Tag Archives: policia local

25_un mal dia el té qualsevol

publicat el divendres 28 gener 2011

Diuen que amb la consolidació dels e-mails s’està condemnant el correu ordinari a la seva desaparició. Doncs… Això és mentida! Tot és degut a les poques ganes de treballar del personal que atén a les oficines de correus (almenys a la meva, Vilafranca). No pot ser que t’estiguis mitja hora fent cua per comprar 4 segells, recollir un certificat (multa de trànsit, segur) o enviar un trist paquet. I tu allà, perdent el temps com un idiota, perquè només hi pots anar a les hores punta. Això sí, han ampliat horaris i han instal·lat un “su turno” a l’entrada que t’evita discussions amb els altres usuaris. Però precisament arran d’aquestes comoditats, els de finestreta encara s’ho prenen amb més calma, ben protegits darrera vidres blindats, que allò sembla un búnquer. Afortunadament, sempre hi ha un punt dèbil: la porta lateral d’accés que només obren en cas d’estricta necessitat, com quan t’han de lliurar un paquet massa voluminós per entregar-lo mitjançant el calaix giratori. És llavors quan un aprofita per increpar al funcionari de torn i fer-li constar la ineficàcia del servei. Inesperadament, en comptes d’una disculpa, reps el seu menyspreu (“¡Craso error!”), però abans que torni a tancar la porta aconsegueixes interposar-hi el peu per recriminar-li la seva actitud, que ara remata amb amenaces; així que d’una empenta obres la porta i t’encares amb ell —i els seus companys, que el defensen— en una acalorada discussió. Les paraules gruixudes van en augment, fins que, no saps ben bé com, et tornes destructiu i comences a tirar-ho tot per terra, probablement perquè fa massa temps que a la teva vida no hi passa res d’interessant i et cal una mica d’acció. I certament, de tant en tant necessites sentir-te viu, malgrat les conseqüències. Però estàs sol allà dins (la porta s’ha tancat darrera teu), així que t’apoderes d’un extintor per defensar-te i fer-los recular a tots, buidant-lo completament en uns instants. Llavors, el pànic s’apodera dels teus ‘segrestats’ quan trobes un encenedor i improvises còctels Molotov amb draps de neteja i les botelles d’alcohol d’un lot de Nadal oblidat. No ho tenies pas planejat, però veient les seves cares de terror, encara et diverteixes més incendiant el local i provocant una orgia de destrucció que no puts aturar, que no vols aturar: ja fa estona que has delegat el teu poc senderi a la massa entusiasmada que t’aclama des de l’altre banda dels vidres, on alguns espontanis s’han apuntat a la teva iniciativa i també estan destrossant el local. Et sents pletòric, embriagat de poder, gairebé realitzat… Fins que t’adones que al carrer t’hi esperen 3 dotacions de mossos d’esquadra, un parell de patrulles de la policia local i 4 camions de bombers; també mitja dotzena d’ambulàncies que atenen als múltiples ferits que has causat. Però amb tot el caos, i gràcies a la desinteressada col·laboració dels teus ‘seguidors’, aconsegueixes sortir d’allà sense ser identificat… Però, realment va passar? No ho tinc clar, potser tot és fruit de la meva ment perversa. Però hi estan fent reformes…

