Tag Archives: polítics

36_el meu conte de Nadal

publicat el divendres 28 desembre 2012

Critiquem als nostres ‘estimats’ polítics i funcionaris per la seva demostrada incompetència i/o nul·la empenta, però resulta que quan realment són prou audaços i diligents com per ‘generar riquesa’ —llàstima que sigui només en benefici propi i empesos per la cobdícia—, llavors no els aplaudim, si no tot el contrari: encara els maleïm més. I mira que alguns arriben a fer uns negocis ben lucratius, amb tal nivell d’eficàcia que ni el millor empresari seria capaç d’igualar. De fet, trobo gairebé admirable l’enorme quantitat de diners que es poden ‘despistar’ amb uns recursos tan limitats com són: un càrrec públic mínimament rellevant, un mòbil i una agenda de contactes. Malgrat tot, per mi no deixen de ser una colla d’aficionats que han incomplert la regla d’or del ‘bon’ lladre: desaparèixer amb els diners. A part, sempre cometen l’altre gran error del furtador inexpert: lluir, presumir, malgastar, … En resum: fer el merda.
Vaja! Que si jo fos un d’ells, a mi això no em passaria; t’ho ben asseguro!
Suposem per un moment que descobreixo la manera de ‘desviar’ fons aliens… No sé… Generant rebuts falsos —de petits imports— contra milers i milers de comptes corrents aleatoris prèviament (t)robats… Sí! Podria funcionar… Sempre que les quantitats fossin prou minses com per passar desapercebudes, almenys fins que fos massa tard per retornar el rebut. Però es clar, per garantir un bon cop, caldria emetre’n el major nombre possible i en el menor temps possible. Així que, abans de res, hauria d’obrir-me comptes als diferents bancs i caixes existents per emetre’ls (i cobrar-los!) D’una tacada, traspassant llavors tot el líquid recaptat a un paradís fiscal (les illes salomó, per posar un exemple). Millor encara: per dur a terme l’entramat delictiu podria aprofitar l’empresa que ara fa 3 anys vaig haver de tancar i que actualment tinc sense activitat comercial.
Està clar que necessitaria molt temps i molta paciència per planificar l‘operació fins a l’últim detall, diria que mesos; però millor, així alhora també podria organitzar tranquil·lament la meva desaparició: aprofitaria per millorar el meu nivell d’anglès, aprendria la llengua del meu nou destí i em crearia una nova identitat per encarar el meu nou futur (així com una tercera identitat, a utilitzar en cas que la segona es veiés compromesa). I a diferencia de tota aquesta colla de cràpules malversadors de fons públics que de tant en tant apareixen a les portades dels diaris, jo no disposaria d’un sol euro del meu desfalc massiu fins al dia de tocar el 2. És més, faria creure a tothom que estic travessant serioses dificultats econòmiques per no cridar l’atenció en uns moments tan delicats com els actuals. Però la gran jugada seria que, arribada la gloriosa jornada de desaparèixer per sempre més d’aquest (puto) país, em permetria el luxe d’explicar-ho tot en un article publicat just aquell mateix dia al setmanari local.

Anuncis

29_la gateta que escombrava l’escaleta

no publicat (inèdit!) [escrit el 23 d’abril de 2010 per a una bona amiga]

Hi havia una vegada una gateta presumida i molt treballadora que servia taules en una fonda d’anomenada. Fins que un bon dia es va decidir a obrir el seu propi establiment. Com era previsible, els inicis van ser prou durs, però amb esforç i constància el seu petit restaurant amb aspiracions es va fer un nom a la comarca. I a part del bon ranxo que s’hi donava, si per algun tret en destacava de la resta, era per la bellesa i la joventut de les successives cambreres que hi anaven desfilant. Però ai, pobre gateta, quan tot semblava ben encarrilat van arribar temps difícils i ja no n’hi havia prou de fer esmorzars, menús del dia i sopars a la carta. Calia espavilar el negoci, així que de tant en tant participava en fires, feia càterings, organitzava maridatges, també tasts a cegues, sopars literaris o celebracions especials. Ho va provar tot, però el benefici que n’obtenia no era el desitjat: Encara treballava més hores. Això sí, almenys en treia un munt de contactes que tard o d’hora li serien d’utilitat. Llavors, un bon dia pel matí a l’hora del cafè, una clienta desesperada de la vida li va demanar que li organitzés una cita a cegues al seu local, preferiblement un sopar. Malgrat la inesperada proposa, la gateta li acceptà l’encàrrec. Tota nerviosa, va mirar i remirar la seva agenda fins a trobar el candidat ideal, després n’arranjà la data amb els implicats i finalment els va servir un menú de capritx. L’àpat, amb ‘ressopó’ posterior inclòs, va resultar un èxit. De sobte, una llumeta s’encengué al cap de la gateta: ho havia de repetir, però amb noies de confiança (les seves ex-cambreres) i la col·laboració dels pubs i hotels dels voltants. Primer calia trucar les gatetes i explicar-los la idea, una proposició que moltes van acceptar, tot seguit contactar amb els hotels més propers per aconseguir-ne preus especials i una comissió per cada habitació ocupada, i en acabat establir un pacte similar amb els pubs dels voltants, així ningú la podria acusar de proxenetisme. Amb prudència, va començar a informar del nou servei d’acompanyants als clients i amics de confiança, i mica en mica, gràcies a la seva habilitat en aparellar comensals, l’agenda se li anava ampliant de polítics, empresaris, futbolistes i un llarg etcètera de personatges públics de segona fila que per damunt de tot valoraven la discreció que els garantia aquell restaurant, lluny dels circuits habituals. Al cap d’un temps va deixar de servir esmorzars i dinars per dedicar-se en exclusiva als sopars, i ben aviat s’adonà que n’hi havia prou de treballar els dies laborables, que els festius i caps de setmana els seus clients potencials havien d’atendre les respectives famílies. Als 3 mesos només s’hi podia sopar prèvia reserva, i no tothom n’aconseguia aquest privilegi.
Jo aquesta nit l’aniré a veure perquè insisteix que em devia un favor: no sé com, m’ha aconseguit un sopar amb l’última Reina del Cava (Malena Costa)!