Tag Archives: pensaments

61_taula rasa

publicat el divendres 7 febrer 2014

Durant molts anys, cremar la biblioteca municipal fou la gran fantasia —no sexual— que m’ofuscava els pensaments. Sí, era superior a mi. I no ho podia evitar: cada vegada que entrava a la ‘biblio’ per fer una nova recerca de documentació (que en aquells temps Internet tot just estava a les beceroles), m’agafaven unes ganes irrefrenables de reduir-ho tot a cendres. Per norma, en el llarg recorregut des de la porta d’entrada fins a trobar un seient lliure en una de les taules d’estudi arrenglerades al segon pis, m’imaginava a mi mateix traginant un enorme bidó de gasolina que a vigoroses sacsejades anava buidant per damunt de totes les fileres de prestatgeries. Llavors, un cop assegut en una de les incòmodes cadires, de la meva motxilla n’extreia una petita capsa de llumins amb la il·lusió de qui, amb un sol gest, realment està en posició de convertir l’edifici en una dantesca foguera de Sant Joan. Evidentment, no n’estic orgullós d’aquella dèria (que ara ja he superat, tot sigui dit), però he de precisar que fou durant la meva etapa d’estudiant escolar, quan tens aquella edat en que tot et sembla gran i inabastable, i l’única manera de simplificar l’enorme complexitat d’allò que t’envolta massa sovint passa per la violència i la destrucció. En el meu cas, no podia suportar estar-me allí dins rodejat de llibres i més llibres als que, per més hores que els dediqués, mai els podria llegir tots (només l’apartat d’enciclopèdies ja em provocaven taquicàrdies, per no parlar de la secció d’història i geografia). I davant l’evidència que necessitaria més d’una vida per assimilar tant coneixement al meu abast (mitjançant el préstec gratuït!), m’assaltava una sensació d’ofec. És més, allò em provocava tal frustració i malestar, que l’única opció que hi veia per mirar de salvar la meva dignitat, era calar-hi foc (donada la facilitat amb la que crema el paper). Afortunadament, amb el temps vaig comprendre que no calia llegir-ne tots els llibres, que molts probablement no m’agradarien i que una gran majoria ni tant sols són del meu interès. En resum, que n’hi ha prou de fer una bona tria segons els gustos i les preferències personals. Però és clar, per seleccionar bé cal una gran dosis d’aquesta qualitat que tant escasseja avui dia (i malauradament, cada cop més): criteri.

Anuncis

33_vist per sentència

no publicat (inèdit!)

És de nit, un cop al llit i amb el llum apagat, quan hi veig millor. És enmig de la foscor més absoluta, quiet i estirat sobre el matalàs, quan hi guipo amb una major claredat. És en la soledat de la meva habitació, ben tapat sota el nòrdic, quan la meva ‘visió’ s’accentua notablement —fins a nivells insospitats en hores de llum—. És als voltants de la mitjanit, ben abraçat al coixí, quan la meva percepció és més acurada, més nítida i més profunda. I és precisament durant aquells minuts o instants abans d’adormir-me, als mateixos límits de la pròpia consciència, quan m’assalten les bones idees que al llarg del dia sóc incapaç de concebre, bé perquè em sento ofuscat per allò que m’envolta —i m’atabala—, o bé perquè em falta la pau i la serenor de la que gaudeixo a l’hora d’anar a dormir. Però més aviat et diria que és estant en posició horitzontal quan millor flueixen els (mals) pensaments que em ronden pel cap, fins al punt que moltes nits em sento temptat d’alçar-me per plasmar-los sobre paper, ja que aquests envaeixen la meva ment de tal manera que a vegades no em deixen dormir fins altes hores de la matinada. Però paradoxalment, i per més estona que hagi estat barrinant una nova idea o teoria, sovint l’endemà sóc incapaç de recordar-les (i mira que m’hi esforço a intentar memoritzar-les!). El problema és que, si en aquell mateix moment em decideixo a anotar-les, just a l’instant d’obrir el llum per buscar llapis i llibreta, aquestes s’esvaeixen completament de la meva ment com si, inexorablement, la claror les liquidés, un fet que m’empipa d’allò més.
És també durant l’estranya i serena clarividència que tinc de nit i a les fosques, com si és tractés d’un moment d’extrema i sobtada lucidesa en ple delirium tremens alcohòlic, quan aprofito per repassar mentalment les accions personals més destacades al llarg del dia ja finalitzat, o bé per planificar les de la següent jornada, alhora fent un (inevitable) exercici d’autoanàlisi de les diferents situacions viscudes amb resolucions poc reeixides (per als propis interessos, és clar), amb la finalitat d’imaginar o proposar possibles respostes alternatives molt més satisfactòries (per a mi), sempre amb el frustrant resultat que és llavors quan se t’acut aquella resposta brillant que tant t’hauria agradat haver pensat molt abans, com per exemple, quan un imbècil t’ha deixat en evidència perquè no has sabut reaccionar àgilment amb una rèplica audaç i contundent.
Ens resum, que és durant la resta del dia quan trobo que no hi veig amb tanta perspectiva ni bon ull… Però tot això canviarà a partir del 14 de desembre d’enguany (és a dir, ahir divendres, una setmana abans de la suposada fi del món segons el calendari Maya), ja que a un quart de dotze del matí passaré per quiròfan amb el ferm i anhelat propòsit de corregir la miopia que, en incessant augment anual des de que tinc 12 anys, i fins arribar a les gens menyspreables 7,5 diòptries a ambdós ulls, em privava de gaudir d’una visió privilegiada també en hores de sol.