Tag Archives: negoci

64_vides paral·leles

no publicat (inèdit!)

Dos amics de tota la vida —als que anomenarem A i B—, superades les respectives carreres universitàries i després d’adquirir certa experiència professional en un parell o tres d’empreses, segueixen camins ben diferents. El primer, donada la bonança econòmica d’aquell moment, opta per tirar-se a la piscina i obrir el seu petit negoci; el segon, aconsegueix una bona feina en una empresa solvent del mateix sector. Per començar a treballar, l’amic A necessita demanar un quantiós crèdit bancari per condicionar una nau de lloguer i poder comprar eines, maquinària i vehicles, així com constituir una societat (limitada), contractar treballadors i pagar impostos. Per contra, a B només li cal superar un breu període de prova i aprenentatge. Almenys ambdós coincideixen en que de seguida es veuen obligats a sumar hores extra, amb la única però gran diferència que A les pagarà (als seus assalariats) mentre que B les cobrarà (del seu patró). En qualsevol cas, tant un com l’altre es treuen un bon sou a final de mes, que ben aviat els permet independitzar-se: només que A ho fa compartint pis amb 3 desconeguts perquè es veu obligat reinvertir pràcticament tots els seus diners a la pròpia empresa, quan B podrà estalviar ja des de la paga inicial i anar a viure sol. També difereixen en el fet que, durant 4 anys de molta feina, A no té altre remei que sacrificar la major part de les seves vacances en virtut del negoci, mentre que B no es perd ni un dels seus dies de festa. Per més inri, i com qualsevol autònom, A no es pot permetre de posar-se mai malalt, circumstància que B pot assumir sempre que li calgui i sense necessitat de gaire justificació. Però llavors arriba l’actual crisi i, al cap d’un any de penúries, A no veu altra opció que tancar la seva petita empresa per evitar caure en un espiral de deutes; malauradament, desprès de liquidar tots els càrrecs pendents, es troba amb un impagat de 15.000 € per part d’un ‘bon’ client, precisament la quantitat que encara li resta pagar del seu crèdit personal. Uns 18 mesos més tard, i malgrat una severa reestructuració, l’empresa de B també acaba tancant portes: això sí, en treu una quitança (“finiquito”) prou generosa i d’immediat comença a cobrar la prestació per desocupació; una ajuda que se li nega a A donada la seva condició d’autònom, així que per poder afrontar les quotes pendents amb el banc, s’ha de resignar a tornar a viure a casa dels pares. En clar contrast, B pot seguir amb el seu ritme de vida acomodat i ara vivint en parella, que durant dos anys cobra puntualment de l’atur; i un cop esgotat aquest, passa a rebre el subsidi. Per contra, A encara avui no es pot permetre d’anar a viure amb la seva mossa (tan treballadora com la de B), i quan queda amb la colla de sempre, només perquè la seva xicota de tant en tant li fa algun regal o l’invita a sopar, s’ha de sentir a dir —en boca de B— que és un “mantenido”.

Anuncis

29_la gateta que escombrava l’escaleta

no publicat (inèdit!) [escrit el 23 d’abril de 2010 per a una bona amiga]

