Tag Archives: PIMES

52_design management

publicat el divendres 27 setembre 2013

A tu no t’agradaria poder assistir al teu propi funeral? A mi sí; i no tant per comprovar qui hi assisteix i qui no (que també), sinó per escoltar què en diuen de mi —en el cas que fos una cerimònia d’aquelles on tothom hi vol dir la seva— els amics, els familiars i els companys de feina. Evidentment, tinc ben assumit que, al tractar-se d’un enterrament, les opinions vers la meva persona serien molt més benèvoles i suaus que l’habitual, ja que un cop mort sembla que ningú recordi els teus (nombrosos) defectes ni vulgui parlar malament de tu (almenys en públic), i per tant, se suposa que cap dels presents es posaria a ‘rajar’ sense escrúpols. De totes maneres, tinc la sospita que més d’un aprofitaria l’avinentesa per passar comptes després de tants anys aguantant els meus comentaris insolents i patint les meves crítiques descarnades… però constructives!
Sovint, passa que un té una opinió sobre si mateix que no acostuma a coincidir gaire amb la visió que els altres tenen de tu, perquè és evident que per molt que t’hi esforcis, mai aconseguiràs ser imparcial amb tu mateix. Cal, doncs, desconfiar dels suposats guies espirituals que prediquen la meditació transcendental per arribar al complet autoconeixement; en la meva humil opinió, l’únic que s’aconsegueix és fugir d’un mateix, que mitjançant la introspecció amb prou feines arribaràs a la superfície del problema. Perquè tu ets qui ets en relació a un context, i les teves reaccions envers aquest entorn són les que en veritat et defineixen. A més, el propi cervell és especialista a ‘enganyar-nos’, adaptant i condicionant el món que ens envolta segons la nostra experiència. En aquest sentit, sempre et caldrà una visió externa que t’ajudi a (re)descobrir-te, algú que des de fora et reflecteixi el teu autèntic jo (i per a major imparcialitat, molt millor si no et coneix de res).
Si apliquem aquest plantejament al món empresarial, sobretot a les petites i mitjanes empreses (les PIMES), que les grans corporacions ja disposen de prous recursos per ‘estar al dia’, estic segur que hi ha un munt d’empresaris que desitjarien rebre aquesta visió (global) externa per entendre millor el seu negoci.
I aquí és on entra en joc la disciplina del design management, la qual resulta imprescindible per diagnosticar la veritable situació actual de l’empresa respecte el seu mercat i així poder anticipar escenaris de futur (que en temps de crisis encara més, es tendeix a la immobilitat per no saber exactament què fer o cap a on anar). Doncs precisament aquesta és la meva tasca professional com a consultor de disseny o design manager: redefinir empreses per millorar-ne els seus resultats. Perquè ara mateix, més que dedicar recursos (temps, diners i energies) a crear noves empreses, crec que és millor —i més sostenible— redreçar els ja existents per evitar que desapareguin.

http://jaumemitjans.com/

Anuncis

04_demanar calés

publicat el divendres 31 juliol 2009

No es pot anar als bancs (o caixes) a demanar diners: és un mal vici que hem agafat els últims anys. I literalment, ara tampoc te’ls deixarien. Un només hauria d’acudir a les entitats bancàries quan necessita una hipoteca. La resta —fins i tots els vehicles— s’hauria de pagar al comptat o a curt termini, i sense interessos! Ens hem acostumat a viure de crèdits, gaudint d’uns diners que encara no hem guanyat —fins a l’extrem de demanar un préstec per les vacances— i això ens ha convertit en els seus esclaus. Però no tota la culpa és nostra: a resultes de crisis anteriors, els successius governs van apostar per anar rebaixant els tipus d’interès —llavors a un 18% (!)—, fins a uns recents mínims històrics, per reactivar el consum (la base del capitalisme, no ho oblidem), però sense preveure el progressiu endeutament, també fins a nivells històrics, d’una població enlluernada pel baix preu del diner. Paral·lelament, la banca va optar per anar ampliant perillosament el nombre d’operacions creditícies —fins i tot a clients de dubtosa solvència— per compensar el menor rendiment d’aquestes i evitar una reducció dels seus beneficis (que malgrat tot, continuen publicant per trimestres donada l’obscenitat de les xifres anuals). Qualsevol amb una nòmina era apte per obtenir una hipoteca, i en molt casos, d’un import superior a la finca, empesos pel mateix banc i unes taxacions inflades. Així també és podia canviar el cotxe i anar de viatge, tot promocionat pel banc, que a part n’obtenia les pertinents assegurances de llar, vida i vehicle. Era tal la demanda de crèdit, que les mateixes entitats financeres van haver d’acudir al Banc Central Europeu i endeutar-se. De sobte, amb el diner fàcil, tothom es sentia inversor, tots érem els més llestos i ningú es volia quedar enrere, quan la realitat és que la majoria no tenim una mínima formació econòmica, amb prou feines sabem gastar i l’únic que hem aconseguit és convertir-nos en simples especuladors. Les grans inversions s’han de deixar en mans de professionals, d’experts en el tema, que tot i ser gent degudament formada, més tard o més d’hora es toparan amb el Madoff de torn que els demostrarà que l’autèntic origen d’aquesta crisi és una preocupant falta d’ètica. Ara, passats tots els excessos, els que realment necessiten líquid per sobreviure no hi poden accedir perquè la banca ha tancat l’aixeta en el pitjor moment i només es preocupa d’eixugar el seu deute. A més, sembla que ja ningú recordi el munt de milions d’euros que el govern els va injectar amb 2 objectius clars: garantir els estalvis dels ciutadans i mantenir l’accés al crèdit a particulars i empreses. Paradoxalment, avui dia només els funcionaris poden obtenir préstecs, mentre que les PIMES, qui realment fa rutllar l’economia del país i manté tots els organismes públics, ni tant sols poden renovar les pòlisses de crèdit o les línies de descompte. És lamentable.