Tag Archives: parella

81_crisi d’identitat

publicat el divendres 5 desembre 2014

No és gens fàcil actuar com un mateix, ser un mateix. D’entrada, perquè ja és ben feixuc arribar a entendre i assumir la pròpia essència, però sobretot, i malgrat pugui semblar contradictori, perquè lluny de limitar-se a una qüestió estrictament personal, resulta que en realitat és un problema que ateny als altres i a la seva falta de perspectiva vers un. I és que no hi ha res més difícil que assimilar els constants canvis de tot allò que ens envolta i de tots aquells amb qui tractem. Circumstància que es fa ben palesa quan et trobes algú amb qui feia temps no coincidies i t’adones que a la seva ment encara hi té ‘enregistrada’ una versió molt anterior del teu jo, una idea de tu obsoleta que ja no té res a veure amb qui t’has convertit. Problemàtica que també es fa especialment evident en els grups d’amics, on cadascú hi té un rol prèviament establert i clarament definit que, per més anys que passin, és molt complicat de canviar. Doncs tots tenen una idea fixa i preconcebuda de com són i com actuen els altres, un concepte estàtic que ben pocs es plantegen canviar o modificar (donat que costa molt acceptar que els demés evolucionen i ja no són aquella persona que un s’ha creat a la pròpia ment). Quan, de fet, està demostrat que, a cada conversa, un modifica l’estructura del seu cervell, i per tant, canvia la seva manera de ser i de veure el món. Però el pitjor de tot plegat és que, de manera inconscient, cada cop que socialitzem amb un conegut acabem ‘interpretant’ el paper que aquest algú ens ha ‘assignat’; és talment com si tinguéssim una personalitat per a cada persona que coneixem, un autèntic desdoblament de la nostra identitat que s’ajusta segons l’interlocutor. D’aquí la meva teoria de que quan decideixes trencar amb la teva parella en veritat no és perquè aquesta ja no t’atrau, sinó que ho fas perquè la visió encotillada que l’altre té de tu no et permet seguir evolucionant, i per tant, t’està limitant. D’aquí allò tan habitual que quan algú canvia de xicot/a llavors comença a desenvolupar altres hobbies i/o activitats que amb l’anterior partenaire mai s’hauria plantejat (com per exemple, cuinar cada dia). Per tot això a mi no m’agrada gens conèixer desconeguts, que és precisament quan ets més pur, perqué m’obliga a afrontar la meva autèntica identitat.

Anuncis

48_viure del ‘cuentu’

publicat el divendres 26 juliol 2013

A vegades ho penso detingudament, i la veritat és que no m’importaria gens ser un “mantenido”. Però no del tipus que predomina entre el sexe femení, aquell que podríem anomenar ‘lagarta’-que-ha-fotut-un-bon-‘braguetasu’-per-viure-com-una-reina-la-resta-dels-seus-dies (encara que no em faria res caure en gràcia a una jove i guapa pubilla de casa bona per tindre la vida solucionada); jo senzillament em conformo amb no haver de treballar per poder dedicar aquestes hores lliures a les meves aficions i a cuidar-me. Però no és per egoisme o perquè sigui un manta, sinó per que així desprès disposaria de l’esma i el temps necessaris per donar a la meva xicota tot l’amor que es mereix. Vaja, que ho faig per ella. I és que he arribat a la irrefutable conclusió que, per mantenir una llarga i sòlida relació amorosa amb la parella, l’únic secret és procurar-li la màxima dedicació. Perquè al cap i a la fi, per complaure una dona —pren bona nota— només cal donar-li: ‘carinyu’, comprensió, respecte, devoció, valoració i seguretat. Per tant, és inútil que els homes seguim treballant com uns rucs per guanyar més i més diners per mirar de complaure-les, ja que elles únicament necessiten atenció constant. O dit d’una altra manera: quantes més hores treballis major possibilitat que ella et sigui infidel. És a dir, que fot més de 6 mil·lennis que ho tenim mal enfocat, això de la vida en parella, i que ha arribat el moment d’invertir els rols habituals, d’afrontar que —a la llarga— els mascles estem condemnats a desaparèixer i que el futur és femení. De fet, elles, exigint una suposada igualtat per guanyar en autonomia i llibertat, ja fot anys que van fer el primer pas accedint al mercat laboral. Ara, només cal l’última empenteta per acabar d’intercanviar els papers, que els homes som competitius i egocèntrics per naturalesa, mentre que les dones són d’allò més sensates i col·laboratives, una sensibilitat especialment útil a l’hora de crear un món millor.
Jo, per la meva part, fa dies que he assumit que el canvi de paradigma és imminent, inevitable!, i a partir d’aquest mes d’agost —aprofitant les vacances— ho començaré a posar en pràctica amb la màxima naturalitat. Sí senyor, he d’assimilar com més aviat millor que no necessito guanyar un sou per feliç a la meva novia, la Cristina. I estic segur que ella ho entendrà i que recolzarà rotundament la meva decisió, conscient que en realitat ho realitzo per ella, que em sacrifico per ella.
No hi ha volta enrere, és l’hora fer el salt definitiu en l’evolució de l’espècie humana i deixar que elles agafin totes les responsabilitats i ens mantinguin, inaugurant un nou escenari —molt similar al de fa 50 anys, però a l’inversa— on els homes gaudiríem de tot el temps del món per dedicar-lo a la família, als amics i a la nostra estimada. Clar que, arribats a aquest punt, quin home es conformaria a complaure només a una sola dona/amant?