Hi havia una vegada una gateta presumida i molt treballadora que servia taules en una fonda d’anomenada. Fins que un bon dia es va decidir a obrir el seu propi establiment. Com era previsible, els inicis van ser prou durs, però amb esforç i constància el seu petit restaurant amb aspiracions es va fer un nom a la comarca. I a part del bon ranxo que s’hi donava, si per algun tret en destacava de la resta, era per la bellesa i la joventut de les successives cambreres que hi anaven desfilant. Però ai, pobre gateta, quan tot semblava ben encarrilat van arribar temps difícils i ja no n’hi havia prou de fer esmorzars, menús del dia i sopars a la carta. Calia espavilar el negoci, així que de tant en tant participava en fires, feia càterings, organitzava maridatges, també tasts a cegues, sopars literaris o celebracions especials. Ho va provar tot, però el benefici que n’obtenia no era el desitjat: Encara treballava més hores. Això sí, almenys en treia un munt de contactes que tard o d’hora li serien d’utilitat. Llavors, un bon dia pel matí a l’hora del cafè, una clienta desesperada de la vida li va demanar que li organitzés una cita a cegues al seu local, preferiblement un sopar. Malgrat la inesperada proposa, la gateta li acceptà l’encàrrec. Tota nerviosa, va mirar i remirar la seva agenda fins a trobar el candidat ideal, després n’arranjà la data amb els implicats i finalment els va servir un menú de capritx. L’àpat, amb ‘ressopó’ posterior inclòs, va resultar un èxit. De sobte, una llumeta s’encengué al cap de la gateta: ho havia de repetir, però amb noies de confiança (les seves ex-cambreres) i la col·laboració dels pubs i hotels dels voltants. Primer calia trucar les gatetes i explicar-los la idea, una proposició que moltes van acceptar, tot seguit contactar amb els hotels més propers per aconseguir-ne preus especials i una comissió per cada habitació ocupada, i en acabat establir un pacte similar amb els pubs dels voltants, així ningú la podria acusar de proxenetisme. Amb prudència, va començar a informar del nou servei d’acompanyants als clients i amics de confiança, i mica en mica, gràcies a la seva habilitat en aparellar comensals, l’agenda se li anava ampliant de polítics, empresaris, futbolistes i un llarg etcètera de personatges públics de segona fila que per damunt de tot valoraven la discreció que els garantia aquell restaurant, lluny dels circuits habituals. Al cap d’un temps va deixar de servir esmorzars i dinars per dedicar-se en exclusiva als sopars, i ben aviat s’adonà que n’hi havia prou de treballar els dies laborables, que els festius i caps de setmana els seus clients potencials havien d’atendre les respectives famílies. Als 3 mesos només s’hi podia sopar prèvia reserva, i no tothom n’aconseguia aquest privilegi.
Jo aquesta nit l’aniré a veure perquè insisteix que em devia un favor: no sé com, m’ha aconseguit un sopar amb l’última Reina del Cava (Malena Costa)!

06_problemes de liquiditat

publicat el divendres 18 setembre 2009

A vegades penso que m’he equivocat de negoci, especialment ara que estem/estic en crisi, i començo a tenir la desagradable sensació que per més hores que treballi no aconseguiré sortir-ne. Potser m’hauria de dedicar a temes més lucratius, com el tràfic d’armes o de drogues. Llàstima que siguin il·legals i amorals. Però fa temps que hi dono voltes i em sembla que ja he trobat la solució: una empresa de sicaris a sou. Bé, tampoc és legal ni ètica, però encoberta sota l’aparença d’una petita serralleria metàl·lica (de baranes, escales, tancaments, etc.) especialitzada en muntatges i manteniments, almenys ho semblaria, a part de donar-me el gran avantatge sobre la competència de poder operar a plena llum del dia i sense cridar l’atenció. Els meus homes, com a suposats operaris d’aquesta empresa fantasma, tindrien total llibertat de moviments i amb les armes sempre a punt, ocultes dins la caixa d’eines. Ja me l’imagino. Es lloga una nau industrial en un polígon apartat i s’hi munta un petit taller, gens sofisticat, amb només la maquinaria i les eines imprescindibles per donar l’aparença. També hi condiciones unes oficines a l’altell (amb sala polivalent d’interrogatoris-tortura inclosa) i compres un parell de furgonetes de segona mà ben equipades. El nom és important, ha de ser potent i senzill alhora, quelcom que de manera subtil doni a entendre que els meus homes son autèntics guerrers, i arribes a la conclusió d’anomenar-la APATXE. Reclutes mercenaris internacionals que busquin una vida més tranquil·la i ordenada: per exemple, un israelià ex-agent del Mosad i un paramilitar sud-americà, i per a determinades missions, llogues els serveis d’un parell d’ucrainians expulsats de l’exèrcit per raons que no venen al cas. Sota identitats falses, els tens en nòmina i amb un contracte fix (més extres, és clar), tot perfectament legal. Els donaria un mínim de formació en matèria de manyà, lo just per poder realitzar feinetes per la família o els amics i no despertar sospites. Jo em dedicaria a la part d’intel·ligència i logística: establir contactes, rebre els encàrrecs, dissenyar i preparar les missions, controlar-ne l’execució i, ocasionalment, la tasca de franctirador. L’oferta de serveis seria prou amplia, des d’intimidacions, extorsions i segrestos exprés, fins a simulació d’accidents fatals i assassinats. Dels inicials petits encàrrecs per a constructors i mafiosos de baixa volada, s’aniria progressant amb el clar objectiu d’acabar treballant per organitzacions internacionals, i amb una mica de sort, per algun departament secret del govern que, en cas de dificultats, em garantís immunitat. Qui sap si no n’hi ha alguna de tribu d’indis operant ja al nostre territori… No, si d’idees no me’n falten, el problema és que em sobra integritat moral per deixar de treballar honradament per guanyar un sou amb el que he de malviure els últims 26 dies de cada mes.

