Tag Archives: nata

73_bourbon sol

publicat el divendres 1 agost 2014

Ho he comentat amb diferents persones i tots coincidim en que la primera vegada que el tastes és sens dubte una de les millors vivències que pots gaudir a la teva vida, que poques llepolies et poden fer tan i tan feliç. En el meu cas, confesso que més d’una vegada hi he anat a dinar només per triar-lo al final de l’àpat, doncs és intrínsec del menú diari d’ençà van inaugurar. De fet, no tinc clar que el puguis demanar a la carta, doncs sospito que se’l reserven exclusivament per als migdies laborables, com a tret distintiu del restaurant. Jo, per fer l’experiència encara més intensa, procuro anar-hi sol, que no vull pas que ningú em distregui quan m’arriba a taula, que aquest és un d’aquells petits plaers que prefereixo gaudir en serena solitud. Però abans de clavar-li la primera cullerada amb decisió, sempre dedico uns instants a contemplar la seva esplendorosa forma oval, d’una simetria i precisió que t’encisa, i recoberta per una fina capa de xocolata calenta que de seguida s’escampa pel plat; harmònica composició que queda potenciada gràcies a la suau il·luminació del local, la qual li confereix una aspecte encara més temptador, talment com si es tractés d’una gran joia exposada. Llavors, davant d’aquesta obra d’art culinària que començaria a endrapar sense mesura, per a mi el gran repte és precisament procurar arribar a l’últim mos encara amb una mica de xocolata desfeta, que m’encanta anar dosificant-la amb cada nova cullerada, repetint aquest ritual fins a deixar el plat lluint únicament un sembrat de llargues cullerades que n’han manllevat alegrement el contingut; si ho aconsegueixo, em sento profundament realitzat. Però em costa molt, sobretot perquè quan tinc a tocar dels llavis aquell petit primer mos que em transportarà a un món millor, se’m fa la boca aigua només d’olorar la seva equilibrada quantitat de cacau respecte al pa de pessic. I de seguida que te’l poses a la boca, t’adones que les proporcions dels ingredients son les ideals per aconseguir que no resulti ni sec ni empallegós, amb el punt just de cocció que li confereix la textura perfecte i la consistència idònia: ni massa flonjo ni massa ferm. L’únic inconvenient és que cada vegada he d’implorar que me’l serveixin sense el puto ‘cagallonet’ de nata de pot (!) que li posen d’acompanyament.

Anuncis

55_la perversa mentalitat femenina

no publicat (inèdit!)

Cada cop em resulta més dur anar de parranda amb els col·legues. I no ho dic només per l’endemà, per la (inevitable) ressaca que comporta una nit de gresca, que per poc que et passis desprès ho acabes pagant molt car (que jo ja tinc una edat). Em refereixo a l’enorme pressió que encara em suposa lligar. Bé, intentar lligar; que malgrat ja fot anys que surto de nit, encara no el domino gens l’art de la seducció. I mira que m’hi esforço i hi poso voluntat, tu! Però he arribat a la conclusió que el meu problema es redueix a no saber interpretar les diferents variables que influeixen en la vida nocturna. De fet, tinc la impressió que la nit és com una partitura que jo no sé pas interpretar; mai en trobo el to, ni n’endevino la cadència ni tampoc n’encerto el ritme. I em costa molt intuir quan cal accelerar, quan toca fer una pausa o quan s’ha de passar pàgina.
Fent una mica d’autocrítica, és cert que sovint es comet l’error de menysprear les primeres noies que et fan cas, encara que sigui al primer bar de la ruta o encara que no t’acabin de fer el pes, per l’estúpida obsessió de voler lligar a la discoteca desprès d’haver triat i remenat una bona estona… quan resulta que les bones ja estan totes ‘adjudicades’ o dormint. Altres vegades passa que un no es creu que pugui haver lligat tan aviat i llavors s’atabala. O senzillament et venen tan d’imprevist que, quan n’ets conscient, ja han marxat fa estona.
Certament, per sortir airós d’una nit de ‘caça’ calen una sèrie d’habilitats que tot indica que jo no tinc. Perquè per reeixir en aquesta jungla d’asfalt has de dominar el contacte visual, les aproximacions, el primer contacte físic i, sobretot, les tirades de trastos (la meva gran assignatura pendent). A vegades intento tàctiques enginyoses —i aparentment infalibles— que he escoltat per la radio, com acostar-se a una noia i, només d’entrada, dir-li suau a cau d’orella un «tu, jo, unes manilles i un pot de nata; t’ho imagines?» que de moment no m’ha funcionat mai. Però no em rendeixo. En qualsevol cas, i malgrat tothom diu que en realitat són elles les que et trien, l’home sempre ha d’encetar la conversa, alhora afalagant-les i procurant caure simpàtic. Però compte, que si ets massa xerraire les pots acabar avorrint, especialment a aquelles que només volen una mica d’acció (que són moltes més de les que un suposa!). Tampoc et pots quedar massa callat, com fent-te l’interessant, que llavors ningú es fixarà en tu. I alerta també a l’hora de tocar, que si l’agafes per la cintura segur que ho fas amb l’única del local a qui li molesta. Però quan no ho fas, ràpidament perden l’interès en tu. A sobre, sempre sóc massa atrevit amb la noia excessivament tímida, però un tallat amb la que és d’allò més decidida. En fi, un seguit de despropòsits que, paradoxalment, han passat a millor vida d’ençà que tinc parella estable, com si de sobte hagués guanyat en atractiu.