer-ne un grà massa, de ser un exagerat i de no saber valorar les coses. Als meus primers improperis vers la cagada de regal que m’han perpetrat, m’he de sentir dir barbaritats com que estic muntant una escena per un simple amic invisible de 5 euros, que no tinc esperit nadalenc, que sóc un insensible i un dèspota. I és clar, quan s’ha trencat el bon ambient de la vetllada, quan la família s’ha dividit i discuteix a crits, quan la parella plora desconsoladament per no sé quina tonteria dels seus sentiments, o quan la majoria dels companys de feina i/o dels amics han desaparegut, llavors és molt fàcil assenyalar-me com el culpable del mal rotllo, tothom s’apunta a dir que el Jaume és una mala persona, tots clamen que el problema sóc jo. Però la realitat és que ningú és prou valent per acceptar el seu error, ningú en pren nota i ningú és disculpa per l’ofensa de regal que m’han donat. I com cada any, ja m’ensumo que aquest també és repetirà la tragèdia.
[somriure maligne] Com ho espero…