03_la caixa negra

publicat el divendres 3 juliol 2009

Sempre que s’estavella un avió i es parla de les famoses caixes negres (que en realitat són de color taronja), em recordo d’un petit projecte personal per al que mai trobo temps. La idea és crear-me una mena de caixa negra pròpia, amb tot d’instruccions i les dades necessàries, a utilitzar en cas que mori d’accident sobtat. No és que m’obsessioni el tema de la mort, però ja és prou complicat dur les teves coses al dia en vida, com per esperar que d’altres se’n facin càrrec correctament quan ja has traspassat. Trobo del tot assenyat prendre’m aquestes molèsties. Particularment em preocupa la cerimònia de l’enterrament: hi ha un munt de detalls que no m’agradaria deixar al criteri d’altres. Qui parla (important), qui calla (més important), on es fa, la música, la frase lapidaria, les últimes paraules… Uf! Son molts temes a deixar resolts, però sens dubte, els més importants son els oficials, com assegurances, testament, voluntats, comptes bancaris, escriptures, subscripcions, drets d’autor, bons, accions, participacions, …, més copies de les claus de la vivenda habitual, també segones residencies, pàrquings, trasters i de tots els vehicles (cotxes, motos, iots, …); una llarga llista que es multiplica si entrem al terreny laboral. Entre els extra oficials, i a criteri personal, tindríem: fills il·legítims, crims no confessats, amants, amors fingits, amors pendents, etc. A part, fora interessant facilitar els codis d’accés als e-mails i comunitats virtuals (facebook i similars), o del contrari, tots els amics-web no sabrien de la meva mort fins passats uns mesos, això si ho arriben a saber algun dia. Seria molt trist. Al mateix temps, em plantejo la realització d’aquesta caixa negra com un exercici de síntesi vital, l’epíleg previ que em pot ajudar a afrontar el passat, entendre el present i enfocar millor el futur, sempre que el resultat no m’acabi deprimint. En resum, que sí, que és una feinada, i precisament per això no trobo mai el moment de començar, però si algun dia m’hi poso de debò i l’acabo, llavors, el gran dubte és a qui donar aquesta caixa (que lògicament no puc guardar jo mateix, a risc que no la trobin). D’entrada penso en un bon amic, però, i si ell palma abans que jo? O pitjor encara, i si morim alhora? En el mateix accident avió, per exemple. L’opció d’un familiar directe també sembla adequada, sempre que sigui més jove; encara que tampoc és garantia de res. L’altre gran problemàtica és que aquesta caixa s’haurà d’anar actualitzant, almenys cada 6 mesos. Ben mirat, sembla una bona oportunitat de negoci: crear una empresa especialitzada en l’elaboració i custodia de caixes negres per a mortals. A part dels serveis bàsics al futur difunt a dalt esmentats, també podria oferir l’escriptura d’unes memòries, la creació d’àlbums de fotos i la realització de vídeos personals, uns complements ideals per a deixar-ho tot lligat i ben lligat.