23_seixanta-dos euros

publicat el divendres 26 novembre 2010

Odio els caps de setmana: no sé què fer i m’avorreixo soberanament. S’haurien de prohibir, s’haurien d’eliminar. Prefereixo mil vegades els dies laborables, que sempre estàs ocupat. Fins i tot m’agraden els maleïts dilluns. Però els dissabtes i diumenges no els suporto. Són terribles! En el millor dels casos me’ls passo dormint o vagant per casa en pijama, com una ànima amb pena, ja que normalment acostumo a quedar-me sol al pis; els altres companys sí tenen activitats o llocs on anar. Excepte jo, bàsicament per falta de pressupost. A més, les poques coses que m’agradaria realitzar, com serien un menú de migdia o anar al cinema, els caps de setmana són més cares. Quins collons! Així que millor quedar-se a casa, que total, vagis on vagis ho trobés tot a rebentar de gent, ple a vessar malgrat la crisis, saturat de persones que —com jo— tampoc saben què fer però que s’autoimposen sortir de casa. Doncs a mi no em dona la gana ser un més de la massa popular que crema els dissabtes a l’Ikea o al centre comercial de torn. És horrorós! Ni tant sols pots anar al super a fer la compra setmanal sense trobar-hi mig poble fent cua a les caixes. Però encara són pitjors els dissabtes nit: jo els odio especialment perquè tothom surt, qualsevol s’anima, tu! Resultat: els restaurants plens, els pubs ‘a tope’ i les discoteques de moda a petar d’individus (sempre les mateixes cares) que només volen exhibir-se. Cada cop m’interessa menys el món de l’oci nocturn: l’única cosa que en pots treure es un magnífica ressaca per l’endemà. Si de cas, molt millor practicar-lo entre setmana (paradoxalment, si vols sortir a sopar o anar de copes un diumenge per la nit, et faràs un fart de donar tombs fins a trobar algun lloc obert; és lamentable el panorama de comarques). I els diumenges què? Si els dissabtes te’n vas a dormir d’hora per aprofitar-los, llavors et fot un mal temps de la hòstia; però si et lleves tard, resulta que ha fet un dia esplèndid. És fantàstic… A sobre, no practico cap hobby ni afició, no sóc membre de cap grup social, ni seguidor ni practicant d’un esport concret. És a dir, no tinc res especial a fer. Com a molt aniria al gimnàs, però és tancat. Bé, podria sortir amb la mountain-bike a fer un tomb, però què? Al cap d’una hora ja en tinc prou o ja m’he cansat, i amb tot aquest esforç ni tant sols ompliria el matí. A part, ara comença a fer fred de debò i no ve tant de gust. I què dir de les apassionants tardes dominicals? Si tens sort, faran un bon partit de futbol per la tv, però es clar, si a casa no pagues satèl·lit o cable, hauràs d’anar al bar de baix a mirar-lo. I si alguna cosa m’empipa de veritat és tornar a casa amb pudor a tabac. O pitjor, a ‘fritanga’. Així que em quedo al pis i l’escolto per la radio mentre llegeixo el diari, com fa 3 setmanes, quan se’m va presentar un agent de la policia local a entregar-me una citació per acudir de 2on vocal a la mesa electoral de l’escola Dolors Piera, aquest proper 28N. Però què es pensen aquests del Govern? Que no tinc res millor a fer un puto diumenge?

07_mals pensaments

publicat el divendres 23 octubre 2009

Ja fa prop de 15 minuts que m’espero per ingressar un simple taló i aquesta cua que no avança. A més, no he trobat lloc on aparcar i m’he vist obligat a deixar el cotxe a la zona de càrrega i descàrrega, que en cas de multa em sembla que és menor que en un pas zebra. Dels dos figures que atenen al públic (en falta un tercer, que deu estar esmorzant tranquil·lament al bar de la cantonada), el de la dreta és un jove inexpert i poc espavilat, mentre que l’altre, el clàssic veterà desmotivat, sembla tenir tot el temps del món. De l’observació dels 9 obstacles que em precedeixen, dedueixo que almenys 4 son els típics que encara no han descobert les múltiples funcions dels caixers automàtics. I jo, que no em puc treure del cap el meu amic l’agent motoritzat 1077 de la policia local, que en qualsevol moment em deixarà una nova demostració de la seva eficàcia al parabrises del cotxe. Miro el rellotge digital de la paret: només resten 7 minuts per les 10 del matí, hora a partir de la qual, misteris de la banca, el meu taló, tot i ser de la mateixa entitat on el diposito, comptablement no quedarà ingressat fins demà, una norma que també s’aplica als diners en efectiu. Increïble! Torno a mirar l’hora i torno a mirar la filera: està clar que no arribaré a temps. Em rendeixo.
Per distreure’m, deixo volar la imaginació plantejant possibles resolucions a la situació, i totes comencen amb un pistola a la mà. I és que no ho puc evitar, m’agraden les armes, especialment les de foc (però ara mateix amb una catana també seria molt feliç). Fins i tot em molen els seus noms: Magnum, Beretta, Smith & Wesson, Remington, Kalashnikov,… I el seu disseny, i la seva sonoritat, i el seu tacte…
De sobte, i sense més explicació, desenfundo una semiautomàtica de sota l’aixella esquerra amb un moviment ràpid i segur, com de qui ho ha fet tota la vida, per immediatament separar-me unes passes de la cua i, alçant l’arma ben amunt, miro de fer entendre als presents que és de vital importància que ingressi immediatament el meu xec. D’entrada s’hi resisteixen, fa massa estona que s’esperen com per cedir-me el torn alegrement, fins que els amenaço de disparar si no obeeixen. Aconsegueixo fer recular a tothom lluny del taulell, excepte per un idiota. Sempre n’hi ha un, precisament l’únic que encara no s’ha adonat de la gravetat de la situació. El molt inconscient insisteix a qüestionar la meva autoritat i no em deixa altra opció que *BANG!* clavar-li una tret a la cuixa, just per sobre del genoll. Es desploma entre crits de dolor i el terra es comença a tenyir de vermell (els idiotes sempre sagnen abundantment, molt més que la resta de mortals). El faig callar apuntant a l’altre cama i fent el gest de silenci amb el dit, alhora que ingresso el maleït taló, exactament a les 09:58 h. Una trucada al mòbil interromp la meva fantasia i em fa reflexionar: sort que no visc als Estats Units…